El sistema de votació electrònica sembla que ens queda molt lluny, malgrat que estem en ple segle XXI, i tot i que ja hem assumit en pràcticament tots els aspectes de la vida l'arribada de les noves tecnologies. Que, per cert, ja no són tan noves, ja que fa ja algunes dècades que van arribar per quedar-se.
Posposar les eleccions catalanes, previstes per al 14 de febrer (i ara se suposa que per al 30 de maig), respon a criteris d'índole sanitària. La tercera onada —que per a nosaltres en realitat és la quarta perquè vam tenir l'extra d'estiu— és la raó oficial per la qual no es considera segur mantenir la data prevista.
Ahir, precisament, el president de la patronal Cecoc, Antoni Abad, demanava als grups parlamentaris que es posessin les piles amb la implementació d'una llei electoral a l'altura del context social del segle XXI. I en aquest sentit, emetia un comunicat públic fent referència a l'ús del vot electrònic.
El vot electrònic s'obre camí per pura necessitat en els nostres dies. És evident que, en el dia d'avui, intentar frenar el que resulta evident posposa una mesura necessària i fàcticament possible. Votar fent ús de la tecnologia ens permet tenir un sistema més eficaç, més barat, més àgil i, en definitiva, més segur. Tot això, és clar, si es fa bé, que es pot, sigui dit de passada.
Des que Holanda va aprovar la primera llei per posar en marxa un sistema electrònic del vot, s'ha avançat molt. Avui la pregunta que hi ha sobre la taula és si es pot desenvolupar un sistema de vot online, a través d'internet.
Hi ha llocs on ja s'utilitza, sobretot en els comicis municipals. Estònia va ser el primer país on es va implementar la votació a través d'internet, i va arribar a tenir una participació per aquesta via del 44% en els comicis del 2019.
En altres països, com a França, es permet votar d'aquesta manera als ciutadans francesos residents a l'estranger, encara que ha tingut les seves llums i les seves ombres, ja que per exemple el 2017 es va suspendre el sistema pels riscos d'ingerència que hi havia i els errors tècnics que van tenir.
Precisament per aquestes pors, a Alemanya, a Finlàndia, a Irlanda o a Noruega no són gaire partidaris d'utilitzar el mètode online per exercir el dret del vot. És comprensible: si no es pot garantir un sistema que realment sigui segur, la porta quedaria oberta a la possible ingerència externa en ni més ni menys que un procés electoral. Per aquesta raó està ben vist utilitzar-lo en l'àmbit local, i fins i tot regional en alguns llocs, però a nivell nacional genera de moment rebuig en la majoria dels països.
A Suïssa, sense anar més lluny, estan debatent sobre això. Hi ha cantons on s'utilitza amb èxit, encara que n'hi ha hagut alguns on els errors i el cost han fet que es prefereixi esperar. Ginebra, per exemple, confia en l'empresa catalana Scytel per dur a terme el procés juntament amb l'empresa suïssa de correus.
Precisament ara, quan la pandèmia ens ha tancat a casa i les eleccions catalanes s'han posposat, sorgeix la necessitat de plantejar mètodes que permetin exercir el dret al vot passi el que passi, amb totes les garanties
Catalunya va aprovar l'ús del vot electrònic l'any 1995 per a les eleccions al Parlament català. Entengui's que el vot electrònic consisteix a utilitzar màquines, targetes amb banda magnètica o qualsevol suport similar que permeti automatitzar el càlcul dels vots i estalviar procediments burocràtics.
Posteriorment, l'any 2003, es va posar en marxa una prova pilot de vot electrònic remot per als residents a l'Argentina, Bèlgica, Estats Units, Mèxic i Xile. També es va provar en cinc municipis.
Més tard, l'any 2010, l'Ajuntament de Barcelona va fer una consulta ciutadana a través del vot per internet, però hi va haver molts errors tècnics que van fer que l'experiència, innovadora no tingués l'èxit esperat. Però va ser un primer pas que va obrir camí per continuar millorant.
Durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 es va posar en marxa el cens electrònic que feia possible que una persona pogués votar en qualsevol col·legi electoral, sense que fos possible que el seu vot fos comptat dues vegades.
Va ser l'any 2018 quan el Govern va aprovar un avantprojecte de llei per posar en marxa el vot electrònic per internet per a les persones que resideixen a l'estranger i no poden votar personalment. Sobretot, tenint en compte el que va passar en les eleccions del 21 de desembre del 2017, quan només van poder votar el 17% dels electors del cens de ciutadans a l'exterior. El sistema del vot sol·licitat implantat durant la legislatura primera de Zapatero genera unes traves als ciutadans a l'exterior amb què el Govern vol acabar. Sigui de passada que Catalunya no té una llei electoral pròpia, sinó que es regeix per la LOREG i això suposa també complicacions a l'hora de voler posar en marxa qualsevol mètode "alternatiu". Les votacions que es facin al Parlament han de tenir una majoria absoluta per poder dur a terme qüestions relacionades amb el tema i això ha demostrat que no és senzill. No només per part del PP, CS i PSOE, que van presentar esmenes al seu dia, sinó entre els mateixos membres del Govern.
Com deia, el 2018 es va voler posar en marxa un sistema que permetés votar de manera més eficaç als ciutadans a l'exterior. La implantació de l'article 155 per part del govern de Mariano Rajoy va congelar aquesta iniciativa i, després, passaria de ser un assumpte en mans de JxCat a ERC, i va quedar el tema en l'aire. El plantejament de cadascuna de les formacions que són al Govern ara mateix és molt diferent: Puigneró (JxCat) ha apostat per implementar l'ús de les noves tecnologies, mentre que ERC ha estat molt més distant. JxCat, tal com recordava ahir Gemma Geis, va haver de retirar una esmena a favor del vot electrònic "perquè no generava consens al si del Govern ni tampoc en el Parlament".
Però precisament aquest tema ha d'abordar-se des del mateix Parlament, on el reglament que regeix la cambra encara no s'ha actualitzat per adaptar el vot dels diputats a la realitat en la qual vivim. Que diferent hauria estat la història recent si la tecnologia hagués permès traslladar els resultats d'unes urnes, sobretot en la investidura del president Puigdemont!
Actualitzar-se, utilitzar les eines de les quals disposem no pot ser considerat per ningú com una cosa que s'ha de témer. Facilitar la informació a través d'internet ha obert els ulls al món. Poder conèixer les notícies des dels nostres telèfons mòbils ha permès que milions de persones coneguin una realitat que, fins ara, els era desconeguda. Ningú no pot dubtar de la utilitat que tenen les noves vies obertes: encara que, evidentment, els qui s'hi oposin probablement és perquè veuen trontollar un pilar fonamental del seu poder, que és, bàsicament, controlar-ho tot.
Modernitzar l'administració no és una tasca senzilla, ja que molts perdran el poder que fa temps que atresoren. Trencar amb determinats processos arcaics, opacs i poc pràctics és vital. Precisament ara, quan la pandèmia ens ha tancat a casa i les eleccions catalanes s'han posposat, sorgeix la necessitat de plantejar mètodes que permetin exercir el dret al vot passi el que passi, amb totes les garanties. Sense alterar els temps, sense que hi pugui haver la més mínima sospita que algú pogués tenir algun interès que no sigui la salut de la ciutadania.
Actualitzar els sistemes perquè els votants confiïn de nou en els processos electorals, on votar sigui un exercici fàcil i accessible, és una necessitat imperiosa de la nostra societat
Però per poder avançar és fonamental abordar el problema al qual tots els contraris a aquest mètode assenyalen: la seguretat d'internet.
Aquesta és la gran qüestió: existeixen garanties per assegurar que uns comicis on es pugui votar online siguin fiables? Els experts assenyalen el blockchain com a element clau per garantir processos fiables. Qualsevol tipus de transmissió de dades segur funciona basant-se en aquest sistema, com passa amb les transaccions financeres.
Hi ha projectes, com Civitana a Espanya, que garanteixen un sistema de votació segur. Als Estats Units, on s'han produït denúncies per suposat frau electoral, el debat s'ha posat també sobre la taula. Horizon State planteja la pregunta de com seria la democràcia si s'hagués dissenyat amb la tecnologia actual. Aquest projecte planteja l'ús d'urnes digitals segures, que, segons assenyalen, ofereixen l'emissió de vots com a "tokens de decisió", que se suposa que no dona lloc a la manipulació.
La seguretat és fonamental, i garantir-la suposa confiança en el sistema. La qual cosa, s'ha de dir, cada vegada va més a la baixa en la majoria de les democràcies actuals. Per això, actualitzar els sistemes perquè els votants confiïn de nou en els processos electorals, on votar sigui un exercici fàcil i accessible, és una necessitat imperiosa de la nostra societat. La pandèmia possibilita ara la creació de sistemes que ens permetin participar sense sortir de casa, cosa que, sense cap dubte, comportarà una presència de votants més important, fet que també interessa a qualsevol sistema que vulgui ser realment representatiu.
El 2018 el Partit Demòcrata Tailandès va celebrar unes eleccions primàries utilitzant Zcoin, i va suposar la primera elecció política a gran escala realitzada amb tecnologia blockchain.
Evita aquest sistema els atacs o els intents d'ingerència en un procés electoral? No. Si algú vol intentar-ho, buscarà la manera de fer-ho. Tanmateix, segons assenyalen els experts, els atacs que es produeixin a aquest sistema de vot blockchain seran més fàcilment identificables, es podrà seguir el rastre i, per tant, són també més transparents. Cosa que, ara mateix, no podem dir del sistema tradicional que tenim, per molt que es digui que és fiable, em temo que no coneixem totes les irregularitats que es donen i el que de facto suposa per a la nostra democràcia. N'hi ha prou que un doni un cop d'ull a les denúncies que s'han fet sobre l'empresa principal que gestiona els nostres processos electorals durant dècades i es podrà fer una idea que el procés perfecte, el que se'n diu perfecte, no és. Ni de bon tros. I per això caldria actualitzar-lo i posar-lo al servei de les necessitats que tenim com a societat.
Si es posessin en marxa projectes participatius que asseguressin que podem votar sense sortir de casa i amb totes (o gairebé totes) les garanties, estic segura que seria més fàcil preguntar-nos de manera freqüent. I això agilitaria molt la democràcia, ens sentiríem, com a ciutadania, més escoltats del que en realitat estem, i podríem dissenyar una societat que legislés partint de l'interès real de la gent i no d'interessos d'una minoria.
En conclusió: la pandèmia ens dona l'oportunitat de posar en marxa sistemes participatius moderns, que més tard o d'hora hauran de començar a utilitzar-se. Quin millor moment hi pot haver que aquest, per garantir la nostra seguretat i salut?