Fa dies que Francisco Camps, l’expresident del País Valencià, ha tornat a la càrrega. Després de quedar exculpat de tots els casos de presumpta corrupció en què s’havia vist embolicat, que no eren pocs, el dirigent del PP ha aprofitat el declivi del seu successor en el càrrec, l’inefable Carlos Mazón, per postular-se i mirar de fer-se de bell nou amb les regnes del partit a València. El moviment, tanmateix, ha agafat a contrapeu la cúpula d’Alberto Núñez Feijóo, que, amb l’alè de Francisco Camps al clatell i pressionat per la lideressa de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que no perd passada per posar-hi cullerada si de desgastar-lo es tracta, s’ha afanyat a avançar el congrés de la formació al mes de juliol per evitar que el galliner se li esvaloti més del compte.

L’expresident de Galícia té una pedra a la sabata, i de les grosses, amb el cas de Carlos Mazón. I és que, en no haver-lo forçat a plegar a causa de la mala gestió que va fer de la gota freda que el 29 d’octubre de l’any passat —fa gairebé vuit mesos— va assolar l’horta de València i va provocar més de dos-cents morts, ara ell es troba empantanegat també en l’embolic i no són pocs els que consideren que, a causa d’això, hauria d’acompanyar-lo en el camí de la dimissió. Probablement per aquest motiu pretén atrinxerar-se en la presidència del partit amb la intenció d’arribar viu i amb possibilitats a les pròximes eleccions espanyoles, quan sigui que Pedro Sánchez les convoqui, que ja ha dit i repetit que pensa esgotar la legislatura i arribar al 2027. Una altra cosa serà si l’ombra de la corrupció, que cada dia s’estreny més al voltant de la seva família, tant personal com política, li ho permet. Ara mateix es troba amb l’aigua al coll [veure ElNacional.cat del 10-6-2025] i la incògnita és si en tindrà prou amb el sacrifici del fins ara secretari d’organització del PSOE i persona de la seva màxima confiança, Santos Cerdán, i l’expulsió de l’exministre José Luis Ábalos per parar el cop.

No és estrany que, en aquest context, el PP hagi tret la pols al “váyase señor González”, el vell lema que José María Aznar no es va cansar de fer servir en el seu dia en contra del Felipe González que llavors era a la Moncloa, i l’hagi adaptat a un “váyase señor Sánchez” amb la pretensió d’assolir el mateix resultat. En sentit idèntic, tampoc no és estrany que torni a insistir en la moció de censura al president del govern espanyol en cerca de la complicitat de JxCat i del PNB, que, de moment, no tenen cap intenció d’oferir-li. I, en fi, tampoc no ho és que atiï la pressió del carrer sobre el líder del PSOE, i que ho faci amb manifestacions en contra de la corrupció, encara que sigui el mateix PP el que no està precisament en condicions de donar lliçons sobre aquesta qüestió. El problema és que recórrer reiteradament a aquesta mena d’actuacions sense obtenir-ne cap resultat concret i tangible debilita més que no pas enforteix la posició de qui les promou i el col·loca en un carreró sense sortida. De fet, si no es torça res abans, és l’última oportunitat que tindrà Alberto Núñez Feijóo d’arribar a la presidència del govern d’Espanya, perquè si aquesta vegada tampoc no ho aconsegueix, per molt que torni a guanyar els comicis com ho va fer el 2023, els seus mateixos, amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, se’l menjaran de viu en viu.

Feijóo fa temps que sent l’alè dels qui no dubtaran a moure-li la cadira quan toqui

La lideressa de Madrid, en realitat, fa temps que espera que li arribi el moment, i quan això succeeixi que ningú no dubti que no el desaprofitarà. Ella té la seva pròpia agenda i el seu propi criteri, i si no coincideixen amb els del líder del PP, pitjor per a ell, com va quedar clar amb la histriònica participació que va tenir en la conferència de presidents autonòmics reunida fa poc a Barcelona. No tan sols va exhibir el seu anticatalanisme patològic i apocalíptic [veure ElNacional.cat del 27-5-2025], sinó que no va poder reprimir el seu menyspreu envers Catalunya i el País Basc i va demostrar que era una impresentable i una maleducada i, el que és més greu, un perill seriós per a la integritat de catalans i bascos en l’hipotètic cas que un dia arribés a la presidència del govern espanyol, que és realment el seu objectiu. No acceptar a aquestes alçades, tot i que no s’hi estigui d’acord, que Espanya és un estat format per nacions diferents, sotmeses per la força de les armes de la més forta —Castella—, i que, per tant, Catalunya, el País Basc i Galícia són nacions oprimides, és d’una miopia política greu i un hàndicap que retrotreu a les maneres de fer pròpies d’una vella coneguda dictadura franquista.

És en aquest escenari que cal situar també maniobres de distracció com ara la relacionada amb la llei d’amnistia aprovada pel PSOE en benefici dels encausats per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i la participació en el procés independentista en general. La formació, concretament, va demanar al Tribunal Constitucional (TC) que paralitzés la sentència sobre el recurs que hi va presentar en contra de la norma fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciés a partir de les qüestions prejudicials que li han plantejat precisament alguns tribunals espanyols. La petició es va produir un cop va transcendir la voluntat de l’alt tribunal espanyol de dictar sentència favorable a la llei —el plenari és previst que es reuneixi la setmana que ve per aprovar-ho— i va en la mateixa línia de la demanda formulada anteriorment per tres magistrats de l’anomenat sector conservador i que el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, de l’ala anomenada progressista, ja va rebutjar. I això és el que ha tornat a fer per barrar el pas a l’extemporània sol·licitud del PP.

El cas és la millor demostració que l’únic interès del PP, el real, no és saber si la llei d’amnistia és constitucional o no, sinó dilatar-ne l’aplicació tant com li sigui possible perquè no se’n puguin beneficiar dirigents d’ERC i de JxCat com Oriol Junqueras i Jordi Turull i, sobretot, perquè Carles Puigdemont no pugui tornar lliure a Catalunya. La perversitat de la maniobra és tan evident que, en el fons, és la prova que la formació estava disposada a renunciar fins i tot, per il·lògic que sembli, al seu propi recurs d’inconstitucionalitat per tal de torpedinar l’aplicació de la norma. És la manera, en tot cas, de tenir distret i entretingut el personal, entre apel·lacions a la sacrosanta unitat d’Espanya que, a parer seu, el líder del PSOE cada dia posa en perill i reclamacions d’avançament de les eleccions per inútils que resultin, com la que van aprofitar per protagonitzar els barons territorials del partit a la conferència de presidents autonòmics de Barcelona, encara que el marc no fos l’adequat per a aquests tipus de plantejaments. I és que, si ni estant acorralat com ho està Pedro Sánchez, l’expresident de Galícia no és capaç de sortir-se’n, se li haurà acabat la carrera política. I això que aquest cop té fins i tot el suport descarat de la vella guàrdia del PSOE de Felipe González i companyia, el més dissimulat de la dissidència que lideren el crític de capçalera del president del govern espanyol, el president de Castella-la Manxa Emiliano García-Page, el proscrit Javier Lambán, i els poders ocults de l’estat que fa temps que maniobren per carregar-se’l.

Amb l’alè al clatell és la traducció catalana d’una de les preuades novel·les de l’escriptor suec Henning Mankell. I això és el que Alberto Núñez Feijóo fa temps que sent en el seu, de clatell, l’alè dels qui no dubtaran a moure-li la cadira quan toqui i molt especialment l’alè de la seva principal contrincant en clau interna, que no és altra que la implacable Isabel Díaz Ayuso. Ara només faltava que se li afegís el de Francisco Camps, que, després d’haver-se convertit en una espècie d’outsider, torna amb ganes de guerra, que és justament el que menys li convé en aquests moments al líder del PP. D’aquí la decisió d’avançar el congrés del partit, per guanyar temps i per allunyar tant com pugui la incòmoda escalfor al clatell.