Ha estat un curs trepidant. Fa un any de gairebé tot. De l’atemptat del 17-A i del referèndum de l’1-O. I quan ja fa quatre mesos que em va destituir el ministre Cristóbal Montoro en aplicació de l’article 155, resulta que ell ja no és ningú. Vull dir que la moció de censura que els independentistes catalans i bascos van ajudar a guanyar a Pedro Sánchez ha enviat Mariano Rajoy i tot el seu govern a l’oposició. Quines coses, oi? A Espanya hi ha hagut un relleu entre els partits del 155. Ara manen els que es creuen més civilitzats. De moment, però, no s’ha notat el canvi en gairebé res. “Parole, parole, parole...”, que és el que agrada als polítics catalanets que de la por en diuen moderació. “La llibertat és no tenir por”, assegurava la cantant Nina Simone. I és que la recerca de la llibertat, lluitar per defensar-la, sovint comporta riscos. És el que té viure d’acord amb un compromís democràtic.

En el comiat alemany de Carles Puigdemont, el president ha proclamat que l’hora present “és l’hora dels fets”, que serà l’única manera de comprovar fins a quin punt és cert el “canvi d’estil, de clima i de llenguatge” que tothom diu que s’aprecia en el nou executiu de Pedro Sánchez. Cal passar “dels gestos a l’acció”, exposa el president. Estaria bé que Pedro Sánchez demostrés més predisposició al diàleg. Al capdavall, si ho pensen bé, fins i tot en el cas que ho considerin un delicte, l’acusació contra Puigdemont i el seu govern és per haver gosat facilitar una votació. Com s’ha constatat, per als espanyols i els catalans unionistes, el sagrat és la nació espanyola i no pas la democràcia. Si hi pensen fredament, fa feredat que la repressió desbocada del govern espanyol hagi estat motivada per una cosa tan arbitrària com una “frontera”.

L’acció política impedeix que la gent es mati pels carrers. Allà on fracassa la política comença la guerra

L’acció política impedeix que la gent es mati pels carrers. Allà on fracassa la política comença la guerra. El problema és quan un dels bàndols d’un conflicte no reconeix l’altre en un context d’absència de violència. Té raó Puigdemont quan, des de Berlín, observa que  “és absurd que l’Estat espanyol hagi estat disposat a reunir-se amb terroristes d’ETA i ara tingui inconvenients a dialogar amb nosaltres, els representants d’un moviment independentista democràtic”. Fins i tot José María Aznar, el paladí de la dreta extrema espanyola, va negociar amb ETA l’alto el foc. ETA matava, lamentablement, però no va ser mai una amenaça real per a l’Estat. Per contra, el sobiranisme democràtic català ha fet trontollar els fonament del poder establert, el de veritat, el que a Madrid i a Barcelona es donen la mà per repartir-se beneficis i prebendes.

Carles Puigdemont fa nou mesos que viu a l’estranger, si és que la UE és realment l’estranger per a un europeista. Ho és, no ens enganyem. Puigdemont viu a l’exili. Però primer va protegir-lo la justícia belga i fa pocs dies la justícia alemanya va parar els peus a un jutge espanyol que, segons els juristes més reconeguts, fins i tot espanyols, ha fet una instrucció pèssima, contaminada per la seva ideologia i per la lògica repressiva que va posar en marxa el PP amb la col·laboració inestimable de Pedro Sánchez. L’únic argument de l’Estat perquè Catalunya continuï lligada a Espanya ha estat la força, la intimidació, el xantatge, el boicot, la deposició del Govern legítim i la destitució d’alts càrrecs, la sanció a regidors i alcaldes i la persecució de ciutadans que reclamen poder ser lliures. L’Estat ni tan sols s’ha molestat a ensenyar una pastanaga. Ni que fos pansida.

L’única fractura social que existeix a Catalunya és el deteriorament de la democràcia, ja que l’Estat només protegeix l’unionisme i els seus agents repressius

La tensió, el conflicte polític tenen solució. La tenen si s’apliquen les normes democràtiques. L’única fractura social que existeix a Catalunya és el deteriorament de la democràcia, ja que l’Estat només protegeix l’unionisme i els seus agents repressius. Quan un policia fora de servei trenca el nas a un gran fotoperiodista com és en Jordi Borràs i les autoritats no fan res, queda demostrat que el feixisme té butlla a Catalunya per intimidar els sobiranistes. Hi estem acostumats. Que Albert Rivera i Xavier García Albiol justifiquin que un personatge sinistre es llanci a tota velocitat contra un mar de creus grogues a la plaça de Vic és la prova del nou de fins quin punt la dreta espanyola, del color que sigui, taronja o blau, s’assembla a extremistes com Marine Le Pen o Matteo Salvini.

Per a la dreta espanyola els enemics d’Espanya són els catalans sobiranistes, com per a la francesa i per a l’italià els enemics de França i Itàlia ho són els refugiats. Els testos s’assemblen a les olles. Europa està dominada avui dia per personatges que només difonen l’odi internament o amb l’exterior. Amb els diferents. Els patriotes són amants de la llibertat, els nacionalistes defensen bestieses com les que va etzibar Concepció Veray, vicesecretària general del PP de Catalunya, en un programa de televisió: “Si no voleu estar a Espanya [els independentistes] podeu marxar, però no us endureu Catalunya”. Tots els genocidis —i en particular els pogroms— han començat amb afirmacions essencialistes com aquesta. Els sobiranistes no han fet córrer mai la sang pels carrers. L’espanyolisme és, per tradició, tavernari i violent.

En fi, esperem que aviat triomfi la democràcia. Me’n vaig uns dies i tanco la paradeta. Els desitjo unes bones vacances, tot i que ho faig de mal cor quan penso en els presos sobiranistes. Ells hauran de passar l’estiu engarjolats injustament. No els oblidin.