Avui, 25 d’abril, una majoria d’electors, a França, celebren el triomf d’ahir de Macron. Altres, amb l’agror que donen els gripaus que s’empassen pel bé de mantenir les formes de la democràcia, tenen el migrat consol d’haver evitat el pitjor. Si quaranta-nou anys després de la revolució dels clavells portuguesa, Marine Le Pen hagués aconseguit la presidència de la república francesa, hi hauria massa per reflexionar i fins i tot avergonyir-se. Perquè la història conta, i el 25 d’abril de 1974, des d’un dels seus extrems d’Europa, Portugal va oferir al món  —i més si i afegim que el dictador espanyol ja havia entrat en els darrers mesos de vida— una gran esperança política. No sols va ser protagonista de la darrera acció descolonitzadora important: va donar exemple de la força de la democràcia a les casernes gràcies al M.F.A. i es va fondre amb una població que de sobte va perdre totes les pors. Un tomb cap a la llibertat i la igualtat que cridava a l’Alentejo i Ribatejo que la terra és per qui la treballa, i que feia dels artistes i poetes els millors intèrprets del 25 d’abril: el poble va passar a ser “el que més mana” a les terres atlàntiques  d’una península dissortada.

A Portugal, el 25 d’abril de 1974 no hi varen haver urnes: la ciutadania va votar amb els peus i les mans que posaven clavells vermells en els fusells, i va omplir els carrers, places i viles de Portugal de somriures i ulls brillants. A França, ahir, sense massa entusiasme ni èpica vertadera, l’abstenció va arribar al 28,2%, més de dos punts i mig per sobre de les darreres presidencials. I un nou concepte va aparèixer com a hashtag i eslògan en els debats que intenten explicar i concentrar realitats tristes i complexes en un sol concepte: l’abstenció militant. Personalment, penso que és poc honest sumar-se a aquest debat blanquejador que oblida mencionar que és el vot en blanc el que hauria d’expressar el disgust militant davant una tria massa forçada. La propaganda política d’una elecció poc atractiva (Macron o Le Pen, o sia, dreta o extrema dreta), que fa créixer l’abstenció, no es pot presentar com la “salvació” de l’Elisi: s’ha d’assumir com un fracàs perquè implica que determinats grups d’edat i alguns estrats socials renunciïn al seu dret de vot. I és una manifestació preocupant de les fallades polítiques del sistema.

“El mal menor” no atrau una població convençuda que ja viu en el pitjor dels mons, i està farta de mentides, trampes, corrupció, explotació i despossessió

No pot ser que la gent més jove s’abstingui, “passi” de la política, perquè la política no “passa” de la gent jove: al contrari, els destrossa el futur, posa en risc la seva salut, escapça les capacitats de desenvolupament personal i social, i els margina, més i més, en un món en crisi i una desigualtat rampant. Defensar l’existència d’una abstenció militant en una segona volta com la de les eleccions presidencials a França és un intent desesperat de trobar una veta amagada de defensa de la democràcia en l’abstenció, i potser seria millor assumir el fàstic polític que han provocat les promeses incomplertes, o la inacció davant la crisi climàtica, o la manca d’encert per defensar la pau i una convivència més amable entre les persones i els  pobles.

No pot ser que l’abstenció creixi en els barris treballadors, on s’havia optat en primera volta per la França insubmisa, perquè “el mal menor” no atrau una població convençuda que ja viu en el pitjor dels mons, i està farta de mentides, trampes, corrupció, explotació i despossessió. I tot i que comparteixo que els somnis de moltes i molts no hi caben a les urnes, no és tampoc honest contraposar la democràcia econòmica, social i popular, amb la democràcia representativa. Comparteixo l’alleugeriment perquè Marine Le Pen ha perdut. Però penso també que Macron no es mereixia guanyar. I amb Mélenchon, espero que una “tercera volta” comenci aquest 25 d’abril, molt més proper a l’esperit del Portugal de la revolució dels clavells.

Tots els 25 d’abril superen l’àmbit dels seus territoris i interpel·len amb força a tota la Unió Europea dels Estats amb ànima de carbó i acer. Si no s’actua contra les derives que aparten a la gent —sobretot la població més jove— de la política, si totes les promeses per un futur millor es redueixen a la grisor de votar “pel mal menor”, no sols estem menystenint la democràcia. Ens estem convertint en els ostatges dels que sempre tenen a punt aquella “fera ferotge” que l’enyorat Ovidi Montllor ens va desconstruir com una eina més de domini dels poderosos.