Aquest 2022 s’ha convingut a dedicar-lo a Joan Fuster. En fa 100 que va néixer a Sueca (País Valencià) i hi haurà temps i poques excuses per no rellegir (o llegir per primera vegada) la seva obra. Però, sobretot, per gaudir de la intel·ligència reconcentrada dels seus aforismes.

Tenir-ne a mà un tast diari serà molt fàcil. Servant la seva manera de ser, mantenint el seu somriure sorneguer i fent-nos adonar de com n’és de propera i actual la seva saviesa, s’acaba d’obrir un compte de Twitter, @TuitsDeFuster, que partir de l'1 de gener d'aquest any publicarà cada dia, al migdia, un aforisme de l’escriptor. Els genis que niuen darrere d’aquest timeline (TL) ens repten a preparar-nos per llegir-lo més que mai. I, sincerament, crec que hauríem de ser legió els seguidors, les repiulades i els comentaris, perquè el pensament de l’autor no és gens acomodatici ni ens deixa endormiscar ni fer becaines, per breus que siguin. Els tuits de Joan Fuster venen, sortosament, a punxar la bombolla de la nostra imaginària “zona de confort”.

Per si us l’heu perdut, l’aforisme d’ahir, dia 2 de gener, deia: “A tot arreu cabria la possibilitat de construir un partit polític que tingués com a sol programa l’oposició a la bestiesa dels altres partits”. I més que un possible programa, és més una declaració de brega, perquè sembla doncs que aquest Fuster tuitaire no ve a fer amics. I si en fa, a molta honra, tindran el cervell esmolat, i aquest requeriment sembla que li ocupa (i preocupa) molt més que les dimensions de la seva “base” partidària.

De fet, cada vegada més, el legítim neguit per la suposada solidesa “piramidal” d’un partit sembla apropar-se més a una coartada per no fer que a una condició per ser i actuar. I tot i que reconec que una oposició intel·ligent a les bestieses dels altres partits (diguem-ne, per dir, “unionistes”, avesats a publireportatges d’encefalograma pla i impunitats que fomenten l’estultícia) podria tenir molt d’atractiu polític, també cal reconèixer els seus perills, perquè furgar en la bestiesa dels altres partits facilita i aboca a descobrir les bestieses pròpies. Perquè en una societat de comportament democràtic deficient ni tan sols es vigilen les debilitats mentals que, a mesura que es toleren, acaben per encomanar-se per manca de distància, aire que corre i mans netes.

Furgar en la bestiesa dels altres partits facilita i aboca a descobrir les bestieses pròpies

El que deia la piulada de dissabte, primer dia de l’Any Fuster, reblava el clau del que no fa gaire una majoria de catalanes i catalans, després d’un 1 i 3 d’octubre, defensaven i entenien: “Ser perseguit ja és una victòria”. Sobretot quan les persecucions acaben com la que ha patit Valtònyc, escombrant les restes absolutistes de constitucions, com la belga, que es diuen i creuen modernes.

En aquests moments en què es formulen els millors desitjos per a tot un any, hem de permetre que la nostra imaginació insurrecta prefiguri i perfili una visió de futur que engresqui. Prou d’aplaudir necis i les seves bestieses d’incontinència. Si els ànims ho permeten, comprometeu-vos a empènyer projectes que permetin alguna cosa més que anar fent la viu-viu en un sobreviure de vol gallinaci. Perquè també els valors ètics poden recuperar-se: s’aprenen, es viuen i es transmeten amb pedagogia i ardidesa, s’estenen per observació i gosadia, i per un saludable (el que més) contagi social. Es fa com les aus quan aprenen a volar; com les persones que un dia ens posem dempeus i comencem a caminar. I els aforismes de Fuster, fets piulada cada dia, ens poden ensenyar a atrevir-nos més i millor.

Parafrasejant Joan Fuster i tocant de peus a terra, vull acabar dient que també, en aquest cas, “ningú no s’ha d’enganyar, perquè dir ‘bon any’ ja és fer literatura.”