En els darrers temps els esdeveniments han pres una densitat i un ritme difícils de poder fer-hi cap. Molt em temo que hi ha massa temes urgents, i la dificultat de la tria gairebé angoixa. En altres ocasions s’ha imposat la immediatesa. Avui, més que en altres moments, sembla imprescindible una certa pausa i reflexió, i posar a prova la consistència dels arguments entre l’allau d’oportunismes, ràbies ensinistrades, discursos prims com paper de fumar i mentides embolcallades en llibres de cantells daurats o en libels de premsa groga. Per sort, els columnistes que segueixo l’encerten de ple, i assenyalen els llocs d’interès, els camins que ajuden a fer drecera i els comuns denominadors del que ens passa. Així, Xavier Antich, a El Temps, desconstruïa les causes de la podridura crònica que afecta les estructures del Regne d’Espanya al marge de la monarquia, “començant per les dues que encara no han fet la seva transició democràtica: la judicatura i la policia”. Pel professor d’Estètica de la Universitat de Girona, cal afegir els ensurts democràtics que es tradueixen en deficiències històriques, les deficiències socioculturals sobrevingudes (i cultivades) per manca d’una Il·lustració autèntica, digna d’aquest nom, i la desatenció, incomprensió i menyspreu que s’uneixen a una “operació repressiva en tota regla, en tots els fronts i amb tots els aparells de l’Estat i els òrgans, fins i tot, de representació política”.

Els indicadors del filòsof els podem aplicar arreu: en el Cercle d’Economia d’aquest cap de setmana, amb l'ostentació de mala educació de socis destacats amb el president de la Generalitat (i no és ni la primera vegada, ni el primer president que s’hi troba), fins als continguts de tràmit i la buidor de les propostes que, amb una solitària excepció, ni tan sols s’acosten al nucli. Quan en llegeixo les cròniques, penso en com n’és d’èpica la davallada intel·lectual del Cercle des dels seus orígens en el Club Comodín i el mestratge de Jaume Vicens Vives i Fabià Estapé, fins a assemblar-se a poca cosa més que un lobby de l’empresariat amic del 155, una agència d’emigració de seus d’empreses, i una oficina frustrada de col·locació d’exministres de la République que no poden assaborir, perquè els amarga a la boca, ni la magdalena de Proust.

Avui, més que en altres moments, sembla imprescindible una certa pausa i reflexió, i posar a prova la consistència dels arguments entre l’allau d’oportunismes, ràbies ensinistrades, discursos prims com paper de fumar i mentides embolcallades en llibres de cantells daurats o en libels de premsa groga

Els senyals d’alerta que enumera X. Antich els trobem, igualment, en les negociacions de l’alcaldia cap-i-casal de Catalunya i en com es relativitza la rotunditat de les propostes fonamentades en l’ètica de la política. Parlar de “govern ampli d’esquerres” amb el PSC de Collboni i la complicitat interessada de Valls, és una manca de respecte a qui ha votat ERC o, fins i tot, Barcelona en Comú. Potser ajudaria més intentar aprendre dels resultats d’unes esquerres més nítides de la ciutat de Cadis, on José María González Kichi podrà repetir com a alcalde al passar de vuit regidors a 13; o de la ciutat de Zamora, on Francisco Guarido, d'IU, ha aconseguit la majoria absoluta. Ni Kichi ni Guarido hauran de parar l’orella als suggeriments d’agafar-se a claus roents o cercar parelles imperfectes que poden venir d’insanes pulsions internes o d’un Madrid desballestat. 

I altres coses increïbles que cal no deixar passar, ni permetre que caiguin en l’oblit. Per exemple, el capteniment estrafolari d’Antonio Tajani exportaveu del govern Berlusconi, fundador de Força Itàlia i president del Parlament Europeu des del 2017 i els seus subordinats que tan aviat li fan informes “jurídics” contra Carles Puigdemont i Toni Comín, com es converteixen en porters de discoteca impedint l’entrada als dos eurodiputats de la llista més votada a Catalunya. La UE de Tajani recupera els seus freds orígens de carbó i acer per aixecar muralles a la democràcia, com ho fa també el jutge Marchena indicant com ha de procedir la Mesa del Congrés per impedir que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull ocupin el seu escó al Congrés. I Meritxell Batet obeeix, com ho fa també la Mesa del Senat presidida per Manuel Cruz, l’exprofessor de Filosofia, i potser, també, exfilòsof. Raül Romeva no va ser sols el senador més votat de Catalunya. És, i Manuel Cruz ho sap, una de les ments que més prestigi podria aportar al Senado del Reino, on tant es necessita. Però la podridura dels estaments té a nivell personal aquests efectes secundaris: que empeny cap a la davallada de credibilitat a qui es converteix en un agent més de la gran operació repressiva.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat