Ho han llegit. I segurament els ha angoixat la notícia. El fotògraf suís René Robert va caure en un carrer cèntric de París. Després de passar nou hores d’una nit molt freda sense que ningú l’ajudés, finalment, una persona sense llar el va socórrer. Va telefonar a urgències, però ja era massa tard. La ferida al cap que s’havia fet en caure i la hipotèrmia de la intempèrie no li varen permetre superar els primers auxilis hospitalaris. Va morir. I ho hem sabut perquè era precisament René Robert i perquè va immortalitzar grans figures del flamenc que passaven pel Cafè Le Catalan de París. Camarón i Paco de Lucía són sols dos noms entre centenars. I ho hem sabut també perquè el periodista Michel Monpontet, amic de Robert, ens diu que va ser assassinat per la indiferència. Era el 19 de gener, i el que no es diu és quantes vides humanes es varen perdre aquella nit o en nits successives, en el gran escenari de la indiferència, sense rebre cap mena d’ajut. La vida humana cotitza a la baixa, i si ens en podem adonar és perquè s’indignen persones que li eren amigues i fan arribar la notícia als mitjans. En canvi, és molt més difícil trobar els noms dels qui maten les violències xenòfobes, o el de les dones assassinades malgrat haver-se pogut evitar perquè no passen sols 9 hores d’agonia –que ja en són moltes— sinó setmanes i mesos en el maltractament. O la condemna, mai prou denunciada, que viuen algunes persones grans a casa o en residències, sense prou atenció nutricional, ni higiènica ni sanitària, abocades a una soledat i a una por que desequilibra la ment i afegeix més vulnerabilitat encara.

Un altre exemple colpidor: Han parlat amb les i els professionals que treballen al peu del llit de la gent que se segueix morint per la pandèmia? Sembla difícil trobar xifres fiables, però informava betevé que del 17 al 23 de gener, 276 persones van morir per covid o amb la malaltia, 26 defuncions més que la setmana anterior, i tot i que les dades encara són provisionals. Pel que fa a l’última setmana amb dades consolidades, del 10 al 16 de gener, Salut va notificar 250 defuncions, una xifra que no es registrava des de mitjans de febrer del 2021. De moment, concloïa, la mitjana diària del mes de gener és de 32 morts cada dia.  

Han escoltat (més que sentit) la veu de l’infermer o de la metgessa que ha atès persones terminals en aquesta enèsima onada que amenaça els darrers dics de contenció?  S’han estremit com jo quan s’instal·laven en un to monocord, de molt baixes freqüències, en una mena de frontera indeterminada entre la veu humana i la robotitzada pel dolor que amenaça i creix? Una veu que actua en defensa pròpia, ajudada per una mixtura d’autodomini professional i farmacologia... No han sentit calfreds en adonar-se com guarden en una situació desbordada, i amaguen que haurien d’estar entre els primers a ser ajudats? Ja no parlo d’aplaudiments a les vuit. Parlo de plantilles suficients, de sous dignes, d'investigació que no suposi ni més desigualtat ni més privilegis, de formació que no suposi una doble càrrega i, sobretot, sobretot, parlo de polítiques sanitàries dignes i acurades, on la sanitat pública pugui, a poc a poc, recuperar forces.

Em deia una gran infermera i magnífica persona que fa molt de temps que no menja amb la família per evitar riscs als seus éssers estimats, que quan va sentir per la ràdio com es derogaven les darreres restriccions i proteccions, va sentir que nedava sense forces, a contracorrent… i es va posar a plorar. I el més pervers encara: es va incrementar el sentiment de culpa (compartit per tants altres professionals) per no poder fer la feina més ràpid. Mentrestant el personal d’infermeria minva i altres professionals desapareixen o canvien deixant una diferència d’expertesa tan difícil de superar com un abisme.

Em deia una gran infermera i magnífica persona que fa molt de temps que no menja amb la família per evitar riscs als seus éssers estimats, que quan va sentir per la ràdio com es derogaven les darreres restriccions i proteccions, va sentir que nedava sense forces, a contracorrent… i es va posar a plorar. I el més pervers encara: es va incrementar el sentiment de culpa (compartit per tants altres professionals) per no poder fer la feina més ràpid, no haver pogut immunitzar més, i no haver pogut vèncer, per la salut, les normes canviants i els ritmes imposats i exigits sense saber molt bé el seu sentit (cada setmana poden canviar protocols i requeriments) mentre el personal d’infermeria minva i altres professionals desapareixen o canvien deixant una diferència d’expertesa tan difícil de superar com un abisme.

Mentre cada dia gent amb covid i altres malalties mal ateses mor al costat d’aquests professionals que es mouen entre una profunda decepció personal i professional i un sentit del deure miraculosament dempeus encara, la frivolitat de la política que fracassa, de manera barroera, deixa la sanitat publica sota mínims. En canvi, a tots els nínxols de mercat de la sanitat privada i en tots els seus intersticis, les desigualtats s’intensifiquen. Els comentaristes neoliberals, satisfets, argumenten que la disjuntiva “salut o economia” dels primers moments de la covid ha quedat en res. Com ha quedat en no res que després de la crisi del 2008 calia reiniciar el capitalisme. Una cosa són les paraules que perden sentit poc després de ser pronunciades, i una altra, ben diferent és l’economia neoliberal i l'“über alles” que ha vist créixer, com mai, els beneficis de la indústria farmacèutica i la sanitat privada.

La mercantilització i la desregulació degraden tots els determinants de la salut. Quantes persones estan perdent la seva llar dia a dia, assimilant-se als supervivents dels camps de contenció que priven l’accés a una Europa que es diu d’ella mateixa que és “compassiva”… Ho volen explicar a René Robert, la seva vídua i els seus amics? Ho volen explicar als centenars de morts per covid, ara difícils de trobar a les estadístiques per a major glòria del sarcàstic procés que anomenen “gripalització”?

La mercantilització de la sanitat, el joc de tafur de l’economia amb la salut, amb la majordomia de jutges i polítics, és un negoci lucratiu. Sols cal acceptar un fet: que la vida humana del comú dels mortals cotitza a la baixa. Fins que el seu valor toqui fons. O fins que no ens adonem que som còmplices de l’estultícia, de la despossessió, del foment de la desesperança  i la por induïda, criminal, que ens deixa, a totes, sense forces i sense oxigen.

Via fora!