Nota prèvia per a lectors poc fets a les tècniques audiovisuals: el croma s’utilitza en fotografia i en audiovisual per incrustar fons o personatges. Permet substituir una zona de color primari per unes imatges diferents i ajuda a aconseguir escenes difícils de trobar a la vida real. Es descriu com la tècnica ideal per a “històries que transcorren en llocs llunyans o en universos imaginaris i per a les que incorporen elements o personatges fantàstics”.

Quan vaig veure per primera vegada l’abraçada entre Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid, 1972) i Pablo Manuel Iglesias Turrión (Madrid, 1978) vaig pensar que, amb les tècniques de què es disposa, podien haver aconseguit una millor realització que augmentés l’interès de la ficció. Tot podia dependre del fons que s’hi posés, i n’hi havia de més encertats que altres. Per exemple, el 2016, l’hemicicle del Congrés en plena sessió parlamentària va ser un fons immillorable per al petó entre Xavier Domènech i Pablo Iglesias. En canvi, tot i que la signatura prèvia dels acords ―i per tant l’abraçada― es va produir en el menjador de gala del Congrés, tot semblava massa improvisat, i a la vegada postís i previsible. El text del preacord de legislatura per a quatre anys era massa convencional, i el fons, ordinari i carrincló.

Els 10 punts que intenten estructurar el text recorden les antigues declaracions de “fins” i “objectius” de la política econòmica en les quals tots els partits, siguin del signe que siguin, hi han d’estar, bàsicament, d’acord. Sols quan s’entra en detalls s’endevina un perfil propi. Però, dimarts passat, la qualitat de genèric va ser predominant. Perquè sí. Perquè es tractava d’anar sumant coses òbvies i no massa compromeses, al marge de la trajectòria política (fins i tot recent) de cada part. Una suma de llocs comuns per conquerir el centre. I un exemple és que, en els vells manuals, podem trobar que la distinció entre ser més “de dretes” o “d’esquerres” depèn moltes vegades de quin dels objectius va primer. Si el punt de la “plena ocupació” (ara, ocupació no precària) el llegim abans del de creixement i estabilitat, l’orientació és esquerrana. Al contrari, conservadora. Però en la proposta de dimarts trobem, empatats a la foto finish, creixement i creació d’ocupació. Un empat que en podríem dir “equidistant” si no fos per promeses fetes amb massa frivolitat de garantir treball digne, estable i de qualitat en temps de desigualtat rampant basada en la despossessió i l’explotació.

En Pedro i en Pablo, que es volen com a homes d’Estat i es neguen a veure l'obvietat: que aquest que volen governar és, ara per ara, a la realitat no reconeguda, un estat plurinacional

Però podríem posar un altre fons més engrescador amb l’ajut del croma: la ferma oposició de la portaveu del PSOE el 2012, Soraya Rodríguez, a la reforma laboral, explicant a la pietosa Fátima Báñez que amb la seva proposta estava facilitant i abaratint l'acomiadament, afavorint les regulacions d'ocupació en el sector públic i suprimint el control sindical i judicial en els ERO. La reforma es va acabar aprovant amb els vots de la majoria absoluta del PP i els afegits de la CiU de Josep Antoni Duran i Lleida que creia així blindar per Unió les polítiques actives d’ocupació. I tot i que la portaveu del PSOE semblava força sincera, on podem trobar ara la contundència del PSOE del 2012?  No massa lluny, penso, d’on fa niu un dels diputats de CiU que va votar també la reforma laboral. Parlo de Josep Sánchez Llibre que des de novembre del 2018 és president del Foment del Treball i vicepresident de la CEOE.

Em salto uns quants punts d’al·luvió sobre l’estat del benestar i destaco la protecció explícita de la sanitat pública i, dins l’impuls a l’educació, la menció específica a les escoles infantils de zero a tres anys, i el dret a la mort digna, esperant que, aquesta vegada sí, els nous drets de ciutadania es facin realitat... M’aturo, però, en el punt 9, on es diu que el “Govern d'Espanya tindrà com a prioritat garantir la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d'entesa i trobada, sempre dins de la Constitució...”.

I és en aquest punt que el croma peta, i els tècnics en audiovisual es declaren incompetents. Ni tan sols projectant el 3 de 9 sense folre, per partida doble, de les dues colles de Valls per Santa Úrsula poden arranjar res. Perquè l’abraçada de Pedro i Pablo rellisca i es desfà sobre el croma de les “convivències” inventades i desubicades en l’espai sideral de la no-política. I els responsables en són dos barons de Madrid, entrats en els quaranta, que diuen bajanades. En Pedro i en Pablo, que es volen com a homes d’Estat i es neguen a veure l'obvietat: que aquest que volen governar és, ara per ara, a la realitat no reconeguda, un estat plurinacional. I que la plurinacionalitat exigeix igualtat, respecte i ni una gota de paternalisme. I encara més: sense reconeixement de la plurinacionalitat, ni la democràcia és possible.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat