Ocupar un escó al Parlament de Catalunya no és fer una feina més. L’exercici del servei públic amb un lloc a l’hemicicle obliga a molt, però sobre tot a entendre que no es pot patrimonialitzar el que és un privilegi de la democràcia.

He sentit sempre molt de respecte per a qui ha fet durant un temps, escollit en llistes, les tasques parlamentàries, i ha tornat després a guanyar-se la vida amb la feina de sempre. Com va fer Jordi Miralles, l’amic carter llicenciat en història que va ser diputat tres legislatures i secretari tercer de la mesa del Parlament del 2006 al 2010. En Jordi no va cercar portes giratòries per estalviar esforços. Va tornar al seu funcionariat de Correus i a fer política municipal, fins la seva mort, a l’octubre del 2015, quan tenia 53 anys.

Es pot entendre, doncs, que no em semblin ni exemplars ni afortunades les comparacions amb masovers, ni amb futbolistes trapelles que “amaguen la pilota” si van perdent. Però si hi ha un punt en comú és que en totes les professions, com en el Parlament i a tot arreu, s’ha d’empassar molts gripaus. Fins i tot s’hi pot patir assetjament i maltracte, i tampoc el Parlament es lliura de comportaments misògins. A l’onzena legislatura els va patir, per vergonya de totes, la seva presidenta, Carme Forcadell. La presidenta de la tretzena legislatura, Laura Borràs, que a més té la ultradreta a l’hemicicle, està ben advertida.

El problema rau quan, a manera gairebé d’insult, per explicar els capteniments parlamentaris s’ha de recórrer a la mentalitat que se’ls suposa a certes feines. Sóc besneta de masovers del Vallès per part de mare i d’emigrants de les mines de Cartagena per part de pare. Arribats a Catalunya, es varen fer seu el català pels seus fills. El meu pare va començar a aprendre, als onze anys, la feina de fuster. I mai vaig viure a casa dels meus ancestres cap mena de servilisme, sinó l’orgull de la feina ben feta i la cultura de l’esforç per guanyar-se la vida. Aquest no és país de “santos inocentes”, sinó de falç al puny i crit de “visca la terra”. D’una èpica de la menestralia per a la qual “quan el sol surt, surt per tothom”. I d’una dignitat que pot passar anys com adormida, però que reviu de sobte per fer història. Com l’1 i el 3 d’octubre del 2017.

Per això el Plenari d’investidura de Pere Aragonès no podia ser una tornada a cap irreal “oasi català”, malgrat que fes el candidat un discurs patchwork, amb propostes no sols àmpliament compartides sinó imprescindibles, paràgrafs obligats, aportats des de la proximitat però que no traspassaven l’epidermis, i un munt de cites i certs oblits que potser eren confortables per a alguns, però que per altres no eren cap bon averany. Pere Aragonès va fer aquell exercici de moderació que es creu imprescindible en un candidat a president de tots. I potser sí que va convèncer més enllà dels convençuts. Però a mi em va semblar molt més de carn i ossos a les rèpliques, i el prefereixo en l’escomesa amb Salvador Illa i els altres socis del 155. En aquest Pere Aragonès al faristol, sense llegir frases apreses ni pactades, hi puc fins i tot endevinar el dubte de la raó que -potser- voler mantenir la bandera d’un diàleg fins ara irreal no pot obligar a deixar anar les banderes irrenunciables d’octubre.

La ciutadania sembla entendre millor que ningú que el nostre enemic de veritat és un 155 que encara s’imposa, una monarquia rabiosa sense equilibri, i una repressió que es fa forta en els desencontres

No sé si Pere Aragonès pot ser un president de concòrdia i bon govern. Encara fa molt poc de la destitució d’un president com Quim Torra i Pla de qui queda molt per descobrir i molta justícia per fer-li. Tampoc és fàcil endevinar-ho quan les negociacions les porten, sense ell, persones excel·lents que no poden deslliurar-se de mediocritats rancunioses ni de prepotències venjatives. O prepotències de rancúnia i mediocritats que mai satisfan, pel seu malfiança universal, el seu desig de venjança. Però si hi ha encara una oportunitat per a la salut de la política és que s’imposi l’enteniment i s’allunyi, fins d’aquí a quatre anys, quan toqui i sigui preceptiva, la convocatòria de noves eleccions.

Cada partit cridat a l’entesa sap quins són els seus elements tòxics. I encara que sabem que res no serà fàcil, portem també a la política de Catalunya les distàncies de seguretat i les mascaretes que preserven de contagiar i de ser contagiats. O, vist d’una altra manera, obliguem-nos a esmerçar tota la intel·ligència i tota l’empatia que cal per estar una mica a l’alçada d’aquell poble dels fets d’octubre que no ha defallit i ha donat la majoria reclamada un 14 de febrer que no convidava gens, per tants motius, a sortir de casa. Perquè la ciutadania sembla entendre millor que ningú que el nostre enemic de veritat és un 155 que encara s’imposa, una monarquia rabiosa sense equilibri, i una repressió que es fa forta en els desencontres, justificats potser però massa paralitzadors, dels representants amb escó dels que ens consideren els seus “súbdits”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió No hi ha pressa Joan J. Queralt
Míriam Díez
Opinió Bonafilla, abadessa Míriam Díez