1. La política és com el teatre. Necessita attrezzo. No sé si recorden que el 20 de desembre de 2018 —a les 19:12 h, en concret— va començar la trobada entre els presidents de la Generalitat, Quim Torra, i del govern espanyol, Pedro Sánchez, al Palau de Pedralbes de Barcelona. Des de la Generalitat s’insistia que aquella era una “cimera entre governs” perquè, a més dels presidents, també hi eren presents els vicepresidents Carmen Calvo i Pere Aragonès, així com la consellera Elsa Artadi i la ministra Meritxell Batet. El govern espanyol s’escarrassava per imposar el relat que aquella no era una trobada bilateral i que la reunió havia sigut tan sols entre presidents. Formalment va ser així, perquè els consellers i els ministres van reunir-se a part, però l’objectiu de la trobada era acordar un "mecanisme de diàleg fluid" entre els governs de Madrid i Barcelona per debatre la proposta política que el president Torra va lliurar a Pedro Sánchez. El servei de protocol de la Moncloa es va resistir a fer una foto de família per evitar donar la imatge de bilateralitat que reclamava la Generalitat. Al final va haver-hi una foto conjunta i cada delegació va vendre la trobada com va considerar convenient. Tanmateix, d’aquella reunió en va sortir la 'Declaració de Pedralbes', subscrita pels dos governs, que constatava que hi havia un “conflicte sobre el futur de Catalunya” al qual s’havia de donar “una resposta democràtica” en un “marc de la seguretat jurídica”. La declaració va estar a punt de “naufragar” precisament per aquest últim concepte: el govern espanyol volia alguna referència a la Constitució, l’Estatut i la llei, i la Generalitat, no. Al final el concepte “seguretat jurídica”, més inconcret, va salvar la trobada. Salta a la vista que tot allò no va tenir continuïtat.

2. L’estira-i-arronsa entre els serveis de premsa i protocol dels dos governs va començar tan bon punt Torra i Sánchez van asseure’s en uns sofàs de color gris marengo. En una tauleta situada a la cruïlla entre aquests dos sofàs lluïen dues ponsèties grogues, el color dels llaços amb què l’independentisme reivindica, encara ara, la llibertat dels represaliats i dels exiliats. El detall floral no va passar desapercebut als de protocol de la Moncloa. Tot i que van reaccionar tard, en el moment de la fotografia del cara a cara entre presidents, el cap de protocol monclovita va sortir del darrere per col·locar un test amb una flor de Nadal vermella entremig de les grogues per intentar formar una rojigualda vegetal. Amb les ponsèties grogues la Generalitat pretenia fer visible l’aspiració de llibertat, la flor vermella, introduïda furtivament per un home encorbatat i vestit de negre, era la resposta nacionalista del govern espanyol a un conflicte que llavors no sabia com encarar. El president Torra, que té molts altres defectes, aquella vegada tenia raó quan no es va voler desprendre de la idea que dialogar havia de comportar negociar, també, l’amnistia i l’autodeterminació. La conclusió és que a la fi la llibertat va triomfar. A mitges, no cal dir, perquè els indults, tot i que cal celebrar-los, són una mena de llibertat condicional i encara no s’ha resolt la situació dels prop de tres mil encausats durant aquests anys, ni tampoc la dels exiliats

3. El 2018, la Comissió Bilateral també es va reunir abans de la trobada entre els governs. Va ser l’1 d’agost. Enguany ha estat el 2. Cap de les dues reunions va fer avançar en el camí de la resolució del conflicte. El 26 de febrer de 2020, poc abans que es declarés l’estat d’alarma per afrontar la pandèmia, va celebrar-se a la Moncloa una altra reunió entre els governs de l’Estat i de la Generalitat. Hi van pactar un comunicat conjunt que començava així “Hoy, 26 de febrero de 2020, se ha constituido la mesa bilateral de diálogo, negociación y acuerdo para la resolución del conflicto político, que ha sido liderada por el Presidente del Gobierno de España, D. Pedro Sánchez, y el President de la Generalitat, D. Quim Torra. Los integrantes son: por el Gobierno de España, Carmen Calvo, Pablo Iglesias, María Jesús Montero, José Luis Ábalos, Carolina Darias, Salvador Illa y Manuel Castells; y por el Govern de Catalunya, Pere Aragonès, Alfred Bosch, Jordi Puigneró, Elsa Artadi, Marta Vilalta, Josep Maria Jové y Josep Rius”. El subratllat és meu. En aquest comunicat es comprometien a reunir aquesta taula “mensualment” i a fer-ho de manera alternativa entre Barcelona i Madrid, a més de tornar a apel·lar al concepte de “seguretat jurídica” per assenyalar quins eren els límits dels acords que s’adoptessin en aquella taula. Cap esment a la Constitució, ni a l’Estatut ni a cap altra referència jurídica que fonamenta el règim del 78.

4. El 2018, Pedro Sánchez es va veure obligat a traslladar-se a Barcelona perquè la mobilització popular independentista era intensa i sostinguda. Sánchez va aprofitar la reunió de Pedralbes per celebrar l’endemà una sessió del Consell de Ministres a la Llotja de Mar. La policia va haver d’acordonar la zona per contenir la manifestació multitudinària que va acompanyar-lo. Des de la nit anterior, els CDR anaven amunt i avall de la ciutat al crit de “Desbordem-los”. Ara, en canvi, el president del govern espanyol toreja el president de la Generalitat amb total impunitat i es permet el luxe de menystenir-lo. L’equip visitant torna a ser el català, perquè encara que juga a casa, a hores d’ara no sap qui tindrà al davant. No només ningú no aclareix què es discutirà a la nova reunió de Barcelona, sinó que el govern espanyol insinua que el seu president segurament no hi assistirà, cosa que es veu que no preocupa al líder carismàtic dels republicans. A més, per als partits de la coalició governamental espanyola el punt de partida i d’arribada d’aquesta nova "taula de diàleg" (que ja no és de “negociación y acuerdo”) ha de ser la Constitució de 1978. La pandèmia va aturar en sec les mobilitzacions i l’Estat ho ha volgut aprofitar per proclamar la fi del procés amb la concessió dels indults. Forçats pel revés del Consell d’Europa i precedits de declaracions de "bona conducta" d’alguns dels indultats, tanmateix Pedro Sánchez vol aparentar que el conflicte amb Catalunya ha deixat de ser un dels grans problemes d’Espanya. Retorna a l’"estratègia de la indiferènciaque va practicar Mariano Rajoy del 2014 al 2017. Administra metadona als republicans, de la mà d’Unides Podem, per sumar-los als plans del PSOE. Aquesta és una bona ocasió per demostrar-los que no ens “desintoxicaran” de l’ideal. Si a la reunió no hi assisteixen ni Sánchez ni Aragonès, que és el rumor que corre, els consellers de Junts haurien de renunciar a assistir-hi. Fet i fet, aquesta no és la seva estratègia i seria irònic que acabés presidint la “taula de diàleg” el vicepresident Puigneró. Seria anar de suïcidi en suïcidi fins a la derrota final dels postulats independentistes.

5. La força i contundència de les mobilitzacions és el que ha mantingut viu l’escac independentista a l’Estat en la “gloriosa dècada sobiranista. El nacionalisme espanyol, en la versió ideològica que sigui, només s’ha sentit amenaçat quan els governs independentistes no sols tenien la legitimitat democràtica electoral, sinó el suport de la gent al carrer. L’establishment català, que és la cinquena columna que sempre fa costat a l’Estat —avui dia o el 1936 o el 1940—, ha treballat molt intensament per acabar amb el procés. A la host de Sánchez no li ha calgut un gran vigor imaginatiu per estovar voluntats. La resposta dels partits catalans ha estat desconcertant. Totes les seves respostes són burocràtiques. Els republicans volen “normalitzar” Catalunya, seduïts per un moderantisme, que és tan impostat com estèril; mentre que els independentistes apel·len, ara sí, ara no, a una DUI imaginària sense reorganitzar la gent, i amb el Consell per la República a mig fer. És clar que el seu principal problema és que no saben si tenen un partit o no. La cronologia de les reunions entre governs, i com s’interpretava el que s’hi havia de discutir, ha canviat. Com ja vaig escriure en la meva anterior columna, la “mentalitat de perdedor” s’ha apoderat del president Pere Aragonès. Aquest mal, tot s’ha de dir, Torra no va patir-lo mai. Es veu que la presidenta de la cambra catalana, Laura Borràs, tampoc no està contaminada pel virus de la rendició i ha decidit homenatjar, contra vent i marea, les “víctimes de la repressió” concedint-los la Medalla d’Honor del Parlament. Veient qui s’exclama, se’n demostra l’encert. La independència es guanyarà amb l’empoderament de la gent i quan els partits ajudin a incrementar la seva força en comptes d’anestesiar-la. L’ètica i l’estètica són tan sols un bon argument, és important no deixar la lluita a l’atzar. Amb Sánchez o sense ell, rebem com pertoca la delegació espanyola.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat