En el pas a la lluita clandestina que el franquisme imposava als que volíem viure en una democràcia política, social i econòmica, hi havia una sessió de formació que ningú es podia saltar. Era la reunió en què s’explicaven les normes de seguretat i comportament davant la repressió, i on s’acabava d’entendre el que de fet la lògica dictava: el silenci i la negació eren la millor estratègia. “Tot el que tardis a dir el teu nom és temps que guanyen els teus companys per protegir-se”. I, juntament amb això, negar que tu ets tu i que no saps qui és cap persona de la fotografia en què t’acompanyen amics i camarades (per més que t’hi reconeguessis i per més que el comissari de torn sabés prou bé nom i cognom de tots els de la colla). Per protecció pròpia i aliena, no es podia saber res del company de feina, ni de qui s’asseia cada dia al teu costat a l’aula, ni molt menys del company de cèl·lula. I així, la sessió de normes de seguretat seguia repassant moltes més situacions i respostes de defensa fins que algú preguntava: “Però si ja no puc més de rebre cops, si el meu cos no resisteix perquè no em deixen ni dormir, què puc fer...?". La resposta més colpidora la vaig sentir a un estudiant d’Econòmiques asturià, un dels més torturats. Va contestar: “Quan el cos ja no pot més, no parla. Es desmaia”.

Després, calia confiar en el teu advocat (no d’ofici) i dir-li tota la veritat. Ni fer-te passar per heroi, ni pretendre esmenar, amb mitges veritats, els errors comesos. I finalment, ja davant el jutge, denunciar els maltractaments i seguir sense col·laborar. Naturalment. No col·laborar. En la tradició del PSUC no recordo que es parlés de desobediència com a objectiu, ni al règim o als aparells d’estat, però es desobeïa (i tant que es desobeïa!) tantes vegades com calia i es podia. I ni per un moment passava pel cap col·laborar amb el repressor, o fer-li l’ullet per veure si així se li queia en gràcia i s’aconseguia millor tracte.  

Aquest era el comportament més digne fa 50 anys, com  també ho és ara. Qui milita des de fa 35 anys en una mateixa formació comunista, segons declaració pròpia en el Suprem, n’ha de ser molt conscient, per més que el “posicionament” estratègic sigui sinusoidal, i per més que la seva habilitat per ocupar càrrecs de representació política l’hagi avesat a fer equilibris en els marges dels principis.

No em fa cap mena de gràcia que, per trobar les millors rebaixes de la temporada judicial, s’inclogui tot un grup parlamentari en una maniobra d’“espietes”. Un grup que prou feina va tenir a no esclatar, per maniobrerisme barroer, abans del final de legislatura

No sé si cal fer més referències òbvies a les pàgines recents de la crònica judicial, però, perquè sembla que em toca de prop, no em fa cap mena de gràcia que, per trobar les millors rebaixes de la temporada judicial, s’inclogui tot un grup parlamentari en una maniobra d’“espietes”. Un grup que prou feina va tenir a no esclatar, per maniobrerisme barroer, abans del final de legislatura. Un grup, el de Catalunya Sí que es Pot, amb la dignitat tocada i malmesa per una mala i estèril defensa de qui representava les seves diputades i diputats, a la Mesa presidida per Carme Forcadell, que en molts moments va ser la més valenta i honesta de la legislatura.

Sigui apòcrifa o no, ens han dit que, segons la llei de Murphy, tot allò que pugui anar malament, anirà segur cap a pitjor. I, sigui qui sigui qui la formulés, s’ha complert en el Suprem. La degradació ha estat espectacular des del somriure confiat i les paraules de dignitat de Jordi Cuixart, fins al fum verbal d’un polític que es vol “de raça”... Potser per això mateix. Perquè un va de polític i l’altre “no va” de res. És un dirigent dels de baix, que es pot enfilar a un cotxe de la policia, però mai sobre les esquenes de companyes i companys.

De totes maneres, res d’això té sentit —i demano disculpes pel temps que han pogut perdre llegint aquest text— si, com deia ahir mateix Javier Cercas a TV3, el “règim del 78” és un invent, i aquest Estat és una democràcia plena, de les primeres del món, com defensava l’artefacte #ThatistheRealSpain. Un hashtag que sols té validesa si prenem aquest real en el sentit monàrquic. En qualsevol cas, si tenim la sort de viure en una democràcia a full, tenia raó qui maldava per respectar la Constitució (i anava d’infiltrat a meses independentistes, durant dos anys, per impedir un 1 d’Octubre). Tot plegat em va recordar ahir, davant el televisor, que “si una persona diu que plou i una altra que no, el treball del periodisme no és donar-li veu a les dues: és obrir la finestra i veure si està plovent”. I si traiem la mà per la finestra, no només queda ben xopa; també topa amb els murs de les presons de Wad-Ras, Puig de les Basses i Lledoners i de tots els centres de reinserció i reeducació del 155 d’aquesta “democràcia plena” a l’espanyola.