De vegades la vida política del país es manifesta en l’estat d’ànim dels qui en formen part. I de vegades aquest estat d’ànim es desplega en converses informals, en espais deixondits on cadascú exposa les seves preocupacions personals i s’adona que són neguits compartits, que hi ha una col·lectivitat travessada per les mateixes circumstàncies. La meva generació —ho he escrit manta vegada— viu diàriament la impossibilitat d’adquirir habitatge de propietat i l’esclavitud de pagar lloguer, treballa vuit hores, però fa equilibris per subsistir amb sous que no deixen marge d’estalvi, sap que això posposa la possibilitat de formar una família o la possibilitat d’imaginar un futur més o menys lliurement, desconfia d’una administració pública que sent que no està al seu servei malgrat que la subvenciona i, a més a més, s’ha de sentir a dir que és la “generació de vidre”, que no té cultura de l’esforç, que tot plegat sempre ha estat difícil, que se’ls ha pujat entre cotonets, i ara no saben gestionar la frustració del fracàs.
El boc expiatori de moda és la immigració: assenyalar-la és la resposta fàcil que fa de solució màgica a tots els problemes. Però per a qui està prou polititzat per a resistir la temptació xenòfoba, el boc expiatori, bo i que anunciat amb la boca petita, és la gent gran. Perquè ells van poder pagar-se un habitatge —o dos, o tres— de propietat sense haver d’esperar-se a rebre cap herència. Perquè són els qui ens cobren el lloguer. Perquè les pensions pugen i els sous no. Perquè senten que l’administració els té més en compte a l’hora de repartir peles i afavorir-los. Perquè, el dia que tenen una urgència mèdica, la sala d’espera és plena de jubilats. Perquè el món que els joves d’avui tenen en contra el van alimentar les generacions que aquests joves tenen per sobre. Perquè tot plegat va amanit d’un discurs culpabilitzador i condescendent, ideat per espolsar-se aquesta responsabilitat de sobre: “el món és com és, i el problema és d’aquells que avui no saben bregar-hi com hi vam bregar quan ens va tocar a nosaltres”.
Igual que l’immigrant, l’avi és el recurs ràpid per desobstruir, ni que sigui una mica, la vàlvula de l’olla i poder alliberar la ràbia
D’aquesta olla de pressió rebotida a còpia d’inputs subtils, en surt una guerra generacional silenciosa, però sobretot en surt una gerontofòbia que té les portes obertes per a poder ser explícita. Igual que l’immigrant, l’avi és el recurs ràpid per desobstruir, ni que sigui una mica, la vàlvula de l’olla i poder alliberar la ràbia que la impossibilitat de transformar el present abassega. L’edat deixa de ser un factor de vulnerabilitat al cap dels qui se senten —sobretot, econòmicament— més vulnerables que els qui un dia van ser joves com ells, perquè senten que els esculls d’avui no són reconeguts per qui no els ha viscut. I aleshores, unes circumstàncies complexes troben un desllorigador a l’abast. És un desllorigador que, a més a més, no polaritza políticament. O que no arrossega una incompatibilitat evident amb defensar certes coses i poder assenyalar de tant en tant els vells, com sí que ho fa evident assenyalar de tant en tant els immigrants.
La gerontofòbia latent canvia la mirada d’aquells que li deixen guanyar espai. Ho fa en termes polítics, perquè afavoreix la premissa que els drets són matemàtiques, i que retallar-los a segons qui permet entregar-los a algú altre. Però ho fa, sobretot, en termes vitals: la seva manca de pressa a la cua del supermercat —o transitant les voreres del carrer, o explicant-se, o reaccionant a certs inputs, o entenent què els diu l’oficinista del banc—, la seva incapacitat d’apagar o silenciar el telèfon en determinats espais o moments, la seva manca de comprensió del món d’avui o el seu dèficit de productivitat, els fa perdre la prerrogativa de ser respectats com a ciutadans de ple dret, però, sobretot, com a humans que només han fet allò que fan els humans: viure. Fer servir la gent gran de boc expiatori eximeix la política de responsabilitats i alimenta la idea que el tracte que creiem que la gent gran mereix en el més personal és pitjor del que és. O que és un privilegi que els concedim des de la nostra superioritat moral de gent a qui les neurones encara li funcionen i que, arribat a segons quin punt, podem deixar de concedir.