1. L’OPORTUNITAT D’UNA CRISI. A finals del segle XIX, just abans del triomf de l’anomenada candidatura dels “Quatre presidents” en les eleccions legislatives espanyoles del 1901, el catalanisme estava en plena lluita per destruir-se ell mateix. La guerra entre els intransigents de la Unió Catalanista i el sector possibilista, que l’any 1899 havia creat el Centre Nacional Català, sense sortir del partit mare, era total. Fins i tot tenien òrgans d’expressió propis, La Renaixença i La Veu de Catalunya, des dels quals es llançaven dards a cada moment i les picabaralles personals estaven a l’ordre del dia. Discrepaven, amb una gran vehemència fratricida, sobre l’estratègia i el tipus d’acció política que calia seguir. Va ser un xoc traumàtic. Els de La Veu, amb Narcís Verdaguer i Callís i Enric Prat de la Riba al capdavant, entenien que el catalanisme havia de fer política i tenir regidors i diputats que defensessin els interessos de Catalunya a les corporacions locals i al Congrés dels Diputats de Madrid. El programa era molt simple: reclamar una nova fiscalitat —concert econòmic— i una descentralització administrativa que aboqués a la creació d’una diputació única catalana. Els de La Renaixença, encapçalats per Manuel Folguera i Duran i Àngel Guimerà (qui el 30 de novembre de 1895 havia trencat motlles amb el seu discurs inaugural a l’Ateneu Barcelonès en català), sostenien que calia defensar íntegrament el programa aprovat a les Bases de Manresa el 1892, que idealitzava l’organització política catalana medieval, i restar al marge de la política espanyola. Els intransigents acusaven els possibilistes de “voler vendre el catalanisme” perquè confiaven massa en les promeses del nou govern de Madrid. Un govern postdesastre, que es constituí el 4 de febrer de 1899 a iniciativa de dues figures del regeneracionisme espanyol, el conservador Francisco Silvela i el general Camilo García Polavieja. Van voler captar regionalistes dinàstics com Manuel Duran i Bas (designat ministre de Justícia) i el doctor Bartomeu Robert va ser nomenat alcalde de Barcelona amb la mateixa intenció. Tanmateix, aquell reformisme espanyol va ser un miratge i les esperances dipositades pels catalanistes possibilites en el nou govern van ensorrar-se molt aviat. La decepció va arribar quan el ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde presentà els pressupostos, que, contravenint tots els pactes, comportaven un augment d’impostos amb la intenció d’eixugar el dèficit provocat per la guerra colonial i no contemplaven el concert econòmic promès per Polavieja als regionalistes i catalanistes. El conflicte estava servit.
L’observació de les baralles entre els catalanistes derivades de la crisi de la fi de segle és inspiradora per reflexionar sobre l’actualitat, dominada pel fet que molta gent viu amb frustració i mala llet les conseqüències del fracàs del 2017
2. UNA FRACTURA QUE MADRID CURA. La resposta de les classes mitjanes catalanes a les falses promeses del regeneracionisme espanyol va ser radical, almenys si ho mesurem amb els ulls d’aquella època. Així és com cal entendre l’anomenat Tancament de Caixes de 1899, que va ser la mobilització antifiscal més important i àmplia que s’hagi donat mai a la Catalunya contemporània. La repressió brutal i exagerada del govern de Madrid contra aquesta vaga de contribuents va tenir un doble efecte sobre la política catalana. Per una banda, el sector regionalista sorgit dels partits dinàstics va trencar definitivament amb l’establiment espanyol per aproximar-se al catalanisme possibilista. No tenien cap altra alternativa si no volien quedar reduïts al no-res. Per una altra banda, la divisió entre els intransigents i els possibilites de la Unió Catalanista va esdevenir irreversible. La cirereta l’havia posada el fet que els intransigents es van dedicar a denunciar els possibilites, acusant-los de “falsos profetes” per justificar que ells s’havien mantingut al marge, equivocadament, de les mobilitzacions gremials. Per aquest sector del primer catalanisme, la fórmula era senzilla: o les Bases de Manresa o res, a la manera que, des d’una altra perspectiva, els revolucionaris del segle XX cridarien “socialisme o mort”. Idealisme en estat pur. La política també és sovint una manifestació agònica del malestar i del desconcert populars. Es fa difícil d’entendre per què els intransigents es mostraven tan esquerps amb els possibilistes just quan aquests més compromesos estaven amb el moviment de protesta. Les crítiques anaven dirigides especialment contra els “conversos”, com el doctor Robert, el prohom barceloní que avui té un monument immens a la plaça Tetuan i és encara ara una icona del catalanisme primerenc. Com vaig explicar en el meu llibre El catalanisme i l’estat. La lluita parlamentària per l’autonomia, 1898-1917 (PAM, 1993), la primera intervenció del doctor Robert a les Corts espanyoles va provocar una irritació tal, que les rèpliques dels caps de fila dels partits espanyols van ser èpiques. Van acusar-lo de separatista, de voler implantar el que a Madrid anomenaven el “programa de Manresa”, d’insolidari i no van titllar-lo de supremacista perquè llavors aquest mot no s’estilava. O sigui que aquell “convers” era, segons la visió que en tenia el nacionalisme espanyol, un intransigent i no pas un possibilista. Tots els esforços dels catalanistes per separar-se entre ells, no afavoria ningú, ja que l’espanyolisme equiparava a uns amb els altres. Ja aleshores era evident que a Madrid només estaven disposats a acceptar un regionalisme aigualit i vençut.
3. UNA NOVA CRISI, UNA NOVA OPORTUNITAT. El que acabo d’explicar resumidament, el professor Borja de Riquer ho desenvolupa in extenso en el seu nou llibre Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62). No cauré en l’anacronisme de transportar al món d’avui el que és propi del món d’ahir. Ara bé, l’observació de les baralles entre els catalanistes derivades de la crisi de la fi de segle és inspiradora per reflexionar sobre l’actualitat, dominada pel fet que molta gent viu amb frustració i mala llet les conseqüències del fracàs del 2017. La metàfora del que els acabo d’exposar és que abans de començar un període en què el catalanisme, conservador o progressista, es va convertir en el pal de paller de la política catalana, desbancant els partits dinàstics, la crisi política que el dominava era profunda. Exterminadora, segons com es miri. Molt pocs tenien una idea clara sobre què calia fer per sortir-ne. Malgrat la seva joventut, només Cambó nedava entre les dues aigües, les dues ànimes, de la Unió Catalanista. La repressió posterior al Tancament de Caixes va ser dura, amb empresonaments, judicis i multes, a més de declarar l’estat de guerra a Catalunya. Però el catalanisme finalment es va refer de tot allò. Quan el març de 1901 Silvela va dimitir i es va veure obligat a convocar eleccions legislatives, va arribar l’oportunitat de capgirar les coses. La victòria dels “Quatre presidents”, en unes eleccions que, si s’haguessin celebrat avui dia, les anomenaríem “plebiscitàries”, va tenir com a conseqüència el naixement d’un partit nou, la Lliga Regionalista, i el desplegament d’una estratègia que va definir el catalanisme durant més d’un segle, fins a l’arrencada de la dècada sobiranista el 2012. No és poca cosa. Va arrossegar tothom i en relativament poc temps va acabar desfent la línia que separa els intransigents dels possibilistes. Les victòries curen molts mals. La clau del triomf de la candidatura antidinàstica va ser, precisament, que el catalanisme havia aconseguit tenir presència en la societat civil del moment, abastant tant el món cultural com l’empresarial. És per això que em sembla inversemblant una informació de l’Ara sobre la participació de militants de partits independentistes en una candidatura unionista per derrotar l'independentisme a la Cambra de Comerç de Barcelona. No crec que cap independentista que ho sigui de veritat, si no és que fa com els intransigents d’altres èpoques, pugui plantejar-se encapçalar una candidatura de l’anomenat “front d’ordre” empresarial per evitar que es repeteixi el triomf d’Eines de País que el 2019 va deixar amb la boca oberta l’establishment. Que Antoni Cañete de Pimec i Josep Sánchez Llibre de Foment vulguin fer-ho és normal, els altres noms que esmenta el diari seria suïcida que s'hi sumessin. L’actual presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona i reconeguda dirigent empresarial de l’independentisme, Mònica Roca, es presenta a la reelecció i seria lògic que tots els independentistes li fessin costat. Els partits que diuen ser independentistes l’haurien de reforçar, com els catalanistes del 1901 van saber reagrupar. Repensar les estratègies després de la crisi viscuda el 2017 no hauria de tenir com a primera conseqüència debilitar la societat civil. Si bé l’ideal desitjat no s’assolirà en el curt termini, almenys que la unitat popular independentista serveixi per fer front a l’estat tothora, sense claudicacions, ni proclames inútils. D’una derrota en pot sortir una victòria si els dirigents polítics i cívics saben estar a l’altura del temps.