“Veritablement, visc en temps ombrívols.

És insensata la paraula ingènua. Una front llisa

revela insensibilitat. El que riu

és perquè no ha sentit encara la notícia terrible,

Encara no li ha arribat.”

Berthold Brecht, An die Nachgeborenen 

Potser tots portem un petit dictador sectari al cos quan parlem de política i dels polítics. Potser hi ha un petit Trump que ens domina quan ens posem a fer-la nosaltres mateixos. Com una mena de gremlin que s’ha ben afartat de molles quan eren les dotze tocades i, ben xop de cervesa i fugint de la llum, fa passar mentida per veritat i imposa l’exclusió i la por. Ser portadors de gremlins, com persones de risc en totes les pandèmies, és perillós, però encara es pot controlar. A cadascú li toca estar amatent quan la voluntat se’ns doblega i ens sentim massa atrets per la propaganda llampant de la banalitat. Els necessaris anticossos que ens protegeixen de la distòpia quotidiana són l’exercici conscient de la sinceritat, la memòria com a preventiu d’holocausts, i l’empatia com a norma de vida i principi d’humanitat. I a nosaltres, com a persones i com a societat, ens toca triar.

“Els necessaris anticossos que ens protegeixen de la distòpia quotidiana són l’exercici conscient de la sinceritat, la memòria com a preventiu d’holocausts, i l’empatia com a norma de vida i principi d’humanitat.”

Ho faciliten les paraules pronunciades amb la solemnitat que el moment imposa per Laura Borràs, en prendre possessió de la presidència del Parlament. O les escrites en soledat aspre, en dietaris de presidències aïllades a la casa dels canonges, per Quim Torra i Pla. La voluntat que els vincula: dignificar. Perquè les paraules han de ser les nostres amigues i mai amagar la veritat. Quan Meritxell Batet i Manuel Cruz, al Congreso i al Senat a la primavera del 2019, varen desobeir (seguint ordres togades) la voluntat de la ciutadania que havia donat escó a Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez; i nomenat senador Raül Romeva, la vergonya per la indignitat no podia disfressar-se amb cap justificació d’imparcialitat. Batet no tenia excuses. El consol, en aquell moment, era que “això passava a Madrid”.

Sols calia esperar al 27 de gener del 2020 perquè els virus destituents arribessin a Catalunya. La mesa del Parlament accepta la retirada de l'escó al President Torra amb l'oposició de JuntsxCatalunya. A les 3 de la tarda s’inicia el ple del Parlament i el seu president, Roger Torrent,  ja ha comunicat al president de la Generalitat que “no comptarà el seu vot per no posar en risc les votacions de la cambra”. I torna la tristor d’una confortabilitat indesitjable mentre, novament, el concepte desobeir, bescantat pels molt prudents, s’omple de sentit.

Ser “polític”, doncs,  no hauria de ser cap ofici, sinò la pràctica de la vocació de servei per la llibertat, la igualtat i i l’equitat, de fraternitat i sororitat, amb un lema compartit:  “primum, non nocere”

Fa temps vaig aprendre que la política sense ètica és només politiqueria. I la politiqueria pot fer semblar poderosos als que s’ofeguen en l’estètica, als covards de mena i als tafurs oportunistes... però acaba amb la salut  democràtica de les nacions i amb la convivència amable de les seves ciutadanies. Exercir la política (millor Política, amb majúscula) exigeix esforç, compartir tant el dolor com els somriures, i viure en la reflexió i el treball. I modificar l’ADN per integrar la defensa dels drets humans a l’acte reflex de respirar i l’impuls  de sobreviure.

Ser “polític”, doncs,  no hauria de ser cap ofici, sinò la pràctica de la vocació de servei per la llibertat, la igualtat i i l’equitat, de fraternitat i sororitat, amb un lema compartit:  “primum, non nocere” abans que res, no fer mal. Com el millor personal mèdic (en temps de pandèmia i no només en aquests), d’infermeria i tot el de salut fa sempre.

 A nosaltres ens toca triar. I podem fer-ho.

Tant de bo arribin aviat els temps que Berthold Brecht augura, en els que les generacions futures es deslliuraran dels temps obscurs que ens toca viure. Desfets els maleficis, podrem lamentar amb el poeta que “malauradament, nosaltres que volíem preparar el camí per l'amabilitat, no vam poder ser amables”.  Però hem après les lliçons, i hem posats els fonaments perquè vosaltres, “quan arribin els temps en què l'home sigui amic de l'home, penseu en nosaltres amb indulgència.”