Es pot llegir en el Museu Memorial de l‘Holocaust dels Estats Units un poema que no és sinó la versió resumida de les moltes que se’n coneixen. Encara que no s’hi mencionen ni els comunistes, ni els obrers, ni els estudiants, ni els homosexuals, ni els gitanos, ni els independistes, ni els de Podemos que també desagraden a les bancades ultraconservadores per les seves rastes (val la pena recuperar la foto amb la cara que va posar Mariano Rajoy la primera vegada que el va veure).

La història fa les seves pròpies adaptacions, fins i tot dels poemes, i obliga a mirar com s’acosten les dents esmolades fins la jugular de totes les persones que desafien, desobeeixen, es fan valer, o són sols elles mateixes, en la seva coherent dignitat.  El que en un primer moment semblava que “parava molt lluny” en la versió escapista d’Errejón, ara ja no ho és tant, perquè Ñ no és un Estat per a indiferents ni equidistants, i els que  pretenen ser-ho, o bé s’enganyen mentre van fent la viu-viu, o enganyen el personal. En la única cosa que no estic d‘acord amb l’amic Josep Costa, politòleg i advocat (i repressaliat) que parlava ahir https://elmon.cat/opinio/crispetes-320374/  del mateix tema, és que, al meu parer, l’espectacle més aviat asseca la gola, no permet ni empassar un gra de blat i és tant trist i amenaçador, que no, en lloc de crispetes cal reflexió i acció ben fetes.

Ñ no és un Estat per a indiferents ni equidistants, i els que pretenen ser-ho, o bé s’enganyen mentre van fent la viu-viu, o enganyen el personal.

Piulava el senyor Pablo Iglesias de la senyora Batet que si no és capaç de defensar el Parlamento de San Jerónimo de  les intromisions il·legítimes d’altres òrgans de l’Estat “l’únic que li queda per fer és apartar-se, i dimitir.” Seguia l’editorial de la revista digital Ctxt.es “Meritxell Batet debe dimitir”, però l’ex vicepresident tercer o quart sabia que s’estava fent trampes al solitari perquè la formació de la que n’és fundador ha deixat sol a Alberto Rodríguez. Iglesias sap, tan bé com sabem tots, que sense un front sòlid que defensi a la darrera víctima, els botxins es regalen el paladar amb petites gourmenderies d’ “equidistants” o dels que es desviuen per acatar —no la llei— sinó el dret de l’enemic de les més altes judicatures. Aprenents de súbdit aplicats sota una Constitució de fireta. Per això a Batet ni li passa pel cap comportar-se com una heroïna…  o com una persona justa.  Meritxell Batet és una Presidenta de disseny, i no té fusta per defensar el parlament d’intromissions no democràtiques ( per més allunyades que siguin de la llei les raons). Si ho fes, correria el risc d’anar fins i tot a la presó. I si no, que li preguntin a la Presidenta de l’onzena legislatura, Carme Forcadell. Quan als Parlaments la solidaritat de grup és només la unanimitat obligada del braç de fusta —sense lloc per la pròpia consciència—; quan s’hi va a fer de “malote” perquè dona vots, o a enganyar amb discursos recosits de sessió en sessió; quan en els Parlaments (i als executius) s’hi incompleixen, dia sí, dia també, les promeses electorals o la paraula donada als qui t’han fet president, tot està en ordre. I de sobte surt algú, de trascantó, que dona oxigen a les ultradetes i vol fer complir els desitjos dels amos del corral. Són aquest amos i els seus majordoms, els qui decideixen qui juga i qui no, qui intervé i qui no, i qui els serveix de coartada “democràtica”  —un altre mal menor— sense fer-los posar vermells.

Ara ha vist tarjeta roja —del tot immerescuda—  el diputat Alberto Rodríguez, i ni els seus el defensen com caldria. A Meritxell Batet ja no li venia de nou el besamans a Marchena, l’autèntic Sauron i senyor dels poders (ni que sigui per delegació). Hi tenia pràctica, juntament amb el que va ser president del Senat, Manuel Cruz, varen deixar sense escó de diputat a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull i de senador a  Raül Romeva, abans d’haver estat jutjats i condemnats.

Fins i tot la retirada de l’acta de diputat del president Quim Torra i Pla, suggereix noves lectures a la versió de Whasington del poema de Martin Niemöller

“Primer van venir pels socialistes,

i jo no vaig dir res, perquè jo no era socialista.

Després van venir pels sindicalistes,

i jo no vaig dir res, perquè jo no era sindicalista.

Després van venir pels jueus,

i jo no vaig dir res, perquè jo no era jueu.

Després van venir per mi,

i no va quedar ningú per parlar per mi "

 

Si no som nosaltres…. qui queda per parlar ara?