En el concert pel Debat Constituent, el que era conseller de Territori i Sostenibilitat quan ens va caure a sobre el 155, Josep Rull i Andreu, piulava que això que anava escampant per l’escenari el compositor i cantant de Verges, en Lluís Llach, “se’n diu lideratge moral”. Potser pensava en les quantitats ingents de carisma que calen perquè una silueta a contrallum sobre una proposta no massa publicitada, ompli, en un parell de setmanes, el Sant Jordi de gom a gom. I si a més hi jugaven a la contra la política obscura i moltes inconcrecions sobre l’amenaça d’una nova versió covid (l'òmicron) de la qual se’n diuen coses tan diverses (però cap de tranquil·litzadora), la força del reclam ha de ser aclaparadora.

El lideratge al qual potser es referia Rull s’havia de multiplicar per l’esforç d’aplegar en una proposta de música i debat, de somriures afables i potents, artistes tan diferents com els que varen acabar d’omplir l’escenari i obrir el ventall d’una oferta cultura tenyida de la millor política. Per mencionar-ne sols a tres de ben diferents: la cantant i amiga de Lo riu és vida, Montse Castellà, gallineta entossudida en el no, el mag Lari dels enginys que aniria tan bé poder-hi recórrer tantes vegades com fes falta en un mateix dia (sobretot quan llegim, sentim o veiem “notícies” que no ho són i sols traeixen el periodisme) o la Marta Carrasco, que trena dansa, delicadesa i sensibilitat fins a una forma gairebé perfecta de llenguatge sense paraules… i tant a dir.  No hi ha dubte que ajuda a donar solidesa i fer molt més amistosa la complexitat de tot plegat, que un escenògraf de la mida de Lluís Danès posi ordre, expertesa i truc al muntatge escènic. De fet, en Danès ja havia de ser conscient, des de fa anys, que ser amic de Lluís Llach implica per força riscos com els del Sant Jordi: sols cal recordar que va debutar com a director de cinema amb “Llach, la revolta permanent“ el 2007.

I això és precisament el que es vivia al Sant Jordi:  un nou tast d’aquesta revolta permanent que quan es fa plural no sempre dona (ni sap donar) ni la cara ni la creu del que ens toca viure. Una revolta permanent que és —per fer jocs de paraules com excusa— massa intermitent, i que s’amaga segons temps i territoris. Però que pot brollar de nou, amb força i determinació, com una torrentera de projectes que decideixen el nostre futur. Per exemple, en un Debat Constituent que arrossega falsedats i líders de buró sense carisma ni empatia, i se’ls emporta aigües avall, embolicats com peix podrit amb els papers d’una Constitución pactada a retruc de tambor.

El que es vivia al Sant Jordi era un nou tast d’aquesta revolta permanent que quan es fa plural no sempre dona (ni sap donar) ni la cara ni la creu del que ens toca viure. Una revolta permanent que és massa intermitent, i que s’amaga segons temps i territoris. Però que pot brollar de nou, amb força i determinació, com una torrentera de projectes que decideixen el nostre futur.

No sé si es pot dir que allò que en Lluís Llach es va treure de la màniga era “lideratge moral”. Però si sé que era credibilitat, i sinceritat, i honestedat i tots aquells valors que volem trobar en qui fa política o té veu pública. Llach va acompanyar també aquest dissabte el seu bon ofici com a músic amb la generositat amb la qual posa el seu temps al servei de la gent i la denúncia. Per això connectava també amb la gent més jove que omplia les darreres fileres del Sant Jordi, i compartia amb ells i elles el seu neguit pel medi, per la destrossa amb la qual els humans ens castiguem i fem miques la natura i el clima que ens envolten i ens acullen. I denunciava, com mai i com sempre, les cases sense gent i tanta gent sense casa, vingui d’on vingui, i que tot i que vivim en un país petit, tan petit que quan es pon el sol no està segur d’haver-lo vist, les desigualtats hi nien i creixen, i fan mal a la vista i al cor.

El matí de diumenge, gent amiga em transmetia el caliu del concert. Dissabte, amb en Lluís Llach, s’havien compromès de nou a fer-nos grans d’una vegada, i que siguin les gralles —i no les amenaces “oé-oé” a cop del gran tambor— les que assenyalin com, dempeus, anem pujant graons, i fem canviar definitivament la por de bàndol.

Em deia gent de totes les edats, però sobretot de la que compartim més tram de vida amb el de Verges, que volem i tenim dret, amb raó, a una història molt millor. I que en Llach no pot deixar de cantar perquè la seva veu és magnífica i ens cal encara una banda sonora per tornar-ho a fer. Fer-ho de nou, millor,  amb l’estimació i sensibilitat d’aquesta revolta intermitent —però permanent— que construeix vida i ciutadania.

I fer-ho també pels amics que ens deixen mentre construïm, amb els ulls negats, els núvols blancs que ens donen força i consol. Sobretot quan el consol només sembla una utopia.