Com ja va passar amb la petita revolta de la pagesia, el Govern s’ha vist obligat a fer veure que treballa per pal·liar les deficiències d’un sector estratègic del país (la majoria de les quals, per ser justos, també creixen amb el foc ardent de la nostra indiferència). En el cas de les presons, el cinisme del comú és encara més evident, car —mentre va durar tota la comèdia dels presos polítics— molts dels ciutadans van actuar com que es commovien amb el tracte rebut pels captius i entengueren la dificultat de gestionar garjoles, simplement perquè en aquell moment hi encabien els nostres màrtirs. Sigui com sigui, el Govern (una administració que es presenta als comicis del 12-M autoanomenant-se “responsable”) ha tornat a fer tard a una demanda a la qual ha respost amb un cabàs de bones intencions —la consellera Ubasart ha promès unes 700 contractacions— que acabaran esdevenint fumera.

Com és evident, serà molt difícil que el sistema penitenciari i les exigències dels seus funcionaris es resolguin des d’una administració que té dos mesos de marge i du la llufa de l’ànec coix a l’esquena. Però l’important de tot aquest cas és veure que l’afer en qüestió supera de molt l’assassinat d’una dissortada cuinera i una pila de reivindicacions laborals legítimes. La brega i l’aturada a les presons amaga una lluita de poder que és molt antiga i que té els seus orígens en les competències adquirides per la Generalitat i amb una lectura del Codi Penal que a Catalunya ha sigut molt més garantista que a la resta de l’Estat. En aquest sentit, la base de les protestes sindicals (i la manca de recursos dels funcionaris) està totalment justificada, però no cal ser Sherlock Holmes per veure que sota la lluita sindical s’hi troba el sotabosc d’un sector laboral bastant emprenyat amb el sobiranisme.

Des d’aquest prisma, s’explica millor la tossuderia sindical de no voler-se reunir amb el Govern i el fet que els obrers hagin situat el focus dimissionari en Armand Calderó, molt més que no pas en Ubasart. Calderó havia estat secretari de Mesures Penals en temps de l’aplicació del 155 i també durant l’empresonament dels nostres màrtirs. Mentre la Generalitat s’assegurava el bon tracte als presos del procés —i la societat catalana plorava perquè Dolors Bassa s’havia de comunicar amb sa germana a través d’un “puto cristall”— molts funcionaris (de tradició no gaire catalanista, per dir-ho de forma amable) palesaven que havien de controlar assassins i violadors amb unes condicions cada dia més precàries. No és casualitat que, aprovada l’amnistia i amb la possibilitat d’algun nou ingrés penitenciari per casos com el del Tsunami, els funcionaris hagin premut el gatell de la protesta.

Els funcionaris estan ordint un moviment paral·lel al de la judicatura; establint un contrapoder

En el fons, aquests treballadors públics (torno a insistir en la legitimitat absoluta de la seva rebequeria) han aprofitat l’ambient d’eleccions per fer-se veure, desgastar el Govern, i de pas afavorir que s’estabilitzin els seus contractes temporals. Per contrapesar aquestes demandes, és lògic que Oriol Junqueras hagi donat ordres a Pere Aragonès perquè de la cúpula que ell mateix havia situat al Departament de Justícia no es mogui ni una mosca. El president no ha tingut més remei que obligar Ubasart a fer quelcom que no havíem vist d’ençà de la seva proclamació; a saber, aparèixer en públic i dirigir-se a la ciutadania. Però els funcionaris saben que la consellera no pinta res en tot aquest guirigall, i per això han posat el timó a l’òrbita del nucli junquerista. En aquest sentit, els funcionaris estan ordint un moviment paral·lel al de la judicatura; establint un contrapoder.

A les presons, per tant, no només s’hi amaga el crim, sinó també una lluita per mantenir la cara oculta del poder de la Generalitat i de l’Estat a Catalunya. En un futur judicial notòriament complicat per al sobiranisme, la cultura garantista dels governs catalans podria veure’s afectada en mans d’un poder judicial a qui cada vegada fotrà més mandra repartir tercers graus. Al seu torn, el moviment dels funcionaris de presons no és tan sols reivindicatiu; els treballadors treuen el cap per recordar a futures administracions de la Generalitat que ells mantenen l’ordre a les garjoles i que, si els toquen molt la pebrotera, poden muntar un bon sarau (com han estat a punt de fer aquests dies, estirant la vaga fins a límits bastant perillosos). La cosa, per tant, va molt més enllà de l’assassinat d’una treballadora: sota les fogueres i la cridòria, com passa sempre, s’hi amaga el poder més nu.

El lector podrà inclinar-se a pensar que tot això són teories de la conspiració. Les amaniré amb una dada ben curiosa. Tot just després d’aquest vodevil de les presons, i per sorpresa de tot déu, la conselleria d’Interior acaba d’obrir un procés per nomenar un nou major dels Mossos d’Esquadra. La convocatòria és oberta a tots els comissaris del país, però tampoc cal ser cap futuròleg per veure que Joan Ignasi Elena —un simple titella d’Oriol Junqueras— ha escrit una convocatòria a mesura de l’actual comissari en cap, Eduard Sallent (de qui el capatàs d’Esquerra ja es va fer amic quan era a la presó, prèviament a defenestrar el major Trapero). El càrrec de major és vitalici i, per tant, és vigent amb independència de qui domini la futura cúpula d’Interior. El poder del sotabosc, novament. Perquè això és Catalunya; un petit conjunt d’arbres d’on només podrà créixer algun rovelló.