Lo senyor Eme punto Rajoy, fa 17 anys, va recollir firmes per tot l'Estat espanyol en contra de l'Estatut de Catalunya, aquell que porta el nom de Miravet (com Núria i Sau l'havien dut abans). Sota el lema Todos tenemos derecho a opinar va presentar quatre milions de signatures al Congrés demanant que l'aprovació del nou estatut català fos votat per tots los espanyols en referèndum. Sí, lo PP volia un referèndum.
Això de finançar autobusos perquè els manifestants vagen gratis a concentracions de dubtosa legitimitat, a l'Ebre també ja mos ho coneixem. A principis del segle XXI lo PP d'Aznar finançava el desplaçament (entrepà inclòs) a aquells ciutadans que exigien lo transvasament. Aquell Pla Hidrològic Nacional va acabar naufragant després d'anys de lluita i resistència social, tot i que el riu i el Delta encara avui estiguen en perill.
En lo seu dia, lo defenestrat Pablo Casado no va voler ser menys i el 2021 va recollir firmes contra l'indult als polítics independentistes, malgrat que l'estratègia no li havia sortit gaire bé al seu predecessor. Dos anys abans, a més, s'havien manifestat de la maneta lo PP, VOX i Ciudadanos per a fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa, degut al seu apropament als catalans. Sí, aquella fastigosa foto de la plaça Colón que va tindre alguna que altra prèvia i rèplica, inclòs l'actual ministre de cultura, Miquel Iceta, fent-s'hi selfies.
Este continu dia de la marmota anticatalà fa anys que dura —segles, de fet— i ara té una revàlida en mans de Feijóo, que s'atrinxera al carrer contra l'amnistia per a tapar lo fracàs anunciat de la seua propera investidura fake. Lo d'ahir va ser més un míting per si ve una repetició electoral que no pas una altra cosa. Aznar, Rajoy, Casado i Feijóo. Los quatre genets de l'apocalipsi pepera han anat fent envestides contra el nostre país, Catalunya, sense vergonya ni caretes i apuntalats en cada moment per diferents companys de marca blanca, com els sortosament en liquidació Rivera i Arrimadas o els encara perillosament protagonistes Abascal i la seua colla de fatxes.
L'Estat està preocupat perquè l'amnistia podria suposar acabar amb lo règim del 78. Doncs, precisament
Los hereus del franquisme continuen usant certa terminologia nostàlgica (titllar de colpistes els independentistes) per a mirar de situar-mos en una tessitura còmoda per a ells i procliu al Codi Penal. Ja s'esbelegava fa poc un altre Sant Cristo gros del PP, Esperanza Aguirre, quan deia que concedir l'amnistia seria acabar amb lo règim del 78. Doncs, precisament senyora, precisament. Que a vostè l'amnistia del 1977 no li va coure gens perquè perdonava els crims de guerra del seu franquisme.
Això no obstant, les sigles no són les úniques que aspiren a assentar càtedra. L'Estat, com a maquinària, no distingix partits quan es tracta de defensar la seua fràgil unitat. Només cal vore com s'han tornat a fer amics de conveniència Felipe González i Alfonso Guerra, que des de l'antic PSOE ni es parlaven i ara van junts de gira contra Catalunya. Poques coses unixen tant com l'ego i un enemic comú. Res de nou: que aquell qui, enfotent-se'n, digué que a l'Estatut se l'havien cepillado, ara critica la seua oponent política per com i quan es pentina. Lo mateix masclisme de sempre, que quan veu dones al poder —al govern o al futbol— les (infra)valora més per la imatge que per les neurones.
Quan has de subvencionar els membres d'una revolta és que potser molt revolucionària no deu ser i quan passen les dècades i seguixes recollint firmes per a res (les 876 caixes del 2006 contra l'Estatut continuen acumulant pols en un magatzem del Congrés) potser és que atiar l'odi i aferrar-te al poder és l'única premissa de la teua miserable ideologia. Un estat en descomposició que se sosté, en gran mesura, per aquelles nacions a qui no respecta i que sistemàticament votem lo contrari que l'opressor.
Siga com vulga i malgrat tots los esforços de l'Espanya profunda i rància, aquell transvasament proposat lo setembre de 2000 no es va fer. Aquella sentència de 2010 que retallava l'Estatut va generar tot lo procés d'independència que encara cueja. De la foto de Colón alguns ja són a la paperera de la història i, a pesar de les firmes i els escarafalls, aquells indults van arribar. Jo, si fos un dels convocants de la protesta d'ahir contra l'amnistia no les tindria totes. No tant perquè es puga confiar en Sánchez i el PSOE (que ja sabem que no) com perquè l'aritmètica i els precedents avancen cap a un altre lloc. Potser cap a una transició que, esta vegada sí i 40 anys més tard, siga real i faça foc —i país— nou.