Es va escurçant el termini per arribar a un acord d’investidura a Madrid i es van coneixent detalls del que podria ser l’element clau de la negociació: l’amnistia. Com més s’avança, més estranya que alguns la donessin per descomptada fa dies. És una qüestió política polièdrica de la qual se n’han d’analitzar les diferents cares, les arestes i, si n’hi ha, els vèrtexs. Des d’una visió nacionalista, em vull centrar en quatre aspectes: el procés, Madrid, la Generalitat i el moviment.

Amb relació al procés d’independència de Catalunya pactar una amnistia té una gran transcendència històrica perquè situa el primer d’octubre de 2017 al capdamunt de les fites polítiques assolides des del restabliment de la Generalitat.

Perquè representa una esmena a la totalitat a l’actuació repressiva de l’estat espanyol des del 9 de novembre de 2014 fins a l’actualitat. I reconeix les accions independentistes com a fets de naturalesa política on no es pot aplicar la via penal. Perquè si hi acaba havent acord l’haurà liderat la figura més simbòlica de l’exili, el president Puigdemont —si s’és capaç d’analitzar la situació sense la necessitat de defensar altres estratègies i sense partidismes, és un fet evident—.

I perquè, fins i tot si es mira amb ulls de possible renúncia —que en totes les negociacions n’hi ha—, el resultat d’aquest acord polític és positiu per tots als qui ha afectat la repressió. Del primer a l’últim, tots. Aquí hi ha grandesa.

A Madrid pactar una amnistia també té una gran transcendència històrica perquè tret de les fiscals, que d’aquestes se n’han fet tres, l’última llei d’amnistia és del 1977. A diferència dels indults, l’amnistia tanca períodes d’excepció.

Perquè constata la derrota d’una visió concreta d’Espanya protagonitzada per estaments d’arrel franquista i anticatalana com són la Corona, la judicatura, els cossos de seguretat, el Partit Popular i VOX. Això no fa bo el PSOE, però ara ens convé. Perquè marca l’agenda de tota la legislatura: l’Espanya plurinacional. Si una idea d’Espanya s’imposa a l’altra serà exclusivament pel suport dels independentistes i això s’haurà de reflectir en l’acció de govern. Hi haurà oportunitats.

Un acord d’investidura per obtenir l’amnistia és una gran ocasió perquè Catalunya tingui, de nou, un discurs guanyador. Que doni empenta a tota la societat per liderar el sud d’Europa i sentir-se nació

Pel que fa al govern de la Generalitat pot tenir —aquí ja no asseguro que la tingui— una gran importància si les coses es fan bé. Perquè obre la porta a tornar a fer política i no només activisme i gesticulació.

Perquè obre les portes a exigir al llarg del mandat que es resolguin les urgències històriques; les injustícies que patim de fa anys per culpa de la negligència de Madrid i que ens empobreixen: dèficit fiscal, Rodalies, infraestructures, autogovern. Perquè fixades les bases allà, caldrà espavilar-se aquí. Una situació d’amnistia obliga el Govern i el Parlament a obtenir resultats en tots els àmbits: econòmics, socials, culturals, polítics, identitaris. És una oportunitat per rearmar-se.

I pel que fa al moviment independentista és positiu perquè no l’obliga a fer cap renúncia. O més ben dit, serà positiu si no l’obliga a fer cap renúncia. Cosa que no hauria de passar, ja que és impossible trobar una forma aplicable.

És positiu perquè li dona una certa unitat. Sobretot entre la gent. Entitats i partits són una altra cosa: uns a favor, altres ho donen per superat, els de sempre es desmarquen com sempre, però en contra, obertament en contra no hi ha ningú. És important perquè li dona temps. Temps per repensar-se, temps per reubicar-se, temps per renovar-se. Tot això és clau per tornar a il·lusionar la gent, per tornar a ser atractius especialment per la gent jove, per tornar a ser majoritaris. Per tornar-ho a fer.

Un acord d’investidura per obtenir l’amnistia és una gran ocasió perquè Catalunya tingui, de nou, un discurs guanyador. Que doni empenta a tota la societat per liderar el sud d’Europa i sentir-se nació. Sortir de la queixa, el lament i l’enuig. I prendre consciència que a pesar de tot, i de tot el que diran, l’1 d’octubre va tenir sentit.