Qualsevol altre dirigent polític que es trobés en la mateixa situació que Pedro Sánchez faria temps que hauria llançat la tovallola. Ell, en canvi, es manté impertorbable, o si més no ho sembla, davant les acusacions de males pràctiques i els presumptes casos de corrupció que assenyalen la seva família, tant personal com política, i sovint fa l’efecte que tot plegat, o gairebé, li sigui aliè. La incògnita és saber quant de temps podrà aguantar en aquesta conjuntura i si serà capaç de surar enmig d’unes aigües cada dia que passa més tèrboles i més turbulentes. Ara es troba amb l’aigua al coll i, de fet, en risc seriós d’ofegar-se, però la història demostra que és un supervivent nat i, per tant, cometrà un error greu qui el doni per amortitzat.

Pedro Sánchez va arribar a la secretaria general del PSOE el 2014 en substitució d’Alfredo Pérez Rubalcaba. L’inici del seu mandat va ser més aviat gris i el partit va assolir els pitjors resultats a tots els comicis en què va concórrer. Després de les eleccions espanyoles del 2016, el líder del PP d’aleshores, Mariano Rajoy, que va ser qui les va guanyar, va demanar l’abstenció del PSOE per poder ser investit novament president del govern d’Espanya, perquè era de l’única manera que li sortien els números. Pedro Sánchez, tanmateix, es va mantenir inflexible en la seva posició contrària, fins que la pressió interna, amb la vella guàrdia al capdavant capitanejada per un caduc i caducat Felipe González, el va obligar a plegar. Una gestora va agafar les regnes del partit i va donar els vots a Mariano Rajoy perquè pogués continuar a la Moncloa.

Ningú no comptava, i menys els qui se l’havien carregat, amb què aquell pas enrere seria el trampolí que li permetria fer un salt endavant i encetar una carrera política que ara és la que està en entredit. Contra tot pronòstic, es va imposar a les primàries del 2017 convocades per cobrir la vacant de la secretaria general i ho va fer davant la candidata de l’aparell del partit, Susana Díaz, que se les prometia molt felices, però que va haver de plegar veles abans de començar. A partir d’aquell moment, es va fer fort primer com a número u del PSOE, malgrat els intents constants de moure-li la cadira dels qui mai no han paït que els hagués derrotat, i després com a president del govern espanyol, on ha fet autèntics equilibris per mantenir-se al càrrec. Hi va arribar el 2018 gràcies a una insòlita moció de censura contra Mariano Rajoy, que va presentar després de conèixer-se la sentència del cas Gürtel que culpabilitzava el PP, i que, a més d’ERC i el PDeCAT, va tenir el suport, entre molts d’altres, d’un PNB que el dia abans acabava de votar a favor del pressupost de l’encara, en aquell moment, inquilí de la Moncloa.

Tot i així, Pedro Sánchez no va poder acabar la legislatura el 2020 com desitjava i va haver de convocar eleccions anticipades el 2019, després que el Congrés retornés el pressupost d’aquell any al govern. El PSOE les va guanyar, però no va aconseguir majoria per governar i, donat que el PP tampoc no tenia una majoria alternativa, al final es van haver de repetir. Les va tornar a guanyar i, aquest cop sí, va ser reelegit president del govern d’Espanya gràcies al suport de vuit forces polítiques diferents i a l’abstenció de dues més, entre les quals ERC. JxCat, que ja havia agafat el relleu del PDeCAT, hi va votar en contra. I als comicis del 2023, malgrat que el partit més votat va ser el PP, es va mantenir al càrrec gràcies al suport, una vegada més, de vuit formacions polítiques diferents, entre les quals aquest cop sí que hi havia ERC i JxCat, a canvi de promeses com la llei d’amnistia, el traspàs de Rodalies, un finançament singular per a Catalunya o l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE). Uns compromisos que, dos anys més tard, o encara no s’han complert (el reconeixement del català a Europa) o el més calent és a l’aigüera (el finançament singular) o semblen paper mullat (el traspàs de Rodalies) o no han servit de gaire res (l’amnistia).

Sánchez hi ha posat molt de la seva part, amb promeses incomplertes, inacció davant d’assumptes delicats, preses de posició forassenyades i la incapacitat de resoldre absolutament cap de les dificultats i dels conflictes

I ha estat precisament en el mandat actual que han sortit a la llum tots els casos de suposada corrupció que, a mesura que avancen els dies, no fan més que eixamplar el dubte i la sospita al seu voltant. En l’àmbit personal i familiar directe, la seva dona, Begoña Gómez, i el seu germà David Sánchez estan sota la lupa judicial. En l’esfera de la família política, l’anomenat cas Koldo, de presumpte finançament il·legal, suborn i tràfic d'influències, ha afectat qui havia sigut el seu número dos al PSOE com a secretari d’organització i ministre de Foment i de Transports, José Luis Ábalos, l’assessor d’aquest, Koldo García —que és qui dona nom al cas—, i l’empresari i comissionista Víctor de Aldama. El fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, és a un pas d’anar a judici un cop ha estat encausat per suposada revelació de secrets de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. Llavors hi ha els whatsapps en què deixa tothom com un drap brut. I últimament ha sortit a la llum l’anomenat cas Leire, pel nom de Leire Díez, una militant del partit que s’acaba de donar de baixa i que hauria intentat aconseguir informació, a canvi de favors, contra membres de la Unitat Central Operativa de la guàrdia civil, coneguda com a UCO, i de la Fiscalia per les investigacions dutes a terme sobre Begoña Gómez.

Només en el cas que afecta la seva muller Pedro Sánchez va amenaçar de dimitir —l’abril del 2024—, però òbviament no ho va consumar i ho va aprofitar per escometre amb més força els qui ell creu que l’ataquen, la dreta i l’extrema dreta. Ara es troba al centre de la diana, però no tan sols del PP i de Vox, també dels del seu propi partit que en discrepen —amb el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, erigit en portaveu de la dissidència interna—, i, sobretot, és al punt de mira dels poders de l’Estat, aquells poders ocults que hi són sempre i que maniobren a l’ombra quan de descavalcar algú que no els agrada es tracta, com és el cas. És el que els mateixos perseguits anomenen clavegueres de l’Estat, però que miren cap a una altra banda quan actuen contra Catalunya, i ara, en canvi, es queixen perquè els afecta a ells. Són els poders encarregats de vetllar per la sacrosanta unitat d’Espanya, que s’estenen de manera transversal a través de la monarquia, els partits polítics, la judicatura, l’estament militar, l’església i l’alt funcionariat.

Assetjat per totes aquestes instàncies, el líder del PSOE es va trobar divendres a Barcelona, on es va desplaçar amb motiu de la celebració de la conferència de presidents autonòmics, amb la seva imatge a tanques i autobusos acompanyada d’un explícit “corrupto”. I, per arrodonir-ho, tots els presidents del PP van aprofitar la cita per demanar-li que avanci les eleccions espanyoles, que no era l’objecte de la trobada, però sí un dels missatges principals amb què Alberto Núñez Feijóo fa temps que fustiga, tant intensament com inútilment, Pedro Sánchez. Ni les manifestacions que li munta cada dos per tres no el pertorben. Ara bé, tot plegat no vol dir que la situació en què es troba sigui només culpa dels altres. Ell, més enllà de la veracitat o no dels casos de presumpta corrupció que cal pensar que la justícia aclarirà, hi ha posat molt de la seva part, amb promeses incomplertes, amb inacció davant d’assumptes delicats, amb preses de posició forassenyades com ara el lideratge en contra d’Israel i, en definitiva, amb la incapacitat de resoldre absolutament cap de les dificultats i dels conflictes que se li han presentat durant el mandat. No fer res o deixar que les coses es resolguin, o es podreixin, per elles mateixes sembla talment la seva divisa.

Malgrat tot, però, ell continua insistint que vol acabar la legislatura quan toca, el 2027. El problema és que l’aigua li comença a pujar més amunt del coll i el perill que s’ofegui no para de créixer. Tant que els únics que en aquests moments el poden mantenir amb vida són JxCat i ERC, que no s’entén —o potser el cas és que s’entén massa— què fan garantint-li encara el suport dos anys després de no haver aconseguit, quatre engrunes al marge, res.