Deuen ser coses de l’edat però hi ha polítics en exercici que quan els sento parlar sols els puc imaginar guarnits amb una bata de ratlles i barallant-se per tenir més plastilina. Sense poder-se estar quiets a la seva cadireta del parvulari, ens proposen compartir els seus jocs sense avisar que canviaran les regles cada vegada que vagin perdent. “Figura que” és la seva fórmula iniciàtica per a qualsevol experiència —o fins i tot per a la seva existència. Així, “figura que” són majoria quan són minoria. Que han guanyat quan han perdut. O “figura que” si uneixen el més carrincló de cada casa sumaran a tot arreu, quan en el seu cas —ja sigui en eusquera o català— el més probable és que restaran. I força.

El joc no és sols per grups, també es pot jugar en solitari. O enfrontant al que “figura que” és el més llest a tota la classe. De fet, això ho hem vist. Se li ha preguntat al que anava de setciències si preferia destinar recursos a salvar la selva de l’Amazones o a restaurar Notre Dame. I el que anava de saberut preferia, al cap i a la fi, un món sense oxigen al fet que desapareguin els arcbotants i contraforts (molt gòtics i molt europeus, això sí) que es reparteixen el pes de l’estultícia del món que representa. Però no tot són jocs de “saber i guanyar”. També hi ha altres jocs per a maldestres, que “figura que són l’alcalde”, que sols aconsegueixen que els entrin els penalties si la pilota rebota primer en un altre nen.

I es pot ampliar molt la gamma de joguines. No entenc com els fabricants no s’han adonat encara del nínxol de mercat que tindria El Parlament de míster Potato, on un grup de pàrvuls que “figura que” són un grup parlamentari, poden cridar, insultar i picar de peus i de mans. Podrien fins i tot acabar rebolcant-se per terra, o fent altres filigranes que gairebé reclamen exorcismes, però tampoc vull donar idees perquè els graons dels Parlaments no són prou amples i podrien prendre mal. De moment, els entremaliats, que volen sumar-se per Santiago y cierra España acluquen molt fort els ulls i neguen les obvietats més òbvies: per exemple, que no sols van al parvulari nens de blau i nenes de rosa, i que no sempre les nenes tenen vagina i els nens penis... i que per entendre la vida, les persones, i fer política de veritat cal alguna cosa més que quatre frases fetes, cinc cites de Matrix i tres cursets d’un parell dies a la universitat de Harvard (Aravaca).

I si no els acaben de convèncer els Parlaments de fireta també es pot optar, si la imaginació s’hi atreveix, per enriquir el mercat de joguines posant al costat del vaixell corsari o el Ford Apache, les Audiències de la nostra estimada Concha, o els Suprems del Manuel, on nens i nenes es disfressen amb togues i punyetes i s’inventen paraules, i es deixen anar cap a l'egoisme, l’egotisme i la parcialitat, com fan  les criatures gairebé sempre (i l’alta magistratura de tant en tant). Un lloc on es recuperi el joc del segle XVI (diuen) de saltar i parar, sempre que els que s’ajupin i parin l’esquena siguin sempre els mateixos i els que vulguin saltar sense prou mèrits de nissaga, cartera o carnet, acabin tancats (rigo-rago) a la garjola.

Podríem encara pensar en més jocs educatius. Però de fet, formalment, la societat ja intenta formar en col·lectiu i positiu, i evitar excepcions o pins que “figura que” preserven llibertats quan de fet les amenacen. Hi tenen molt a perdre els que van per la vida amb rancúnies de perdedor quan han nascut per ser els Trump de cada casa. I més que hi perdran si des de l’escola primària es treballen habilitats com les d’escoltar i aprendre dels altres, compartir, acceptar-se, i ser una mateixa (no una mala còpia de la norma) i desenvolupar-se. El panorama es complica quan es vol que nenes i nens acabin la primària amb eines suficients per desenvolupar pensament crític i tenir respecte pels altres, i les seves diferències. I amb interès per conèixer el món i compromís per millorar-lo. Això vol dir, defugir com instrucció general la d’anar “a por ellos”, els i les que són iguals en classe i en gènere, però ens presenten com a diferents per amputar la capacitat que com a éssers humans tenim de comunicar-nos en múltiples llenguatges, expressant les pròpies vivències i emocions i teixint i desteixint la nostra història.

I aleshores “figura que”, a la política real, es crea una taula de diàleg i des del Ministerio de Universidades, el ministre en persona, l'acadèmic Manuel Castells —una de les darreres incorporacions per part del Gobierno—  ens fa una versió de format reduït del Libro Gordo de Petete sobre teoria política: “A l'Executiu tots som constitucionalistes", va declarar el passat divendres, “perquè tots van prometre la Constitució al prendre possessió del càrrec”. Sembla ser que el ministre proposat per Ada Colau ens vol fer creure que el sotmetiment als vells ritus implica caràcter. I si és així, si els que més haurien de fomentar el pensament crític el tracten a coces, si els que més haurien de tenir sensibilitat per entendre van en un pack de figures d’attrezzo i no escolten si no escolten els seus, no aconseguirem mai sortir dels parvularis.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bea Talegón
Opinió La il·legalització de Vox Bea Talegón
Gemma Marfany
Opinió 11 de febrer Gemma Marfany