Ahir un equip de dones, el del FC Barcelona, va guanyar per setena vegada, de forma brillant, la lliga de futbol sis setmanes abans de cloure’s la competició. Les jugadores, un autèntic orgull (i consol) pels seguidors i seguidores culers, estan encara lluny de viure en igualtat ni el sou ni les condicions laborals dels seus companys masculins. Entre elles compartien la joia de ser un bon equip, un col·lectiu empoderat. I el públic, homes o dones que seguien el seu joc, participaven d’una afirmació personal i plural que es va concretar, després del partit, en un canvi de samarreta que lluïa en el pit un emblema feminista. Poca estona, pel meu gust, però va ser un homenatge més a la lluita de les dones. 

El dia abans se sabia que les dones d’Alella havien muntat una altra mena d’equip: una xarxa feminista per no anar soles de nit pels carrers. En aquest cas, volien guanyar la lliga contra la por. Totes les dones es mereixen passejar, caminar, córrer a les nits sense haver de mirar de reüll les ombres dels carrerons, ni témer la remor d’unes altres passes. Si les xarxes serveixen també per crear grups de suport de la sororitat, benvingudes en siguin totes les iniciatives que potencien i alliberen. Però tant a Alella com a l’estadi Johan Cruyff, per parlar sols de dues notícies ben recents —i si no acceptem els rentats d’imatge habitual i de consum fàcil en els primers dies de cada mes de març— hi podem veure la gran distància que encara queda per recórrer per aconseguir una vida més amable i de més equitat per a les dones. En les condicions laborals (terra enganxós, sostres de vidre) per a les treballadores i professionals, i en el temor que amara la vida quotidiana i es tradueix en un fet tan imprescindible en el dia a dia com tornar a casa, a la nit, des del lleure o el treball.

Tanmateix, també aquesta mateixa setmana, des de la propaganda del Ministerio se’ns ha repetit una vegada i una altra que en aquest Estat de diferències rampants, poderoses sagristies i interessos patriarcals, "igualtat és feminisme". Gairebé com si ja ho tinguéssim a tocar. I tant de bo fos així. Però la fita para encara massa lluny i a vegades sembla allunyar-se encara més,  tant entre nosaltres, com arreu.

Una derivada certa de la desigualtat és que té biaix de gènere, i s’uneix a totes les formes de violència contra les dones i els infants. Creix fins a fer-se insuportable quan no sabem com deixar de ser còmplices de la crisi humanitària de la població civil atrapada o fugint d’Ucraïna, o del mortal conflicte armat que va des de Síria fins al Iemen, passant per l’Afganistan (que potser hem oblidat massa ràpid, sobretot pels drets humans i els drets de les dones) i molt més enllà. 

La violència contra les dones no s’atura, i la guerra la fa especialment cruel. Però no és honest obligar a ningú a decantar-se per unes víctimes per sobre d’altres víctimes. Si feminisme és igualtat, ho és també en la condemna i la denúncia. I en posar de manifest el biaix de gènere de totes les violències.

Com ens recorda Amnistia Internacional, són les dones i els infants les que més pateixen la militarització de la vida diària mentre proliferen les armes. Quan la violència s'intensifica, es redirigeixen els recursos públics a donar suport a la despesa militar i “tot això es cobra un preu elevat i insostenible en la vida quotidiana de les dones i les nenes” perquè es redueix l'accés a serveis essencials que faciliten les cures, la salut i la vida. I no sols en els territoris on el conflicte és viu. Ho sabem prou bé.

Recollint les denúncies que ha fet Amnistia Internacional en els darrers mesos, dol que no ocupin els titulars que es mereixen els actes generalitzats de “violència sexual perpetrats a la regió de Tigre per forces etíops i eritrees, i a la regió d'Amhara per forces de Tigre. Aquests atacs constitueixen crims de guerra i poden constituir crims de lesa humanitat”. I també  A.I. ens recorda que l’1 de juliol de 2021, Turquia es va retirar de l'històric Conveni d'Istanbul, “un marc pioner i integral per combatre la violència de gènere i garantir els drets de les supervivents a Europa”. Ho valora com un pas enrere enorme per als drets humans de les dones i les nenes a Turquia, de la mateixa manera que denuncia l’atac contra el dret a l'avortament a Texas, que criminalitza el dret de les dones al seu propi cos a partir de les sis setmanes d'embaràs, és a dir, abans que moltes dones sàpiguen fins i tot si estan embarassades, negant a milions de dones el dret a accedir a un avortament sense riscos i legal.

La violència contra les dones no s’atura, i la guerra la fa especialment cruel. Però no és honest obligar a ningú a decantar-se per unes víctimes per sobre d’altres víctimes. Si feminisme és igualtat, ho és també en la condemna i la denúncia. I en posar de manifest el biaix de gènere de totes les violències. Com diu Amnistia Internacional, “les activistes i les defensores dels drets humans també se situen en l'avantguarda de la resistència i les protestes en favor els drets humans en altres països, com Ucraïna, Polònia, Bielorússia, Rússia, els Estats Units i l’Afganistan. En molts casos, ho fan fins i tot davant amenaces de mort contra elles i les seves famílies o amenaces de presó i de lesions corporals.”

I podríem recordar molts més països i moltes més víctimes i activistes, entre elles les de Mèxic… però totes elles mereixen el suport de tota la humanitat.