Des d'octubre del 2017 cap pas de l'independentisme català no havia tingut un impacte tan profund, estratègic i tangible com l'aprovació de la llei d'amnistia i la seva ratificació per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet no és menor. Es tracta de la ruptura més significativa que ha patit el bloc polític, judicial i mediàtic del règim del 78 des de la seva consolidació i representa l'èxit polític més important del sobiranisme català en aquests gairebé vuit anys de repressió. Negar-ho és desconèixer el tauler polític o, pitjor encara, actuar des del ressentiment, la ignorància política o una interessada ceguesa.

Aquest èxit no ha sorgit del no-res. És el fruit d'una estratègia prolongada i ferma que, des dels resultats de les eleccions generals de juliol del 2023, va començar a esquerdar el que fins aleshores era un front polític estatal unit contra qualsevol concessió a l'independentisme. La necessitat del PSOE de garantir la governabilitat en un Congrés fragmentat va portar, per primera vegada, a reconèixer que el conflicte català, eminentment polític, necessitava —com a pas previ, encara que no suficient— una solució judicial. Això va forçar els socialistes a acceptar una llei que, fins aleshores, els semblava impensable defensar: l'amnistia.

És fonamental entendre que l'aprovació de la llei d'amnistia és, abans que res, una victòria política. No perquè hagi estat concedida graciosament pel govern epsanyol, sinó perquè ha estat arrencada des d'una posició de força negociadora per part d'un sector de l'independentisme català. Sense aquesta estratègia i força negociadora, aquesta llei mai no hauria existit. S'ha aconseguit, per tant, una norma que repara parcialment una dècada de repressió, persecució i criminalització, i que estableix un nou terreny de joc en el qual es reconeix la legitimitat del conflicte català com a disputa política, no delictiva.

Davant aquesta victòria, sorgeixen crítiques des de diferents fronts. Algunes provenen de sectors que, atrapats en lògiques de confrontació permanent, es neguen a reconèixer avenços si no venen revestits d'una suposada èpica o heroïcitat. Són els qui continuen ancorats en un discurs maximalista que, encara que legítim com a aspiració, manca de viabilitat pràctica. Proposen rutes que només condueixen a l'aïllament o a la paràlisi —en termes reals, a la desmobilització—, rebutjant qualsevol pas que no sigui l'últim. Són els guardians de la puresa ideològica, de les essències d'un independentisme assentat en el realisme màgic, incapaços d'operar amb eines pròpies de la política real. Aquest tipus d'idealisme mal entès ha estat, històricament, un dels grans llasts per a qualsevol moviment emancipador, aquí i a tots aquells llocs on aquests legítims objectius d'independència s'han acabat assolint.

S'ha aconseguit una norma que repara parcialment una dècada de repressió, persecució i criminalització, i que estableix un nou terreny de joc en el qual es reconeix la legitimitat del conflicte català com a disputa política, no delictiva

Altres crítiques més inquietants procedeixen de qui, des d'una concepció etnicista del catalanisme, menyspreen tot el que no respon a la seva visió identitària del país. No només mostren una falta absoluta de sensibilitat cap a la pluralitat de la societat catalana, sinó que contribueixen a enfortir, des de dins, el discurs del nacionalisme espanyol. Actuen com a quintacolumnistes involuntaris del règim del 78, en debilitar la transversalitat del projecte independentista i restar-li legitimitat democràtica. La seva visió excloent i essencialista és profundament incompatible amb una idea moderna de sobirania basada en la voluntat democràtica, i no en elements de pertinença ètnica.

Finalment, estan els qui ho critiquen tot, per sistema. Vells actors de l'espai sobiranista les frustracions personals i reiterats fracassos professionals dels quals s'han transformat en discursos permanentment ofesos. Mai no hi ha una victòria suficient, mai no hi ha una negociació acceptable, mai no hi ha un interlocutor digne. Aquests sectors, en lloc de proposar solucions concretes, viuen en una retòrica de la denúncia buida, alimentada per suposats greuges, però incapaços de projectar alternatives estratègiques reals, concretes i, sobretot, viables. És el ressentiment disfressat de suposada puresa política.

La lectura serena i tècnica de l'ocorregut amb la llei d'amnistia permet veure el seu profund calat institucional. La seva aprovació no només ha modificat l'arquitectura jurídica de l'Estat per permetre una reparació parcial —que no total ni suficient— de la repressió, sinó que la seva validació pel Tribunal Constitucional ha provocat una fractura interna de grans proporcions. El nacionalisme espanyol —en les seves diferents esferes de poder polític, judicial i mediàtic—, que sempre havia funcionat com un bloc unitari, ha entrat en una espiral de radicalització, enfrontaments interns i pèrdua de legitimitat. L'ofensiva contra l'amnistia ha acabat revelant la debilitat dels qui pretenien erigir-se en defensors d'una unitat constitucional petrificada. Han exhibit la seva incapacitat per encaixar canvis estructurals sense recórrer al crit, l'amenaça o la deslegitimació de l'adversari.

Alhora, l'esquerra espanyola —gairebé sempre jacobina— ha quedat també afectada. Encara que hagi estat sota pressió, el reconeixement de l'amnistia com a pas necessari per encarrilar el conflicte suposa una ruptura amb anys de subordinació discursiva al relat nacionalista espanyol. Aquest gir, encara que tàctic, marca un precedent irreversible: per primera vegada, una llei de naturalesa substancialment sobiranista ha estat aprovada en seu estatal. L'independentisme no ha renunciat a res de l'essencial. Al contrari, ha guanyat temps, espai i legitimitat. I ho ha fet sense un sol acte de violència, sense que ningú pugui argumentar que aquest avenç ha traït els seus principis democràtics.

S'ha aconseguit trencar la unitat del nacionalisme espanyol, s'ha arrencat una llei en favor dels represaliats, i s'ha tornat a posar l'independentisme al centre del tauler polític

Els qui critiquen la llei per considerar-la un simple salvavides per als dirigents processats obliden que, d'una banda, són ells els qui estan pendents de l'aplicació de la llei i, de l'altra, que no existeix avenç possible sense garantir les condicions mínimes per continuar actuant. Una democràcia no es mesura per la severitat dels seus càstigs, sinó per la seva capacitat de corregir els seus errors. L'amnistia, en aquest sentit, és també una victòria del dret sobre la revenja. L'Estat no concedeix perdó, sinó que reconeix que la repressió va ser un error polític. Això, en termes simbòlics i històrics, és d'un valor incalculable.

Convé, per tant, recordar que aquest èxit ha estat possible no per una alineació d'astres, sinó per una estratègia perseverant, pacient i negociadora: s'ha aguantat la posició. La descomposició del règim del 78 —visible en els seus múltiples casos de corrupció, en la pèrdua de credibilitat institucional, en la judicialització de la política i en la polarització social— ha generat un context ideal perquè les forces independentistes actuïn amb intel·ligència. La llei d'amnistia és, en aquest sentit, un cop precís al cor del relat fundacional del règim: la transició pactada, la indissoluble unitat d'Espanya i la sacralització de l'ordre constitucional de 1978.

Comprendre això exigeix una mirada omnicomprensiva, no reduïda al curt termini ni als titulars. Exigeix entendre que els processos de transformació política rares vegades es donen en forma d'esclats definitius i, més aviat, requereixen acumulacions estratègiques i desbordaments progressius. L'amnistia ha introduït un precedent que obrirà noves esquerdes, modificarà correlacions de forces i permetrà tornar a parlar de solucions polítiques sense l'ombra de la repressió penal.

Negar això, insistir en el nihilisme polític o en el maximalisme abstracte no només és intel·lectualment deshonest sinó que, a més, una forma de contribuir a la paràlisi que es tradueix en desmobilització. Cal saber llegir els temps, valorar els èxits i preparar-se per als següents passos. La història no es construeix des de la puresa, sinó des de la intel·ligència política. I l'aconseguit amb la llei d'amnistia és, sens dubte, una de les jugades més intel·ligents dels últims anys. Només els qui no volen veure la magnitud d'aquest canvi continuaran repetint que no ha passat res. Però sí que ha passat: s'ha aconseguit trencar la unitat del nacionalisme espanyol, s'ha arrencat una llei en favor dels represaliats, i s'ha tornat a posar l'independentisme al centre del tauler polític.