Es tracta d’una visita institucional que segons la JEP no interfereix en la campanya. La petició de les candidatures de JxC i ERC, diuen, no té base legal perquè el cap de l’Estat guardarà els deures “de neutralitat política". Oblida la JEP que Felip VI s’entesta, sempre que pot, a recordar-nos que és el descendent d’un rei que va guanyar per les armes la Guerra de Successió. I ens fa molt present que l’onze de setembre de 1714, davant el duc de Berwick, va caure la Barcelona assetjada i es varen perdre els furs, es van dissoldre les institucions polítiques catalanes i es va instaurar, amb una duresa que segueix ben viva, el centralisme borbònic. Les províncies varen substituir els antics regnes, i de sobte ja sols existia una sola nació unificada que més endavant, gràcies a la contundència de generals com Espartero, farà entrar a la història l’ominosa recomanació de bombardejar Catalunya cada cinquanta anys. O si cal, vèncer-la de nou, amb un cop d’Estat i una guerra civil.

La necessitat de sotmetre Catalunya segueix essent un deure pendent de la monarquia dels Borbons. I ara que les bombes són massa impresentables a les nostres latituds, es fa perdurar l’invent de l’única nació (que ha estat a punt de sortir en el programa electoral del PSOE) enviant, si cal, tropes policials al crit d'a por ellos. Amb el mateix esperit abassegador de Felip V. Amb la mateixa intolerància que el seu successor, Felip VI, va demostrar el 3 d’octubre del 2017.

No poden entendre, cap d’ells, que un procés d’assimilació hauria d’emprar mètodes molt diferents dels procediments bàrbars del decret de Nova Planta o, per acostar-nos més al present, de les disposicions que es volen atribuir a l’art. 155 

Tenia molta raó Òmnium quan parlava de lluites compartides. Compartides a través de la història, malgrat que passin els segles, per diferents classes i segments socials, en defensa de la cultura, els drets, la identitat i l’idioma. Felip V va voler substituir d’una dolorosa revolada, com havia fet a València el 1707, furs, pràctiques i costums propis per les lleis de Castella  “tan loables y plausibles en todo el universo” (o això deia i volia creure). Però ens recorda Josep Fontana que les Constitucions han nascut de les necessitats de la societat i han contribuït a configurar la identitat que defineix els catalans com a poble, una identitat que es va mantenir entre els vençuts perquè estava associada a les seves formes de vida i cultura popular. I quan això passa, és impossible abolir-ho per decret, ni que sigui de Nova Planta. Se’n va salvar el dret civil català, i no sols pel que fa a matrimonis i herències, sinó també per a la creació de societats i propietat i cultiu de la terra. Massa trasbals i massa perill canviar les normes que feien rutllar l’economia. Com diu Fontana, sort n’hi va haver, tot i la irritació crònica de governants, polítics i administradors castellans o assimilats. Intenteu explicar a la Cayetana Álvarez de Toledo que aquesta gent vençuda segueix pensant i sent diferent malgrat 1714, la repressió sistemàtica, la Guerra Civil perduda, el franquisme i la transició. No poden entendre, cap d’ells, que un procés d’assimilació hauria d’emprar mètodes molt diferents dels procediments bàrbars del decret de Nova Planta o, per acostar-nos més al present, de les disposicions que es volen atribuir a l’art. 155. Va servir de molt poc la substitució del vell marc polític per un altre d’imposat. Varen donar fi a l’estat català, però el conjunt de característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia es va fer encara més forta amb el desenvolupament de la societat industrial. I el seu poder d’afirmació, de no donar-se mai del tot —i també de seducció per la dignitat que l’amara— atrapa molta gent que arriba cercant una vida millor. Els nous catalans s’assemblen, en molts casos, als catalans antics com dues gotes d’aigua.

El poder d’atracció és difícil d’anul·lar perquè aquest segueix sent un poble de ciutadans, i no de súbdits, si es vol i si es practica. Per exemple, no em puc imaginar a la presidenta de l'XI Legislatura del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell,  suspenent cap diputat de l’exercici del seu càrrec. En canvi, no em va estranyar el maig del 2019 que Meritxell Batet, presidenta del Congrés, decidís que la “decisió més prudent, més garantista i amb més seguretat jurídica” era suspendre automàticament en l'exercici del càrrec Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull. I fer-ho amb l’empara de la llei perquè hi ha súbdits togats capaços de posar música legal a qualsevol arbitrarietat que castigui la diferència. Meritxell Batet, per sobre del mandat d’una suposada democràcia representativa, obeïa ordres. Com ho va fer tot seguit el president del Senado, Manuel Cruz, seguint la petjada de submissió, suspenent com a senador Raül Romeva. El mateix Manuel Cruz president de Federalistes d'Esquerres fins al 2016 que defensava una reforma constitucional de principis poc sòlids i massa sensible als sondejos d’opinió. Però és que una cosa és presumir de federalista i una altra, ser-ho. I encara més si es milita al PSC-PSOE quan cauen totes les màscares i cremen els contenidors que ens hem donat entre totes.

Sols els més il·lusos creuen que no ho tornarem a fer. Sols els molt miops no s’adonen que per a massa joves i noies —la generació del 14-O— la por ha canviat de bàndol.

 

Àngels Martínez Castells
Opinió Grande-Marlaska i els insults a la intel·ligència Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells
Opinió Un senador amb un saxo Àngels Martínez Castells