La Ponsatí sap que fa tard. Per això ha de dedicar bona part del discurs a justificar no haver trencat amb Puigdemont el Legítim fins al temps de descompte. Sap que necessita explicar-se per ser creïble. A Ponsatí li van fer executar el galdós paper d’abanderada del nosurrender puigdemontista. Una versió estripada que servia indiscutiblement els interessos de Waterloo. Ara tot sembla poc davant aquell llastimós cinquè aniversari de l'1 d'Octubre. La fanàtica grada d'animació va ser d'un nivell tan barroer que feia pena. Si aquell dia no es va tocar fons, és perquè sempre es pot seguir cavant.

Ponsatí ha caigut de l’escambell per descobrir que Waterloo i el seu Consell per la República són l’estafa més gran del post 1 d’Octubre. L’únic principi que en resta és el culte messiànic disfressat de lideratge totèmic. La palanca, el xantatge emocional. Val a dir, en favor de Ponsatí, que la del 23 d’abril és la millor intervenció que li he escoltat mai a l’efímera exconsellera d’Educació. Centrada en problemes de país i no en l’astracanada —que era la versió que cobria el flanc més visceral i romàntic del Club de Waterloo— va tenir molta més credibilitat. La Ponsatí va fer una interessant reflexió sobre el caràcter (individual o col·lectiu) reclamant coratge, que és imprescindible. Aquesta no és una qüestió menor, sovint és la qüestió. I poc o molt se n’ha trobat a faltar arreu els darrers anys. A totes les files, a totes les cases. Pedro Sánchez, per exemple, és un mutant i la seva amenaça de dimitir en diferit és una autoesmena a la totalitat a un home que, segons Zapatero (llibre del Màrius Carol), ni s’arronsa ni es fa enrere. Però, en general, la bona gent agraeix i premia l’audàcia. I si més no, Pedro Sánchez havia estat fins a la data un paio audaç. Ni que la carta que arregla la campanya a Salvador Illa ho desmenteixi.

Quan l’independentisme es rebaixa a una qüestió de fe amb un consell parroquial que reparteix a bocins el cos de Crist, entrem en el terreny del misticisme, la superstició i la paranormalitat; d’aquesta presa de pèl el grauperisme n’ha fugit

Ponsatí, davant els 800 entusiastes paganinis, va transmetre convicció en el que plantejava. Una certa autenticitat, ni que sigui salpebrada de mitges veritats. Sap també que juga una partida desigual i que els seus socis de la pastanaga a Ítaca ara la volen silenciar, desacreditar i arraconar amb la crida al vot útil. D'aclamada a proscrita. Com que ara els fa nosa, la titllen de desagraïda.

La turra d'en Graupera, en canvi, era més que previsible. Cap novetat, perquè part del que va dir ja ens ho havia dit en aquests inacabables fils a les xarxes socials que són com dictàmens. Si la Ponsatí ha passat per ser la monja alferes de l’independentisme (o si voleu, Joana d’Arc), en Graupera és l’ego de Catalunya. Fins al punt que entre la seva colla és habitual la broma que ni en dinars distesos en Graupera s’estalvia les turres.

Una altra cosa és que ni que sigui de vegades planteja debats que sacsegen consciències. Sobretot quan evita mirar-se el melic. Debats com el de la immigració o la llengua a l’escola. Qüestionant el dogma, si bé proposant solucions discutibles pel cap baix. Sorprèn alhora la seguretat amb què s’autoafirma, la rotunditat, amb aquella autoritat de setciències que convida a preguntar-se quants partits ha empatat a la seva vida per estar tan pagat de si mateix. En favor seu, i això hauria d’estar fora de dubte, té conviccions i somnis. I els defensa amb vehemència. Res a veure amb la lleugeresa d’altres i la seva amoralitat. Això fa perillós el Graupera davant els que comparteixen amb ell aquell gen convergent que mai no mor. El seu, però, és un gen disruptiu, de qui està decidit a ser cap de sardina abans que cua de rap domesticat. De qui fa creu i ratlla amb un passat amb què va tenir les seves darreres lleialtats demanant el vot per Artur Mas el 2012 i després posicionant-se per la llista del president del 2015. Era el seu particular cant del cigne amb el seu espai natural.

De tant repetir que els projectes requereixen money, en algun moment en Graupera va semblar un d’aquells telepredicadors ianquis. En tot cas, hi tenia tot el dret. És tan lícit com imprescindible. I posats a demanar, que no sigui amb la boca petita, parlant clar i sense entabanar. Passar el raspall com aquell jove projecte de Nacionalistes d’Esquerres el 1980. O tants d’altres per greixar la maquinària. Sense aportacions dels parroquians, no s’alça cap Església. I sense mentir, de cara a barraca, que no és una diferència menor. Al Teatre Borràs, ple de gom a gom, a 12 euros l’entrada. Transparent. Per finançar-se. Bastir un projecte no és gratis.

El Consell de la República, en canvi, va pretendre aixecar 12 euros a 100.000 persones apel·lant a un carnet que deien que era la transfiguració del vot de l’1 d’Octubre. S’han de tenir quadrats. Quan l’independentisme es rebaixa a una qüestió de fe amb un consell parroquial que reparteix a bocins el cos de Crist, entrem en el terreny del misticisme, la superstició i la paranormalitat. D’aquesta presa de pèl, el grauperisme n’ha fugit. Gràcies a Déu! Els honora i és meritori ni que sigui per deixar enrere tanta parla en favor del tàndem. I de la seva llista, autonòmica, mediàtica com cap altra.

El tàndem Ponsatí-Graupera pedala compassat. No van sobrats. Tenen un considerable grup de gregaris entregats. I tot just és a les darreres enquestes que comencen a treure el cap. No és el cas d’Aliança Catalana que té, vent en popa a tota vela, un peu i mig al Parlament. Alhora no ho té a tocar, en la terminologia de no fa pas tant que s’ha volgut estirar fins a esfilagarsar el mitjó. Tenen 15 dies al davant, donar la campanada tal vegada ha deixat de ser una quimera.