El divendres passat Joan Tardà compartia un article seu titulat "Qui no bloquegi acabarà guanyant". El vaig llegir amb interès i vaig fer un tuit recomanant la lectura a la vegada que assenyalava alguna mancança. Aquest escrit no vol ser una "resposta" (en Joan no preguntava res) ni una refutació. Si de cas, una petita aportació al debat profund que tots plegats necessitem i que en Joan Tardà sempre propicia.

Joan Tardà parla al seu article de "la necessitat ineludible de trobar una solució emparada en el principi democràtic". Coincideixo plenament en aquesta necessitat. I la bona notícia és que aquí som majoria. És el 80% del que parla la campanya d'Òmnium Cultural. La idea és que la divisió de la societat catalana no és entre els "indepes" i els "no indepes" sinó entre la immensa majoria que reconeix que Catalunya té dret a autodeterminar-se i una minoria que creu que no. En aquest sentit, mesos abans de l'1-O, des de la direcció de Podem uns quants vam defensar que mentre no es reconegui el dret d'autodeterminació, la divisió entre "indepes" i "no indepes" era improductiva políticament. Quin sentit té discutir-nos si som del sí o del no quan no se'ns reconeix la capacitat de votar? Mentre no es reconegui el dret d'autodeterminació, tots els que creiem en una Catalunya 100% sobirana hem de trobar la manera de lluitar perquè així sigui.

Doncs bé: això continua vigent, ja que el dret d'autodeterminació continua sent negat per l'Estat. I en aquest punt Joan Tardà afirma amb valentia: "L'1-O no ens vam determinar prou com perquè fóssim reconeguts en el món com a república". Faig servir la paraula "valentia" perquè molt sovint l'1-O s'ha analitzat des d'una dicotomia falsa: o ets dels que "apliquen el mandat de l'1-O" o ets dels "botiflers" que hi renuncien. Crec que aquesta dicotomia no és més que un subproducte de la lluita entre els partits independentistes per aconseguir el poder assenyalant al del costat. En aquest cas és innegable que aquest marc té com a objectiu assenyalar, injustament, ERC. Tot i això, Joan Tardà diu sense pèls a la llengua que l'1-O "no va ser prou". Però un cop arribats a la "valentia" d'assumir-ho, en Joan Tardà fa dues coses que em semblen molt preocupants. La primera: concloure que si l'1-O no va ser prou, cal renunciar a la via de la mobilització i la desobediència civil. I la segona: assumeix, un altre cop, la divisió entre "indepes" i "no indepes". Aquestes dues coses, entre d'altres, són profundament problemàtiques i crec que contenen un munt de debats que no estem fent.

Mentre no es reconegui el dret d'autodeterminació, tots els que creiem en una Catalunya 100% sobirana hem de trobar la manera de lluitar perquè així sigui

Primera: diu Tardà que l'1-O no va ser prou. Jo hi estic d'acord. Personalment, i de manera resumida, crec que el "mandat" de l'1-O no té tant a veure amb el "resultat" de la votació, sinó amb la idea que la desobediència massiva és l'única manera d'avançar en el reconeixement del dret d'autodeterminació. Però em sembla (i dic "em sembla" perquè a ERC no s'està parlant gaire clar) que del fet innegable de les limitacions de l'1-O ERC extreu que cal passar pàgina i entrar en una fase de "governisme" autonòmic com a únic horitzó possible. A l'article (i en general a ERC) ja no veiem cap menció al paper de la mobilització ciutadana. Ja no es parla dels CDR, ni de les accions desobedients com a eina de lluita. En comptes d'això, Tardà diu que "només serà possible [que l'Estat reconegui el dret d'autodeterminació] si el republicanisme acumula més suport electoral i més base popular, si tradueix la força creixent en una acció de govern més intensa, més eficaç i més social". Sense dubte, una acció de Govern "més intensa, més eficaç i més social" seria una gran notícia. Però atenció. En primer lloc, cal recordar que ERC porta gairebé dos anys al Govern. No pot parlar com si no anés amb ells la poca intensitat, la poca efectivitat i la poca sensibilitat social. I en aquest punt (quan Tardà diu "sigui en aquesta legislatura catalana o en una nova arran d'un nou procés electoral amb tot allò que pot suposar en l'existència de noves majories"), s'intueix un intent de donar la culpa als seus socis de Govern de la manca d'intensitat, efectivitat i "sociabilitat". I s'intueix la idea de "nosaltres ho faríem millor sense haver de suportar els socis". Excedeix en molt l'objecte d'aquest article analitzar l'acció del Govern, però cap conselleria (ni les que estan en mans d'uns o en mans dels altres) destaca per la seva acció "intensa", "eficaç" o "social". Dit això, és difícil saber per què una acció de govern com la que proposa Tardà serviria per forçar l'Estat a acceptar el "diàleg sense condicions". O algú espera encara que el PSOE renegui del 155 (i del 135), de la reforma laboral i que deixi de ser una eina al servei de les empreses de l'Ibex van ser utilitzades per la Monarquia per amenaçar els catalans l'1-O? En aquest mateix sentit, i com a complement de l'estratègia governista, Tardà proposa un "marc de negociació col·laboratiu". Però esperar que l'Estat que coneixem segui a "col·laborar" després d'haver estat forçat per un govern "més intens, més eficaç i més social" és bastant improbable. Aquest mateix diumenge el "socialista" García-Page era taxatiu: "O els independentistes es pleguen a Sánchez o serà més implacable amb ells". De veritat creuen que Pedro Sánchez, que s'ha abaixat els pantalons en totes les ocasions possibles, plantarà cara al PSOE realment existent?

Crec que el "mandat" de l'1-O no té tant a veure amb el "resultat" de la votació, sinó amb la idea que la desobediència massiva és l'única manera d'avançar en el reconeixement del dret d'autodeterminació

La segona cosa que em preocupa de l'article de Tardà és que assumeix (entenc que de manera involuntària) el marc de l'unionisme més ultramontano. Diu Tardà que "la solució ha d'incorporar els anhels i les aspiracions dels catalans independentistes i també la dels catalans que no ho són". Sí. I? L'afirmació arriba després d'aquella altra feta fa uns mesos: "El 50% d'independentistes no pot imposar la independència a l'altre 50". Com deia, assumir aquest marc és una derrota que ens pot sortir molt cara a aquells que lluitem per l'autodeterminació de Catalunya, siguem independentistes o no. De fet, si mirem amb atenció, aquesta divisió és un dels pilars argumentatius de tot l'unionisme. Des del PP i Ciutadans fins al PSOE, passant per certs sectors dels comuns, l'argument estrella és que "la societat està dividida per la meitat i, per tant, cal deixar-ho estar". Des de l'Aznar que deia que "abans es trenca Catalunya que Espanya", fins al "os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar", passant pel "el problema de Catalunya és de convivència" de Pedro Sánchez. Al principi d'aquest escrit destacava la importància de posar la línia divisòria entre els que reconeixen el dret d'autodeterminació i els que no. Estic segur que Tardà comparteix aquesta convicció, però llavors, a l'hora d'analitzar la situació torna a caure en la idea de "la societat partida en dos". Una idea que deixa sense marge d'actuació els que defensem l'autodeterminació. Dit d'una altra manera: estic d'acord que un 50% no pot imposar res a un altre 50%. Ni els independentistes ni els no independentistes. Però no estic d'acord que el debat sigui aquest. El debat és si els que creiem en el dret d'autodeterminació (que som el 80%) hem de quedar-nos quiets i renunciar a la mobilització constant i contundent per desmuntar el 20% que imposa que aquí mana el Felip VI. Per entendre'ns posaré un exemple gràfic: estic d'acord en el fet que ara mateix tallar, per exemple, totes les carreteres del país per imposar la independència és difícilment justificable. El 50% no es pot imposar a l'altre 50%. Però tallar aquelles mateixes carreteres per exigir i forçar l'acceptació del dret d'autodeterminació (on tothom podrà votar sí, no, votar en blanc o abstenir-se) em sembla una contribució a la llibertat i a democràcia. En primer lloc, perquè en aquest cas estaríem tallant carreteres per defensar una postura que comparteix el 80%. I en segon lloc, perquè encara que fos un 50% o un 40%, el que es reclama no és imposar res. El que es reclama és que la solució passi pel "principi democràtic" al qual es refereix Tardà i que ningú no s'imposi a ningú.

Em fa l'efecte que l'assumpció del marc del 50% que s'intueix a l'article d'en Tardà (i al discurs general d'ERC) busca justificar l'abandonament de qualsevol estratègia que impliqui confrontar amb claredat, radicalitat i determinació a qui nega el dret d'autodeterminació i potenciar el retorn al governisme de gestió d'una autonomia que ja no se sosté i d'uns horitzons que només ofereixen retrocessos.

Al principi d'aquest article posava sobre la taula la falsa dicotomia entre "els fidels a l'1-O" i els "botiflers" que el rebutgen. Una falsa dicotomia que injustament s'utilitza per atacar certes posicions d'ERC. Doncs bé, d'igual manera cal posar en qüestió l'altra falsa dicotomia que diu que aquí només hi ha dues opcions: la d'uns "arrauxats" que ho volen tot i ho volen ja i uns "realistes" que ara ens aconsellen tornar a casa. Una falsa dicotomia que injustament s'utilitza per atacar certes posicions que no coincideixen amb els plans d'ERC. Tard o d'hora caldrà parlar clar. Espero poder seguir fent-ho amb persones honestes com en Joan Tardà.