Homenatge a Joan Brossa

Diuen la veritat els nens i els poetes. I els mags. I els que saben el valor de les paraules. I els guerrillers de la veritat. Els que van més enllà de les lletres i entren sense por en les imatges i els conceptes. Diuen la veritat —i ens ajuden a veure-la—  els savis com Brossa, que transmuten la falç i el martell en un signe d’admiració i d’interrogació, i fan en el fil roig, per enfortir-lo, un nus que s’esmuny sense deixar cap plec. I així, fer més llis i planer el camí i el mètode de sobirania. Diuen la veritat els que agermanen els hereus amb els desheretats, els que assimilen les durícies de les mans amb les dels cervells avesats a pensar en el risc. Sense deixar de somriure. Amb la curiositat ben desperta perquè segueixi il·luminant els ulls mentre els ocells volen. Com feia Joan Brossa. En l’avantguarda. En la transgressió. En la rialla. En la Barcelona dels daus al set que sempre voreja els impossibles. En les veritats confessades que, per a Brossa, “els grans enemics del poble eren els militars, els capellans i els banquers”. I podríem afegir potser ara alguns jutges amb sentències de manual escrites des de l’edat mitjana.

El 19 de gener Joan Brossa hauria fet 100 anys. I, com en un dels seus jocs de mans d’adolescent, sobre un teló d’ateneu cívic fa pampallugues aquest primer vers d’un poema que no perd vigència. O, més aviat, es converteix en descripció adient per a un 1 i un 3 d’octubre del 2017, que tant s’assemblen als paisatges imaginaris del poeta: episodis potents que comencen sota la pluja, fan aparèixer urnes xineses del no-res i continuen en jocs de mans dins de túnels. La mà és més ràpida que la vigilància severa, i els presidents s’escapoleixen mentre la gent, asseguda a les escales d’una escola, demostra com en són d’inútils i innecessàries les lleis que s’imposen.

Brossa diu que entre el poder que la gent no s’adona que té hi ha el de fer una vaga definitiva, que en una setmana ensorra l’economia

Brossa diu que entre el poder que la gent no s’adona que té hi ha el de fer una vaga definitiva, que en una setmana ensorra l’economia. La del 3 d’octubre va tenir un tarannà diferent: va quedar curta en daltabaixos financers, però va implicar agermanaments inesperats, retrobaments en democràcia a les places i carrers curulls de sobirania. La vaga del 3-O no l’havia imaginat ni el poeta. Va aportar contingut de classe cobrint allò que per a moltes era una mancança i va deixar, en el temps i en els ànims, una empremta de caràcter cívic que no es marceix per més que passi el temps i s’uneix en les ments, de forma perdurable, amb els  escassos segons d’una república que no es sap ben bé si va ser proclamada. Els primers dies d’octubre i les detencions posteriors d’activistes i dones i homes de les associacions culturals i pacífiques, de la presidenta del Parlament i de membres del Govern van obrir pas als poemes visuals, en groc, que fan de les platges, dels ponts i de les tanques de les obres paisatges especialment brossians.

I és que Brossa era, i és, massa Brossa. Si un agent antiavalots s’hagués atrevit a desafiar el mag amb el crit: “La república no existeix, idiota!”, sols hauria aconseguit fer més inescrutable el seu somriure. De fet, en una paradoxa del temps que ens toca viure, no hi ha espai per a la república mentre no pari de créixer el nombre de la gent republicana i s’apoderin de la raó totes les persones dempeus que viuen en el convenciment que la por ja no ens pertoca. Mentrestant, l’enigma juganer, a manera de divisa, pren el lloc de les temences. Perquè els republicans i republicanes ens reconeixem entre nosaltres i ens adonem que cada dia som més, i més gran el poder que podem exercir i que ens pertoca.

No hi ha cap manera millor d’acabar aquest petit homenatge a Brossa que fer real (i nostre) el desig de que l’alba ens ventegi de les rancúnies i reneixi a la vida cívica aquella llibertat començada. La llibertat que sentim quan llegim Brossa. La llibertat que ens aporta dignitat quan seguim, com a l’Oda a Francesc Macià, la nostra ruta com a poble.

Àngels Martínez Castells
Opinió Poder per a les urnes Àngels Martínez Castells