Del Romea al Poliorama. Del 1898 al 2023. Quan Santiago Rusiñol va escriure L'alegria que passa a Sitges, a les acaballes del segle XIX, poc es devia imaginar que 125 anys després de la seua estrena, ja de ple al segle XXI, una companyia de teatre —potser similar a la que ell descriu a l'esmentada obra— revisaria aquell text modernista i el faria modern, que no és ben bé lo mateix però s'hi pareix. Dagoll Dagom comença a acomiadar-se dels escenaris amb l'últim espectacle de nova creació. La propera vegada que aixequen lo teló ja serà per a dir adeu i, molt probablement, ho facen amb Mar i cel, lo seu mascaró de proa, mai més ben dit.

Som davant d'un text crític i poètic, portat magistralment a escena per Marc Rosich (la seua dramatúrgia de Mequinensa al TNC, a partir de l'obra de Jesús Moncada, ja fou sublim), amb una música impactant d'Andreu Gallén i una coreografia transformadora d'Ariadna Peya (tots dos ja havien col·laborat exitosament amb Dagoll Dagom a Maremar). Lo ritme de l'obra encomana entusiasme i una arriba després a casa pensant que la proposta és radicalment imprescindible i que la capitana del vaixell, la incombustible i talentosa Anna Rosa Cisquella, mereixerà descansar i dixar d'inflar les veles quan la companyia tanque els llums definitivament però que la seua creativitat i estil de producció es trobaran molt a faltar.

Lo musical 'L'alegria que passa' mos ensenya que tota alegria té un damnificat, que hi ha pobles habitats però no habitables i que un poble gris que no desperta és un poble covard condemnat a la por eterna

L'espectador —que des del primer moment fins a l'últim queda atrapat a la butaca— cada deu minuts pot escoltar una frase genial que podria ben bé ser un epígraf. Potser per això els nou membres de la companyia actoral, just abans de sortir a escena, s'abracen en rotllana a camerinos i n'exclamen una a l'uníson, com un mantra. Cada dia una de diferent, que els originals de Rusiñol són tan bons i l'adaptació d'en Rosich tan acurada, que sempre hi ha on triar.

"Quan un desperta, tot comença!". "De què serveix fer grans proeses si no saps ser prou honest?". "La vida et passa pel davant però igual que passa, ja s'escapa. Per molt que allarguis fort les mans, igual que el fum el dia escampa". I així anar fent, funció rere funció. Un crit de guerra i de pau, com la dualitat d'actors i actrius que interpreten dos personatges cadascun, en un exercici fabulós de desdoblament, com es desdobla l'espai, que tan prompte és un escenari com esdevé una bambolina. I sí, menció especial a una espectacular Àngels Gonyalons, en lo paper de Clown i d'alcalde (per cert, dos hòmens en lo cos d'una dona).

Lo musical mos ensenya que tota alegria té un damnificat, que hi ha pobles habitats però no habitables i que un poble gris que no desperta és un poble covard condemnat a la por eterna. Igualment, mostra la possibilitat de trencar la roda i l'esperança que quan l'alegria t'entra al cos, hi ha una esquerda per on escapar. Lo fil conductor és un esperit crític que mos interpel·la a obrir els ulls i busca, com diu la mateixa Cisquella, parlar del compromís de la societat amb l’artista, sí, però també del compromís de l’artista amb la societat.

Dagoll Dagom ha passejat per l'Antaviana de Calders, lo Mar i Cel de Guimerà o l'Aloma de Rodoreda i ha demostrat, de la mà de Sisa, que la Nit de Sant Joan pot sortir el sol. Ara, amb Rusiñol i L'alegria que passa, inicia el comiat i ens hi convida. Benvinguts al meu poble, benvinguts al poble gris. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú. Acròbates, músics, intèrprets i cantants enceten l'última setmana en cartellera. Queden només sis funcions i amb poques entrades disponibles. Ocells de fang, volent escapar. Ocells de pas, volent aterrar. I aquell regust de boca d'una època teatral i musical memorable. L'alegria que queda.