Sento no parlar de les coses importants en la meva columna, com la guerra d’Ucraïna o les altres vuitanta guerres que hi ha, per desgràcia, avui dia al món. Ni tampoc haver denunciat prou en paper (com ho he estat fent per les xarxes) l’assassinat d’innocents a Gaza mitjançant la fam. Perquè l’ajuda humanitària no arriba per molt que comparteixis els links d’UNICEF per a les donacions. I per no oblidar: les injustícies que pateixen les nenes afganeses des de fa ja massa estius. No em sento capacitada com els meus companys per parlar de geopolítica perquè no en soc especialista, però el que sí soc és una mare que pateix. Quan veig les mares palestines intentant consolar nens desnodrits, se’m trenca al cor. També m’horroritza quan veig un senyor gran que maten de fam o d'un tret mentre fa cua per aconseguir una mica d’arròs, però em sento més a prop de les mares del món que pateixen per la textura del fil invisible que ens uneix. I he hagut de normalitzar el fet d’estar a una piscina veient per quinzè cop com es tira en bomba el meu fill de vuit anys mentre llegeixo aquestes cruels notícies. Ara rai que ho puc fer. Em refereixo a llegir una mica el diari, ni molt menys a digerir el que està passant al món.

Fa anys, no m’ho podia permetre. Farà cosa de sis anys, vaig contestar un WhatsApp i el Leo es va llançar a la piscina sense flotador. Tot seguit, vaig tirar el telèfon i em vaig llançar vestida per rescatar el nen. Aquell dia vaig entendre, un cop més, que no podia treure els ulls dels meus nens quan estaven en remull. Aquest estiu he vist la mateixa situació, però aquest cop no era el meu i encara que t’espantes i recordes l’experiència, no és el mateix que aquells estius tan estressants. Vaig clavar la mirada en els ulls plorosos (no de l’aigua amb clor) d’aquella mare de la piscina que em mirava amb una mica de gelosia perquè pogués, fins i tot, fer una becaina al sol. Jo també he estat en la teva situació i passarà, volia dir-li. Però sé que quan no dorms no tens ni memòria ni paciència per més consellets transcendentals que t’intentin donar. “Mataciones” és el nou terme polisèmic que s’ha inventat per parlar de les vacances amb nens petits. És veritat que jo també he plorat de l’esgotament a principis de setembre desitjant que comencés el curs. Però no ens enganyem: no és culpa dels nens, sinó del sistema que no permet que tots els membres de la família descansin.

Moltes parelles agafen les vacances per separat per cuidar la mainada i no pagar casals d’estiu. Amb els sous normals, no arribes a res. I d’altres que l’única manera que tenen perquè la parella compleixi el seu rol de progenitor és separant-se'n. Quan la majoria de gent torna de vacances i està més relaxada, sol preguntar: què tal l’estiu? I has de contestar que molt bé perquè si no et diran allò de “doncs no haver tingut fills”. Hom torna molt més esgotat que al final de l’escola. Aquesta època, però, està tan romantitzada que no et pots queixar de no poder fer res sense mil interrupcions. Pipi, caca, gana, son, etc. Sumat a les vomitades al cotxe, de no sé quants "quan arribarem", de portar el menjar triturat, de posar crema solar a tots i d’oblidar-te de tu. Quan t’has de tancar al lavabo per poder tenir un minut de silenci sense plors i baralles. Xumets, bolquers, teletreball, biberó, joguina. I just quan aquella nit estàs en un lloc sense cap botiga li cau una dent i el ratoncito Pérez té una missió impossible a fer. Aquells estius en què s’han de fer els deures escolars i es deixen per al final. Sí, saps que són els millors anys de la teva vida (diuen els estudis que són dotze, per ser exactes) però no són ni molt menys els millors estius. Quan els compares amb les fotos d’Eivissa de quan tenies vint-i-pocs i si dormies poc era per altres coses.

Sento dir-ho des de l’altra banda de la piscina, mirant aquella mare que està musculada de tant portar els nens a bracets. I sobretot més ho sento per totes aquestes mares que no tenen els problemes de les del Primer Món. Les vacances haurien de ser per recarregar piles no quedar-se sense

Et titllen de mala mare quan et baralles per anar a llançar les escombraries o al supermercat per poder escoltar l’Spotify. O quan admets que l’únic moment de repòs és quan dormen. O si has de contestar un mail i ells continuen repetint “m’avorreixo” i els hi encens la tele. Una malamadre de manual.

Que bonic és viure sense horaris i sent 24/7 cuinera a totes hores! Dir que cansa i frustra no et converteix en pitjor mare, sinó en una mare real. Aquesta és l’ambivalència de ser mare. No tot es pot tapar amb un post perfecte a la platja amb tots portant el banyador amb el mateix estampat. Queda clar que els nous pares ajudants són molt millors que els de les altres generacions, però encara és insuficient per igualar la balança. Tampoc es poden sobrecarregar als avis in aeternum en un període que dura de finals de juny a principis de setembre. Amb el plus d’haver de pensar en la tornada a l’escola i comprar el material escolar, forrar els llibres, emprovar la roba d’educació física, anar a buscar sabates noves i fer el canvi d’armari. "Que pesades les mares i més als estius!", penses quan ets jove. Fins que et toca a tu. Però és igual, per molt que ho denunciem, les coses no canvien. Ah sí! Me n’havia oblidat: comença una setmana abans el curs! Oh quina gran ajuda a la conciliació! Sento dir-ho des de l’altra banda de la piscina, mirant aquella mare que està musculada de tant portar els nens a bracets. I sobretot més ho sento per totes aquestes mares que no tenen els problemes de les del Primer Món. Les vacances, els que tenen sort de tenir-les, haurien de ser per recarregar piles no quedar-se sense.