Un dels cardenals que més m’ha agradat poder escoltar en persona és Carlo Maria Martini, el Martini Rosso. Elegant, culte, pulcre, intel·ligent. Una mena de pare Batllori, el mallorquí enciclopèdic i erudit, també membre de la Companyia de Jesús. Ell va dir que “estava segur” que Benet XVI ens reservava sorpreses en relació amb els estereotips que se li havien aplicat una mica superficialment. Diana. El papa Benet XVI va ser el protagonista d’un pontificat amb “sorpreses”, com també vaticinava el sacerdot i periodista Jesús Infiesta en un llibre que quan van escollir Ratzinger va titular, precisament, Benedicto XVI, las sorpresas de un pontificado (San Pablo). Ningú va preveure, per exemple, que seria el papa que renunciaria a ser papa, el tret que més l’ha singularitzat.

Heinz-Joachim Fischer, a Benedicto XVI, un retrato (Herder), observava que en els seus anys més batallers, Ratzinger estimulava la rèplica amb els seus col·legues acadèmics, i si es posava inflexible (insubornable, en diu ell), era per “al·lèrgia” a totes les bestieses que es difonien a l’Església i al món. Era un desemmascarador de nicieses. Tot i ser autor de nombrosíssims llibres i articles, va ser un papa que el que sempre havia volgut era revisar i aprofundir el que s’havia escrit abans. Era més d’analitzar el que ja hi havia que inventor de grans conceptes nous. No pretenia ser un papa creatiu, sinó un papa divulgador. Va escriure tres encícliques: Deus caritas est (2005), sobre l’amor ascendent —eros— que busca Déu, i l’amor descendent —àgape—, que transmet als altres aquest amor rebut; Spe salvi (2007), sobre l’esperança; i Caritas in veritate (2009).

Benet XVI era el papa equilibrat, simètric, de prudència i ordre sense immobilismes

Ratzinger era molt vehement quan atacava la vida còmoda i el poder, i com a auster teòleg bavarès, era enemic dels excessos i del prestigi, que veia com a temptacions a evitar. Era el papa equilibrat, simètric, de prudència i ordre sense immobilismes. Ell i un altre cardenal dels Estats Units eren els únics cardenals que en el conclave on van ser escollits no havien estat creats per Joan Pau II. Benet XVI va recuperar una praxi anterior al 1971 que consistia a presidir només les canonitzacions, i no les beatificacions, que deixava en mans dels cardenals. Així, es va evitar molts desplaçaments fora de Roma i va reduir la presidència de celebracions, que havien estat estel·lars sota Joan Pau II.

Tenia un cervell molt dinàmic, viu, sadollat de coneixement. Volia comprendre. No sempre va saber envoltar-se dels millors, un privilegi que tots els pontífexs intenten tenir controlat. Hi va haver intents de manipulació, fins i tot d’engany. Va voler dialogar amb qui li volia disseminar zitzània i discòrdia, tasca esgotadora, i ho va fer fins al final. Era un papa íntegre, vist per molts sectors com a integrista. Per molts, el darrer papa legítim. Deixa un pontificat impressionant, i un postpontificat molt inaudit i que ha propiciat la comparació amb Francesc de manera constant. Tres van ser les seves preocupacions durant el pontificat: la relativització de la idea de salvació que porta Jesucrist, un cert paral·lelisme entre fe i política i la decadència de la litúrgia. 

Ratzinger ha estat un teòleg minuciós i pacient que, tot i ser defensor de les seves idees, ha estat conscient que al món en regnaven moltes altres

Certament, no recordarem Ratzinger com un activista social, però seria un error contemplar-lo només com un papa amb un llibre a la mà. Ratzinger ha estat un teòleg minuciós i pacient que, tot i ser defensor de les seves idees, ha estat conscient que al món en regnaven moltes altres.

Admirat, respectat, odiat, però també estimat, com els grans personatges que no passen de qualsevol manera per aquest món. El darrer papa amb sabates vermelles, ara ja descalç i cap a l’eternitat.