“La política és gairebé tan emocionant com la guerra i no menys perillosa. A la guerra podem morir una vegada; en política, moltes vegades”.
Winston Churchill
Ja fa, vagin vostès a saber quants anys, vaig conèixer un tipus entranyable, un buscavides, un home sense estudis però amb molt de món, que exercia el càrrec de bidell d'un ajuntament de la costa andalusa. Bé, aquest era el seu guanyapà fix, perquè a més d'això era rastrejador d'un diari, regava la gespa d'un comissari, arreglava embolics diversos… i retransmetia partits de futbol a la ràdio local. A això anava. El personatge, Antonio es deia; sense tenir coneixements de comunicació, tenia claríssim de què anava l'audiència de la seva emissora. Tant que era un espectacle la seva manera de donar els resultats… El Roquetas, 1 i l'altre, zero! Me'n recordo moltes vegades d'ell, més ara que visc en un país en què polítics, experts, periodistes i fauna diversa li han copiat la fórmula. Aquí el que importa és l'equip propi; la resta són foteses.
Després del de la nostàlgia, faré un exercici melancòlic només per a vostès. Avui dia, intentar explicar les coses, buscar les claus, no té sentit. Tot és molt més senzill: els nostres i… els de Mazón o bé els patriotes i… els catalans, o Marlaska i els altres. Cadascú amb el seu marcador. Tant se val en quin tema pensin. Antonio, el de Roquetas, va crear escola. Per això faré l'exercici estèril d'intentar explicar per què era altament improbable que Mazón acabés imputat per les morts de la DANA. Ho era tant, que no m'hauran vist mai escriure o dir res diferent de: la responsabilitat política és clara, però la penal, molt difícil. Tan difícil que el ple de la Sala del TSJPV, per unanimitat, ha resolt no imputar-lo. I no es creguin això que és de moment… i que pot ser que la jutgessa encara trobi dades per fer-ho, perquè tampoc és així. La raó tecnicojurídica que prolixament expliquen els jutges no canviarà per moltes voltes que faci Tobarra, sola o en companyia.
La raó no és que els jutges del TSJPV siguin conservadors o peperos. No. Ho fan per la mateixa raó per la qual ahir mateix els jutges de la Sala II del Tribunal Suprem —fatxes, segons les últimes tendències— van inadmetre una querella contra el ministre Marlaska per les morts dels guàrdies civils de Barbate. "No hi ha responsabilitat penal per l'exercici d'un càrrec públic", conclou el Suprem. És un resum curt per posar fi a aquesta tendència simplista i manipuladora que pretén que Sánchez va matar els de la pandèmia, Ayuso els de les residències, Mazón els de la Dana i Marlaska els guàrdies de Barbate. Aquest és un ús tortuós que pretén transformar la responsabilitat política davant l'electorat, que actualment ja mai no es demana ni s'executa, en responsabilitat penal. La bona o la mala gestió no la decideixen els jutges penals, sinó els votants a les urnes. Els jutges ho van repetint, resolució a resolució, i com a resultat són insultats o lloats pels del Roquetas o pels de l'altre, sense més reflexió.
"No hi ha responsabilitat penal per l'exercici d'un càrrec públic", conclou el Suprem
A la resolució que es nega a imputar Mazón, es recorda a la instructora —i potser al seu marit— que en tota la seva exposició raonada i precipitada s'ha oblidat d'argumentar sobre l'article 11 del Codi Penal. Article clau, d'altra banda. Aquest que regula els delictes omissius, és a dir, els delictes que es produeixen per no fer el que has de fer, mentre que els delictes, diguem, normals ho són per fer el que no has de fer. Aquests requisits són: que el delicte sigui de resultat i, sobretot, que tu tinguis el deure jurídic d'actuar per evitar-ho. Deure jurídic, deure jurídic, deure jurídic. No es tracta d'un deure moral o jeràrquic, sinó d'un deure jurídic. Perquè aquest deure existeixi, ha d'estar marcat en alguna part que tu ets responsable de fer això i després cal provar que sigui la teva inacció el que hagi directament comportat resultats nefastos, per exemple morts.
Aquest deure jurídic d'actuar és el que s'anomena "posició de garant" i, és clar, es defineix així perquè la teva posició és la de garantir amb la teva actuació que aquesta acció delictiva no succeeixi. Per això, és clar, si no actues, delinqueixes. És la llei la que et col·loca en aquesta posició, i el que diu el TSJPV és que cap norma autonòmica o nacional col·loca el president d'una comunitat en aquesta posició en una emergència, ja que està predeterminat qui la té en cada cas. Aquest escull juridicopenal per a la imputació és insalvable. Ni ara ni després ni mai. Mazón, de la part penal, se n'ha deslliurat; que no els enganyin. De la part política, està mort. Tampoc hi ha dubte. I respecte a les persones que sí que podien tenir aquesta posició de garants, com la consellera, quedarà encara per demostrar que, si haguessin actuat, el resultat no s'hauria produït.
Tot aquest panorama de suposades batalles judicials, que ho són de poder, és un símptoma clar de la degradació institucional i política a la qual està sotmesa la democràcia espanyola i el seu estat de dret. Cadascú té el seu paper, i el dels jutges no és donar la raó a uns o altres disputants en la disputa electoral que dia a dia sostenen. Els desastres naturals, les pandèmies, els volcans, les guerres són això, desastres, i quan succeeixen esperem que els nostres representants exerceixin el seu bon criteri i posin la diligència més gran per pal·liar els seus resultats i temperar després del seu pas les nefastes conseqüències. Per això els votants tenim la responsabilitat de triar els que sàpiguen i vulguin i ho facin com si fossin diligents pares de família amb els seus administrats i també la d'enviar als llimbs de la història els que no. Aquestes són les regles del joc. I si el Roquetas, el nostre estimat equip, anés perdent, llançar pedres als àrbitres no és ni lícit ni exemplar ni intel·ligent, perquè necessitem àrbitres, i que siguin imparcials. Només els populistes i els totalitaris volen invalidar els àrbitres del sistema. No ho oblidin.