El confinament desestructura, per a moltíssimes persones, horaris i temps, i pot provocar —de fet, és estrany que no ho faci— alteracions en la convivència i el caràcter que no s’han de menystenir. El confinament també té biaix de gènere i de classe, i en un pis petit, sense terrassa o balcons, es fa molt més difícil de viure i soportar. La manca d’espai propi, de privacitat, la incertesa per l’ocupació, pels ingressos de la llar i per no emmalaltir, trenca equilibris. També els psicològics.

Fa temps vàrem descobrir que el temps de les dones era flexible, que per elles el dia tenia més de 24 hores “lineals” perquè el temps dedicat a cuinar podia perfectament ser també temps compartit a supervisar jocs d’infants o vigilar si la roba de la rentadora ja es podia estendre o assecar. L’olfacte de les dones vigilava que no es cremés el que es feia a la cassola, mentre l’oïda estava atenta a les fases del rentat —cadascuna amb el seu ritme— i la vista no s’allunyava mai gaire d’on les criatures feien els deures, o miraven la televisió, o jugaven. Però no sols a la casa es donava aquesta multiplicació molt més nutrícia que la de pans i peixos: anar a la feina i portar els nens a l’escola ocupaven el mateix espai de vida, i a la tornada del taller o l’oficina, si calia, s’esgarrapaven deu minuts per comprar el que després es menjaria per sopar.

Tota aquesta riquesa de temps que la flexibilitat porta fins a altres i imprescindibles dimensions és de producció i de cura. Conté una faceta de treball per altri, i una de més important encara, la del treball més necessari per a la vida. I la suma global de sobte esclata, amb el millor criteri, per fer front a una pandèmia. No podem menystenir els seus efectes. En un estudi sobre els efectes de gènere de les deslocalitzacions d’empreses, dones que havien perdut la feina deien: “No em puc quedar tot el dia a casa, no me’n sé estar de no anar a la feina. Netejo, rego les plantes i faig els armaris de tota la casa. I quan acabo de fer-los, torno a començar”. Segurament la seva situació també devia ser temporal, com la del confinament, però tant en un cas com en l’altre, s’hi afegia la incertesa del futur i el convenciment que, després del període més amarg, res no seria igual. Queda doncs entès que hi havia molt de malaltís en el seu desfici, però també, molt de justificat: les dones que havien vist el seu lloc de treball “deslocalitzat” molt enllà del seu abast, parlaven del deteriorament de les relacions personals des que havien perdut la feina, de l’allunyament  amb les persones que havien estat molt properes... i la majoria acabaven plorant. Confessaven, avergonyides, com si la culpa fos d’elles, que la tensió a casa havia augmentat, i que sí, que a vegades es sentien amb poques forces, sobre tot si es vorejaven situacions de violència.

Potser sembli un salt en el buit, però potser caldria fer un acompanyament molt més evident, tangible i curós dels efectes de gènere de tot el que implica fer front a les noves tensions quotidianes del confinament. Parlo de dones i homes amb coneixements de psicologia, sociologia i antropologia que utilitzin tots els mitjans que com a societat podem posar al seu abast, per reforçar el paper de les dones en la crisi. Tota la societat ha d’entendre com n’és d’imprescindible el treball de cura en situacions excepcionals. I també, reconèixer el valor social que massa sovint se li escatima. I no m’oblido tampoc de les persones expertes en resolució de conflictes que ajudin a compensar vulnerabilitats incrementades pel fet d’estar recloses les persones més febles. I ajudin a fer un dol que ja s’endevina terrible.

Caldria fer un acompanyament molt més evident, tangible i curós dels efectes de gènere de tot el que implica fer front a les noves tensions quotidianes del confinament

Està bé saber, gairebé minut a minut, com evoluciona una corba de morbiditat, però també ajuda a frenar el seu creixement limitar l’estrès i el patiment que debiliten les defenses. Segurament molt al marge de criteris científics, crec que l’aplaudiment d’afecte i solidaritat pel personal sanitari que ressona cada dia, a les 8 de la nit, renova energies, augmenta l’eficàcia de tot l’equip de protecció, i fan més impenetrables pels coronavirus les mascaretes i més suau el doble joc de guants, i allunya més el material amb el que es fan les bates d’aïllament del de les bosses de brossa, cosides robant hores de son. No vull desviar cap mirada imprescindible d’on es lliura l’acció a vida o mort. Però ara que totes les llums il·luminen les UCI i ens esgarrifa la mancança de respiradors, es perfilen a poc a poc realitats que també ofeguen i exigeixen acció política: les residències de gent gran, les presons, els CIE, les persones sense sostre, les que no deixen ni un pam lliure als camps de concentració a les fronteres de la UE (i que ens haurien de fer pensar en totes les infeccions d’aquest sistema)... però també les indefensions que recorren les nostres llars i que exigeixen resposta. Sabem del biaix de gènere de cada crisi, i la de la Covid-19 no se n’escapa...  Quan abans hi comencem a treballar, més conscients en serem, del seu perill, i menys durs en seran els efectes.