“Si alguna cosa he après a la presó, és que sense la desobediència civil hauria estat impossible transformar i millorar la societat”

Ho tornarem a fer. Jordi Cuixart

 

Aquesta setmana passada hi ha hagut molt i força per escollir, remenar i alimentar tots els estats d’ànim. Per fer més aguts els derrotismes o per respirar millor i bastir esperances. Naturalment, la lluita pel control de la Diputació ha deixat indiferent poques persones i ha cobert de penombra altres notícies, ni cridaneres ni enverinades, de signe contrari. No sabem encara quant costarà en termes subjectius, socials, polítics i econòmics el fet d’entregar eines cabdals a polítics massa professionals de les velles formes, ni quant d’oxigen traurà al sobiranisme revifar una sociovergència de trista memòria que semblava en estat crític. Per unes hores ―o dies― era com haver caigut en aigües rescloses que paralitzaven mig cos en el fang de la mediocritat. I a poc a poc comencem a entomar el cop, però encara segueix la sensació de déjà-vu. Quan surts de l’estupor, t’adones de com han quedat escampades per terra les caretes caigudes i els fulls sense ruta de projectes miops que ignoren on és el nord.

Poc relleu, per tant, s’ha donat al fet que els professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca puguin finalment deslliurar-se d’un malson que ha durat un any i mig. El fet que el jutjat d'instrucció número 7 de Martorell arxivés les tres darreres denúncies que encara quedaven obertes per “menyspreu” a fills de guàrdies civils després de l'1-O no ens pot fer oblidar que 30 professors varen demanar el trasllat a altres centres. I que d’aquests trenta, vuit estaven entre els nou professors denunciats. La mala intenció manifesta i baixa qualitat professional i humana de qui els va insultar, denunciar i assenyalar publicant fins i tot les seves fotografies a El Mundo, haurien d’entrar en el manual de la infàmia que genera l’odi. Per això ens cal reflexionar a fons sobre la funció de l’ensenyament i negar-nos que la por s’instal·li en el mateix nucli del sistema educatiu. D’aquesta manera comencen tots els règims autoritaris que encongeixen el cor. Si les professores temen, mai podran formar una ciutadania lliure. Per això cal aconseguir que totes les persones que així ho vulguin, puguin treballar en equip i confiança, amb la gosadia de bastir alternatives, cercar utopies per avançar i fugir dels motlles apresos. De manera creativa, fent front a la por.

Amb una lectura atenta del 'Manual de desobediència civil' es pot deixar definitivament d’anar amb el lliri a la mà i aconseguir “la clau de volta perquè totes les lluites pendents trobin la millor estratègia”

Per això crec que el que més compensa la fortor de galliner de la setmana són dos llibres excepcionals, cadascun en el seu estil: el testimoniatge reflexiu i tant pensat com viscut del Ho tornarem a fer de Jordi Cuixart que s’està presentant arreu de Catalunya, i el Manual de desobediència civil que es va penjant a la xarxa a la vella manera dels fascicles. En podeu trobar un de nou cada matí, de dilluns a divendres, i fins que el llibre s’acabi, al vostre mòbil, tablet o ordinador.

Liz Castro, l’autèntica ànima responsable de la traducció al català i difusió del Manual de desobediència civil a casa nostra, ha aconseguit que 80 activistes de tot el país posin la seva veu als diferents episodis. Els pioners varen ser Aitana Ralda i Arcadi Oliveres, de Fridays for Future Barcelona i Justícia i Pau, respectivament, seguits per Marcel Mauri, Bel Olid, Xavier Antich, jo mateixa i Cesk Freixas. I té sentit que sigui ara, en veu i accents diferents de casa nostra, perquè, com ens explica Liz Castro en la seva nota introductòria, tot i que en el Manual no es parla gens de Catalunya, s’hi expliquen els secrets del seu futur. Amb una lectura atenta del Manual de desobediència civil es pot deixar definitivament d’anar amb el lliri a la mà i aconseguir “la clau de volta perquè totes les lluites pendents trobin la millor estratègia”.

Bill McKibbe, en el pròleg del llibre dels germans Mark Engler i Paul Engler, escriu que l’enorme percepció de la seva obra es resumeix en la paraula impuls, amb la idea que el món es pot transformar, i a vegades ràpidament, no gradualment. I també que les revoltes reeixides requereixen “una estructura suficient per permetre que la protesta continuï i creixi, la suficient capacitat comunicativa per evitar una reacció paralitzant i la suficient disciplina per evitar que oportunistes i agents provocadors en prenguin el control”. Com podeu veure, advertiments molt oportuns per a qui ha viscut, com nosaltres, un 1-O i 3-O que ens varen fer renéixer com a poble, però també una repressió que no s’atura, uns judicis que són un atemptat a la intel·ligència, i tota mena de fal·làcies judicials i polítiques.

Voldria acabar amb unes paraules que em semblen una de les millors lliçons del Manual de desobediència civil de Mark Engler i Paul Engler: “Calen molts tipus diferents d’activitats perquè els ciutadans provoquin, aconsegueixin i mantinguin el progrés social. L’objectiu de l’organització basada en l’impuls no és negar les aportacions d’altres mètodes, sinó suggerir una idea simple i directa: crear una revolta és un art, i aquest art pot canviar el món”.

PS. Podeu trobar el Manual de desobediència civil a  https://som.aixeta.cat