Sols una vegada he tingut un cara a cara a TV3 amb Pilar Rahola. Fa molts anys. L’amfitrió era Josep Cuní. La Pilar i jo teníem opinions diferents sobre el fet que el president d’aleshores, José María Aznar, havia decidit que les mares treballadores amb nens petits rebessin una ajuda monetària. A la Pilar la idea l’havia sorprès favorablement. A mi no. En un país desert d’escoles públiques i gratuïtes de 0 a 3 anys hi veia al darrera de la mesura una mena de polítiques natalistes de trista memòria que també tenen un fort biaix de classe i una clara intenció electoralista. A més, que no la rebessin totes les mares, al marge de la seva situació concreta em semblava, com sempre, invisibilitzar i menystenir el treball de cures, i tampoc ajudava a les que estaven cercant feina però encara no l’havien aconseguida. I finalment, creia que on s’havia de posar el focus era en les criatures perquè s’havia de considerar una mena de dret de ciutadania que s'obrís l’accés a les escoles a tots els infants, que poguessin tenir una millor socialització i un bon entorn en uns anys que deixen tanta empremta -gairebé crítica- en la formació de les criatures… Centrar-se, ni que fos per un moment, en els infants posava en evidència que la mesura no era adequada.

Bé, aquest era el meu discurs: cap desigualtat per a les mares, molt més protagonisme per als infants i més pensar en ells. Ai las! Un discurs que no vaig aconseguir transmetre. El tsunami Rahola, centrat en la seva sorpresa pel gest d’Aznar, amb diverses variacions, potser, no va permetre obrir l’enfocament. Era força inútil, sense forçar decibels, argumentar al marge del discurs establert. Podia enfadar-me, obligada com em sentia a adoptar maneres estridents… o riure. I vaig optar per riure. El discurs s’havia encallat en el fet que si Aznar havia pres una mesura feminista i progre, i no poder-me explicar com volia no era el millor pel meu equilibri ni la salut. Al final, quan Josep Cuní va preguntar-me si es tractava també d’una mesura fiscal, el programa ja s'havia acabat.

Segurament per a moltes mares que rebrien l’ajut, seria de nou veritat que “l'amo és bo” (en aquest cas, Aznar). I ve a tomb recordar el que deia Malcom X: que si no esteu previnguts davant dels mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit. Era el cas, tot i que en aquell moment, segurament, encara no ho veia amb prou claredat. Ara sí. I ho he reviscut tot plegat, ni que sigui per una facècia ben diferent: per un minivídeo de piscina i una paella a l’exili. El context, implicacions i derivades són diferents, però també molt significatives.

La intenció de Portabella era posar en contacte, en ambient distès, la gent més rellevant de la política, les arts i el món de la cultura en una menja que desfeia anticomunismes primaris i feia palès que la intel·ligència, les idees, l’encert (i el desencert) es troba en totes les ideologies

També en terres empordaneses, a mitjans dels setanta i per molts anys més, hi havia un protagonista de l’estiu: el suquet de Portabella. Però per més gent diferent que hi anés, era Pere Portabella (amb en Pitu de Palau-Sator als fogons) qui acaparava primers plans i titulars. Sota el notariat de la premsa, la intenció de Portabella era posar en contacte, en ambient distès, la gent més rellevant de la política, les arts i el món de la cultura en una menja que desfeia anticomunismes primaris i feia palès que la intel·ligència, les idees, l’encert (i el desencert) es troba en totes les ideologies. I que potser els que es vestien de demòcrates entorn d’un plat de pescadors conservarien més temps un tarannà propens al diàleg que el bon gust que deixava a la gola la picada magistral. No deixava de ser un aliment exquisit de la mal feta Transició, però potser va desfer algun preconcepte, sempre enutjós.

No sé gaire bé de què serveixen, ara, les paelles de la Pilar. La de l’estiu del 2017, a mi, personalment, em va empènyer a fer-me una visió equivocada (molt equivocada!) d’un major que ara torna a manar un cos que sembla farcit del més enquistat i limitat dels que ho donen “todo por la patria” (la mateixa pàtria del franquisme). I enguany, en els odis que ha desfermat la gent “diferent” que hi ha acudit, els psicòlegs hi podrien trobar material per treball de camp i tesis de les que acaben amb un cum laude. També Twitter ha estat, per mor de la paella, un espai per passar comptes antics i ja rovellats, i intentar aconseguir una catarsi que no assegura la recuperació de cap equilibri. Però també és cert que ens ha recordat frivolitats impròpies i algunes veritats implacables com la de que cal ser molt més seriosos amb les mesures anticovid.

També aquest estiu semblen haver-se obert totes les cledes de l’anticomunisme que tan bé coneixem, confonent i emmascarant-se en l’aigua amb llot del rec, les propostes i gosadies del neofeixisme global

Però el que més em preocupa –i tant de bo siguin sols cabòries meves- és que també aquest estiu semblen haver-se obert totes les cledes de l’anticomunisme que tan bé coneixem, confonent i emmascarant-se en l’aigua amb llot del rec, les propostes i gosadies del neofeixisme global. Una vella i perniciosa ideologia remodelada que treballa pels nous fonamentalismes, des del perniciós estalinisme rampant fins als talibanismes de nova onada i els trumpismes que semblen no tenir cervell (però és sols aparença). S’alcen de nou per als que consideren que “ser feixista és bo” els dogmatismes i la repressió de totes les llibertats. Més enllà de la de beure cervesa en un bar, porten al Constitucional la llibertat de pensament, d’expressió, i moltes més. Per això val la pena que els que no volem ser com ells vigilem les urticàries freudianes que ens pot provocar la llibertat de reunió, sigui entorn d’un suquet o qualsevol altra menja.