Aquesta és una petita vindicació de Jordi Cuixart i l’expressió d’un agraïment profund per ser-hi quan s’hi havia de ser, ja fos davant la Conselleria d’Economia o a les fileres de públic del Parlament en els moments més difícils. Gràcies, Jordi Cuixart, per pensar ara en el millor per a aquesta part importantíssima que construeix independència i es diu Òmnium.

Gràcies perquè mai he dubtat que ho tornaríem a fer si tu l'hi deies a Marchena, i també per haver sabut aprofitar, amb en Marcel Mauri, la ràbia d’aquell jutge que, cada vegada que preguntava a acusats i testimonis si eren d’Òmnium Cultural l’anava convertint l’organització en la més forta de Catalunya. Gairebé 200.000 sòcies i socis per la cultura. Gràcies per no voler donar lliçons de res, sinó proposar ajustar l’òptica perquè no es perdin visions perifèriques d’un mateix horitzó i veure-hi amb més nitidesa.

Gràcies per no deturar la teva vida personal (aquí hi entren per força la Txell Bonet i el teu fill, engendrat per un pres que no volia ser indultat). Gràcies per saber que ara vols ser un més d’una associació que “té per objecte el foment, el desenvolupament i la defensa de la llengua i de la cultura catalanes en tots els àmbits de la ciència, les arts, les lletres, el pensament i els mitjans de comunicació, en tots els sectors de la societat –amb una atenció especial a la joventut— i també davant de les institucions, organismes i entitats públiques o privades quan calgui”, per la plena recuperació col·lectiva de la identitat de la nació catalana. Això diuen els estatuts que el 2011 va signar com a presidenta la Muriel Casals. I tu vas seguir la seva petja i el seu somriure essent un petit empresari del Vallès que entenia com pocs el valor d’argamassa revolucionària de la cultura per construir una societat més culta, més lliure i en igualtat.

No sé si tenen raó els que afirmen que una abraçada amb el Miquel Iceta i un cop de mà a l’Ada Colau en una escridassada de festa major t'han decidit a fer aquest pas al costat. Jo no m’ho vull creure. Coneixes prou bé les nostres i les seves debilitats, i l’impuls afectuós que et mou i que a vegades pot recordar la incontinència dels afectes.

Però entenc la força de les abraçades i jo sí que t’abraço, Jordi Cuixart, i et faig costat, segura com estic que el que has decidit no ho has fet pensant en la teva comoditat —això del que tant es parla ara de “zona de confort”—, sinó en els requeriments de la nova etapa que ha de seguir Òmnium. Una nova etapa amb tu i en Marcel Mauri com a afiliats d’honor, perquè la resistència ha de créixer molt més, i sabem amb tu que la insubmissió pacifica és el camí, i hem après amb tanta i tanta gent valuosa que la cultura és una eina poderosa.

Ningú com tu podia convertir les reixes d’una cel·la en un altaveu de lluites compartides per l’autodeterminació i els drets humans

Ningú com tu podia convertir les reixes d’una cel·la en un altaveu de lluites compartides per l’autodeterminació i els drets humans en una mobilització permanent noviolenta. Perquè la generació dels que ja hi són i els que han de venir puguin viure en un país més just i més lliure, ho hem de tornar a fer. A més, t’honora la proposta de successió que fas si els socis l’accepten: el filòsof Xavier Antich necessita poques presentacions, perquè és membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural des del desembre del 2017 i impulsor de l’Escola de Formació Guillem Agulló, entre altres responsabilitats.

Sempre penso que la proposta de la persona que ens ha de succeir en un càrrec diu tant de la persona que es tria com d’un mateix. I l’opció que es presenta és difícilment millorable. En lloc d’insistir, doncs, com fan els corcons, en les diferències entre Cuixart i Antich (si volen, en podem trobar moltes) prefereixo veure els punts de seguiment, de pont i de contacte. Veure les lluites compartides entre l’un i l’altre. I una de les fonamentals, si no vaig equivocada, és el combat al sectarisme, que ni ajuda en res ni fa gran la cultura. Ni a la independència.

Amb tu he entès millor que “quan la injustícia és la llei, la desobediència és un dret”. I que sempre queda la possibilitat d’obeir la pròpia consciència i no caure en la resignació ni en la frustració, ni com a persona ni com a poble.

Per això, i perquè essent dels imprescindibles, fas com si no ho fossis, moltes gràcies Jordi Cuixart.