Doncs, fet i fet i ara per ara, ningú posa les urnes el 14 de febrer. El 30 de maig, ja es veurà. La tercera onada de la Covid, en la qual es barregen mutacions arribades de llocs allunyats i diferents graus de capacitat de contagi, se suma a les considerables romanalles de la segona onada. El coronavirus va agrair, a la seva manera, les facilitats estimulants de les festes nadalenques amb les trobades familiars de bombolles disminuïdes (però no prou). Alguns negocis —no tots— varen començar a treure el cap amb el consum imposat, i les persones més tradicionals es varen reconfortar amb el manteniment (ni que fos a hora reglada i canviada) de les tradicions. El resultat de tot plegat va ser el que els epidemiòlegs anunciaven: l’encesa en vermell de tots els indicadors i senyals d’alerta, mentre s‘inicia el procés de vacunació que finalment arriba, però no acaba d’agafar ritme. La millor descripció la vaig sentir a Bill Maher, que comparava el cobejat producte pioner de Pfizer amb l’impeachment de Trump: calen dues dosis... i el resultat encara és incert. Tanmateix, en el fons de tot plegat, hi ha l’intent maldestre de trobar un difícil equilibri entre salut i economia, que és el que s’ha de fer, segons els més entenimentats, mentre difonen la més que dubtosa excusa que som un país massa pobre per compensar com cal a qui perd feina o negoci. Massa arriscat seria —ni es contempla, vaja—  estimular la redistribució a l’escala d’una supervivència amable, i canviar les prioritats o la llista dels beneficiaris de sempre, en tots els tràngols.  

Polítics d’àmplia gamma veuen com s’obre una possibilitat de mostrar a bon preu un rostre humà (“la salut abans que les eleccions”) i sumen l’eslògan al seu actiu de propaganda. Amaguen, potser, debilitats i incompetències... ja saben, “qui dia passa, any empeny”... Ho acaba fins i tot acceptant, amb recança i sense tenir-les totes, un PSC-PSOE que vol reexportar el ministre Illa a tall de SOR-PRE-SA. De fet, tement que al seu “candidat-estrella”, a finals de maig potser se li començaran a veure els peus de fang, sembla no renunciar del tot al dret d’impugnació.

La saturació de les UCI sembla ser, de nou, la mesura de totes les coses. I ni una paraula sobre un personal de la sanitat exhaust

Les eleccions se suspenen, doncs, i entre els arguments confessables que es donen hi ha la trista previsió que estaran ocupats pràcticament tots els llits de crítics entorn el 14 de febrer. La saturació de les UCI sembla ser, de nou, la mesura de totes les coses. I ni una paraula sobre un personal de la sanitat exhaust, en un gran percentatge en perill de depressió o, ja ara, vencent vocacions i determinació, i ni que sigui temporalment, en baixes laborals, excedències o jornades reduïdes per la duresa de les condicions de feina.

No, senyores i senyors de la política: no són sols els llits de crítics els que s’esgoten. Són les metgesses i metges, infermeres i infermers, i tot el personal d’ajuda i neteja. Vostès han carregat sobre la gent de la sanitat la seva ineptitud per preparar en les millors condicions possibles les eleccions imprescindibles. I ni tant sols els anomenen: parlen, en canvi, del nombre finit de llits hospitalaris, confiant que la capacitat de resistència del personal de la sanitat sigui perfectament elàstica. I no és així. Mirin, d’alguna manera cometen el mateix error de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que se n’orgulleix, en la seva irresponsabilitat i banalitat difícilment homologables, de l’hospital Zendal, nou de trinca, que ha costat 100 milions d’euros confessats... però que no aconsegueix personal mèdic ni obligant a trasllats d’altres hospitals que ja van prou curts de personal. En canvi, de llits, n’hi sobren: 960 en 20 unitats d’hospitalització i 48 d’UCI.

Per assegurar la salut, per fer front a les pandèmies, calen polítics que escoltin els científics i que treballin de valent per trobar les mesures, totes, que permeten solucions tècniques, informàtiques, de seguretat i augment d’ajudes a les persones perquè les eleccions es puguin fer. Ahir, Beatriz Talegón donava algunes idees molt pensades. Però sempre, en qualsevol cas, s’ha de posar les persones en el centre, i el respecte pel seu dret a vot en les millors condicions de seguretat. I per davant de tot, i en el centre del centre, les que treballen a la sanitat. Les que ens atenen cada dia, a la farmàcia, al CAP i a l’hospital. Mai els podrem agrair prou la seva feina. Ara, quan ja fa temps que no sonen els aplaudiments de les vuit per a ells i elles, les metgesses i infermeres, els homes i dones que investiguen, curen, vacunen i cuiden per la salut, han de ser molt més visibles i presents: han de ser la mesura de totes les coses.