Ara que ja puc compartir que Jordi Aragonès serà l’alcaldable d’Aliança per Barcelona (escric aquest text just quan és notícia que Junts ha triat suïcidar-se una mica més, presentant a les eleccions un home que no coneixen ni els agutzils de l’Ajuntament) i a manca d’escatir qui serà l’escollit de la CUP al nostre cap i casal (la cosa té poc interès, car l’entorn cupaire s’acontentarà buscant algun lloro que repeteixi compulsivament “fora feixisme dels nostres barris!”), tenim el panorama de les properes municipals prou ben traçat. La pesca del candidat no ha estat fàcil i el partit d’Orriols havia temptejat algunes toies mediàtiques —moltes menys de les que es diuen— i algun altre jovenet desvetllat de la tribu, però té prou sentit que Aliança dugui al cartell de Barcelona un dels seus pares intel·lectuals; al contrari del que fan els partits de sempre, cal guardar el millor de la teca casolana per a la capital.
Del discurs de Jordi Aragonès al seu coming-of-age del Mercat del Born destacaria que —d’ençà de la campanya de Primàries amb Jordi Graupera— no havia sentit una arenga tan desinhibida sobre la condició de Barcelona en tant que capital política del país i far cultural del Mediterrani. Em plau que Aragonès parli d’allunyar la ciutat de la decadència en què l’han sumida comuns i socialistes (més que de “salvar” Barcelona, que sona una mica escolanet i cursi, jo parlaria més aviat de “recuperar-la”) i que basi l’actual desgavell als nostres carrers en el fet que Ada Colau i Jaume Collboni hagin governat Barcelona com un experiment subsumit als vaivens de la política espanyola. De fet, si pensem a recuperar la ciutat, jo abraçaria aquella pensada de la nostra Mercè Rodoreda qui, quan li preguntaren com era Barcelona abans de la Guerra Incivil, es va limitar a respondre senzillament i breu: “catalana”.
Com sabran els meus lectors, jo no comparteixo la idea que associa la podridura de la nostra vida ciutadana a la immigració. Entenc i defenso que tot país —i capital— puguin limitar els fluxos de nouvinguts només atenent el criteri del seu propi interès, com fan les nacions més civilitzades; però diria que acusar els més febles de les nostres mancances resulta un discurs particularment covard. També considero una gilipollada supina equiparar l’auge recent —i preocupant— d’assassinats a sang freda a Barcelona amb la violència del pistolerisme, però suposo que tot això respon a la demagògia que el partit necessita per surar. El que sí que m’interessa és la irrupció d’un candidat encara jove i criat en democràcia a qui no li reca la idea d’imposar l’ordre als carrers i la catalanitat als cervells. Si Aragonès és capaç de traduir aquestes idees a polítiques de més concreció, el seu resultat pot fer trontollar molt el tauler.
Aragonès i Aliança han de pensar si han arribat a la capital per fer-ne més difícil la governança o amb l’objectiu real de lluitar per l’alcaldia
Fa massa temps que maseguem Barcelona amb parides espanyoles i altament xarones com la mandanga aquella de la cursa de vaixells, tractant la nostra ciutat com una bagassa mercès a projectes culturals absurds com la tonteria oceànica del Liceu Mar, i deixant-la podrir a base de confondre el turisme amb la invasió de guiris i l’esperit anàrquic amb pixar-se als carrers. Aragonès i Aliança han de pensar, i tenen poc temps, si han arribat a la capital per fer-ne més difícil la governança o amb l’objectiu real de lluitar per l’alcaldia. Donada l’escassa implantació i recursos del partit, això implicarà patejar barris d’una forma compulsiva i deixar el platonisme identitari per embrutar-se amb els afers del dia a dia. El barceloní catalaneja, of course, però és algú que vendria la seva pàtria per caminar tranquil pel carrer i per trobar taula al Xampanyet sense haver d’apartar manades de nipons.
De moment, el candidat haurà de treballar per deixar enrere la seva timidesa (pot semblar descortesia) i encarnar políticament el dolor que sentim els barcelonins d’haver mig perdut la nostra ciutat. Caldrà també que ens tracti com a adults i que sigui prou valent per dir que —si hom vol continuar vivint a Barcelona— la millor solució passarà per ingressar més pasta i que el govern li’n robi la justeta. Si Aragonès fa tot això, amb paciència i vista la nòmina espantosa de candidats als quals s’enfrontarà, pot optar a guanyar l’alcaldia. Però aquí s’ha de venir a fer més gols que els altres, no pas a fer passarel·la; parlant d’això, Jordi, fot el favor d’encarregar trajos a mida, que els aliancers sembleu sortits d’un funeral de mormons... i digues sovint que, bo i conservador, t’agrada fornicar amb mascles, que a les padrines de l’Eixample això els provocarà un calfred d’espinada gustós.
A Barcelona, en definitiva, és on passen les coses serioses. Ara sabrem si Aliança hi ha vingut a guanyar o a participar.