Als dirigents polítics els hauria de caure la cara de vergonya. Tenen mentalitat de perdedors. Els líders de l’1-O estan cada vegada més amortitzats. Han estat protagonistes d’una de les dècades més agitades des de la restauració de l’autonomia, però no se n’han sortit. Simbolitzaven un ideal que ara rebreguen. La repressió hi ha fet molt perquè sigui així, però la manca de visió general, les batusses i una estratègia equivocada, sumades a la pandèmia, han anat diluint la força de la mobilització popular. Els Jordis van ser detinguts i condemnats a llargues penes de presó precisament perquè l’Estat es va espantar pel malestar creixent que omplia els carrers i les places de Catalunya. El govern Puigdemont va ser destituït i perseguit perquè no va saber culminar un procés que havien alimentat erròniament els partits que li donaven suport. La lliçó que cal extreure d’aquell moment és que l’important és reprendre la mobilització i canviar de dirigents. L’última crisi, provocada per l’exconsellera, i ara eurodiputada de Junts, Clara Ponsatí, és una mostra més de fins a quin punt el desgast és còsmic. Puc comprendre els motius de la seva decisió, però en lamento el desenllaç i les conseqüències. Provocar una vegada i una altra l’estrès de la gent amb les seves disputes i revenges no ajuda gens. Les declaracions altisonants potser satisfan a qui les fa, que d’aquesta manera se sent molt coherent, però no aporta res a la causa col·lectiva que diu defensar. Llevar-se un dia i reclamar la DUI, així, com qui demana la lluna, és molt bonic, però resulta que és impossible perquè del famós 52 % de votants que van avalar els partits independentistes, almenys la meitat va fer costat al grup que ha renunciat a la unilateralitat. Deia el general Sun Tzu que el comandament ha de ser “sincer”, però afegia que també havia de tenir altres qualitats: saviesa, benevolència, coratge i disciplina. Tanta sinceritat fa fàstic, sobretot quan les altres virtuts són escasses, en especial la disciplina de portes enfora.

La missió d’un polític no és escampar el desànim. Aquesta és la mentalitat del perdedor. El veritable líder polític és aquell que és capaç de trobar la via per canalitzar i fer possible l’ideal que persegueix. Els republicans, per exemple, han posat tots els ous al cistell que anomenen “diàleg”. Cap retret. Han obtingut la confiança electoral per intentar-ho. Els independentistes han quedat atrapats en la seva lògica en tant que van decidir entrar al govern. Però els republicans van a Madrid arrossegant els peus, amb inseguretat, reclamant a Pedro Sánchez que assisteixi a la reunió, perquè no les tenen totes. Si se sentís fort de veritat, Aragonès no amenaçaria amb l’arribada de l’apocalipsi, sinó que passaria a l’acció. Si Sánchez no presideix la part governamental espanyola, els representants catalans haurien d’aixecar-se de la taula i deixar-lo plantat fins que ho faci. El diàleg no és creïble perquè tothom sospita que els resultats no es correspondran amb les intencions. Ningú no sap què es debatrà a Madrid, però tant el PSOE com Unides Podem ja han deixat clar que no pensen sobrepassar els límits de la Constitució. Del règim del 78, per tant, del qual ara també en són garants els comuns. No exagero, atès que el partit lila ha deixat de defensar el referèndum com a via de resolució del conflicte. Els unionistes són un mur que els republicans i els independentistes no saben com saltar. L’increïble és que el sobiranisme es dediqui a esbudellar-se i a fer-se retrets pel possible fracàs de les converses de Madrid, en comptes de dirigir l’atac contra l’unionisme, que és el culpable de veritat que no es trobi una solució democràtica al conflicte. Abans-d’ahir es va demostrar de nou fins a quin punt Pedro Sánchez i Jaume Asens, com a president del Grup Parlamentari d’Unides Podem i els comuns, han aixecat la camisa als republicans per enèsima vegada. Els van prometre que el govern espanyol promouria la modificació del Codi Penal per reformar els delictes de rebel·lió i sedició, i aquesta setmana el nou ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha anunciat que no ho faran. S’ha acabat el bròquil, malgrat els escarafalls podemites, perquè a Madrid s’han adonat que qui dia passa any empeny i que torejar l’independentisme és fàcil. El problema serà ara dels republicans, atès que la seva estratègia és feble, ja que combina sostenir parlamentàriament el govern amb el qual estan enfrontats, no per qualsevol cosa, sinó pel que a Madrid consideren inviolable. No sé amb quina empenta podran encarar el diàleg. L’única força de l’independentisme és la gent. I si els partits independentistes no se n’adonen, fracassaran de nou. Si no volen que la desmobilització se’ls giri en contra, els partits s’han d’escarrassar per mantenir-la viva i per respectar la gent i a si mateixos. Cal que desgastin l’Estat i no pas que l’enforteixin, sabedors com som que la reacció espanyola a totes les crisis contemporànies ha estat, des del 1808, el nacionalisme.

La missió d’un polític no és escampar el desànim. Aquesta és la mentalitat del perdedor. El veritable líder polític és aquell que és capaç de trobar la via per canalitzar i fer possible l’ideal que persegueix.

S’ha acabat el temps d’organitzar romiatges amb samarretes de colors. Ara cal mobilitzar-se sense tantes floritures, perquè hem entrat en un període de resistència, de tornar a picar pedra. Inclús els que des de Catalunya han treballat més per aturar l’independentisme saben que la resistència té avui un nom: Carles Puigdemont i Consell per la República. La pervivència de l’independentisme dependrà de la seva fortalesa i que el Consell es reformi tal com es va pactar per investir Aragonès. Per no debilitar més el moviment, estaria bé que tothom s’empassés algun gripau. Si hi ha ningú que no és capaç de fer-ho, que es retiri amb tots els honors i que descansi, que s’ho mereix. Personalment, per exemple, no m’agrada gens com està dirigida avui dia l’ANC —no en soc soci, ho confesso—, però no tan sols assistiré a la manifestació de l’11-S, sinó que els animo a anar-hi plegats. El derrotisme és la pitjor traïció a l’ideal. És l’excusa per abandonar i donar les culpes a la impotència dels polítics. És fer-se la víctima. Qui cregui de veritat que s’ha arribat fins on s’ha arribat pel compromís de la base, només pot concloure que aquesta és la via i que no pot actuar com els polítics, que fan declaracions públiques que caldria que sabessin callar per no enrarir més l’ambient. L’Estat aprofitarà el desordre independentista per atacar i guanyar. Aprofitarà la debilitat sobiranista, que s’alimenta amb les guerres fratricides i els grups de WhatsApp que es dediquen a posar a caldo l’aliat-adversari. Ho diré d’una altra manera. Més contundent. Combatre el senyor Santi Vila, que tan sols poso com a exemple de qui ha renunciat explícitament a la independència, és legítim i necessari. Guerrejar amb Pere Aragonès no ho és. S’hi pot discrepar. Se’l pot criticar. És obligat passar-hi comptes tantes vegades com calgui, però no se’n pot qüestionar  l’independentisme, encara que ara s’hagi convertit en “contemplatiu”, com n’ha dit encertadament en Joan Vall Clara. Les dissensions intestines afavoreixen la desunió independentista. Quan el derrotisme i la desesperació contaminen el clima polític, senyal que s’està obrint la porta perquè entri la “decadència” de la mà dels conformistes i de l’unionisme rampant. Llavors sí que tot tornaria a ser com abans.