Acaben de treure llibre Clara Ponsatí i el 131 president de la Generalitat, Quim Torra i Pla. Un text, Molts i Ningú (La Campana), de l'exconsellera d’educació,  l’he pogut llegir i comentar. Dissortadament, no tinc encara a les mans Les hores incertes (Símbol Editors) —el segon dietari de l’estada del president a Canonges, de maig a l’octubre del 2020— i  per comentar-lo, ni que sigui d’esquitllada, m’he de refiar del que contesta el president Torra a les entrevistes que li han fet. Passa amb els dos, com amb els bons vins, que amb el temps milloren… i se’ls enyora. Perquè cap dels dos ni flaqueja ni decepciona. Ponsatí i Torra són d’aquella mena de polítics que alguns en diuen outsider, però que segurament, acceptant les terminologies anglosaxones, es defineixen molt millor com a polítics maverick, és a dir, una persona que pensa i actua de manera independent, comportant-se sovint de manera diferent a com s’espera o es considera “normal”. I tant de bo que segueixi essent així, perquè darrerament la “normalitat” en política no supera el llistó de la mediocritat i l’única llei que desafia és la de la gravetat. Els polítics convencionals viuen el “mentrestant” que han triat en un perpetu joc de tombarelles sense cap fita a celebrar, i giren en el buit, cap amunt o cap avall, sense punts de referència.

Darrerament la “normalitat” en política no supera el llistó de la mediocritat i l’única llei que desafia és la de la gravetat. Els polítics convencionals viuen el “mentrestant” que han triat en un perpetu joc de tombarelles sense cap fita a celebrar, i giren en el buit, cap amunt o cap avall, sense punts de referència.

Per ser un polític maverick —dels que tanta falta fan— és gairebé imprescindible no pertànyer a cap partit, suplir amb valentia la manca de suports interns incondicionals, donar poca importància als convencionalismes, no tenir por a la solitud i reconèixer, amb coherència i lucidesa, que la intel·ligència emocional és millor que l’obediència a la jerarquia, i que —sense refusar l’acció per aconseguir millores en benestar—,  és millor ara per ara, resistir i confrontar. Això vol dir, també, fer front a la lawfare —la guerra jurídica repressora— amb la lògica democràtica de la raó que fonamenta i allibera i, com a mínim, no només fugir dels comportaments que es poden confondre amb la submissió, sinó també desemmascarar-los. L'oratòria i els gestos indefinits, divisoris, que es vesteixen de la gran èpica i de seny indiscutit, menystenen la ciutadania. I fa molta nosa el fals enginy de les frases que es pretenen brillants i són sols una primera dosi de col·laboracionisme. Donar suport acrític i mesell a el que hi ha, per por al que pot venir, sols pot acabar en el pitjor dels resultats. Perquè —ho sabem prou bé— fer front al feixisme vol dir no educar en clau de súbdit.

Per això agraeixo el que escriuen, expliquen o recomanen Clara Ponsatí i Obiols i Quim Torra i Pla. Perquè ens mantenen a la memòria una imatge de la consellera plantant cara a les forces policials i defensant amb el propi cos que es pogués votar l’1-O a la Conselleria d’Educació, i d’un president que va posar en acció —i encara segueix la seva tasca d’empoderadora— el Debat Constituent… i va donar impuls, fent costat al president Puigdemont i als consellers Toni Comin i Lluís Puig, el Consell per la República. Calen polítics d’aquesta altra mena que miren als ulls i diuen les veritats que ens trasbalsen, però també ens fan créixer. Ponsatí és hereva, per la branca materna, de la saga Obiols, i  en paraules del poeta J.V. Foix, és la irreductibilitat mateixa. I Torra és molt més que el president de la pancarta on es demana la llibertat pels presos i exiliats: és un president que desobeeix l’estultícia vestida amb soga i ornada de punyetes per complir amb el que s’havia compromès, i obeir a la ciutadania.

Per ser un polític maverick és gairebé imprescindible no pertànyer a cap partit, suplir amb valentia la manca de suports interns incondicionals, donar poca importància als convencionalismes, no tenir por a la solitud i reconèixer, amb coherència i lucidesa,  que la intel·ligència emocional és millor que l’obediència a la jerarquia, i que —sense refusar l’acció per aconseguir millores en benestar—,  és millor ara per ara, resistir i confrontar.

Cal més gent com ella i ell en el primer pla de la política perquè no torni a passar que “mentre la ciutadania fa les marxes per la llibertat, el parlament i els partits fan silenci”.