ACN
1. La mentalitat de l’esclau arrela entre els atribolats articulistes que, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, s’han apuntat a donar la raó al TSJC en la trifulga sobre si era legal o no ajornar les eleccions del 14-F. A pesar de la campanya dels mitjans unionistes, bolcats a favor de promoure l’anomenat efecte Illa, els juristes més solvents han deixat clar que la interlocutòria del TSJC no qüestiona en cap moment la validesa jurídica del decret de suspensió de les eleccions en la data prevista inicialment, ni la competència del vicepresident en funcions de president per signar-lo. En la seva darrera columna, Joan Queralt posava al seu lloc els que, sense saber res de lleis, s’han apuntat a la campanya política promoguda pels entorns socialistes i antigament convergents per blasmar el decret 1/2021. “El primer que cal fer per parlar de dret és saber llegir” —escriu el benemèrit catedràtic de la UB—, per passar després a comparar els decrets basc, gallec i català d’ajornament electoral. No tan sols tots tres duen el mateix títol (“Deixar sense efectes les eleccions convocades”), i són pràcticament idèntics, sinó que el decret català, a diferència dels altres dos, fixa la data de les eleccions si tot millora. No és un ajornament sine die: “O sigui que la disposició catalana garanteix la seguretat jurídica de manera molt més satisfactòria, fixant un sostre temporal”. A veure si, a còpia d’aprendre a llegir, els mitjans de comunicació, sobretot els públics, deixen d’intoxicar donant veu a juristes insolvents i desconeguts que fan campanya espanyolista. Abans que res cal protegir els drets fonamentals dels ciutadans.
2. En el llibre Antisocial. La extrema derecha y la ‘libertad de expresión’ en internet, traduït fa ben poc al castellà per Txalaparta, el periodista estatunidenc Andrew Marantz reflexiona sobre el que aquí ja fa temps que sabem. Que si dones veu a les mentides dels extremistes, el resultat és que acceptes la credibilitat de tota mena de teories, la majoria falses o estrafetes, per abonar un pensament únic i intransigent, que culpabilitza les minories de les suposades desgràcies de la majoria. Després de la suspensió dels comptes de Donald Trump a les xarxes socials, s’ha encetat de nou el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. El que val per a les xarxes socials, també hauria de valer per als mitjans de comunicació. Quan Albert Rivera tan sols era una joguina dels poders fàctics, els mitjans de comunicació van donar-li tanta corda que, a la fi, van aconseguir fer-lo conegut. Va ser una campanya de màrqueting gratuïta, fins i tot dels mitjans públics, que no tenen cap obligació de donar veu a tothom pel simple fet que els mitjans privats (sempre interessats) ho considerin noticiable. Ara TV3 i Catalunya Ràdio estan fent el mateix amb Vox. Li donen veu els mateixos periodistes que des d’aquí celebren que Twitter i Facebook hagin emmordassat Donald Trump.
3. És preferible acabar amb la llibertat d’expressió de Trump per difondre mentides que contemplar, com si fos el més normal del món, l’enfonsament de la democràcia. Semblava que aquesta lliçó la humanitat sencera —o si més no el món occidental— ja l’havia après després de l’ascens dels totalitarismes. Queda molt camí per recórrer, perquè és una evidència que més de la meitat de la població mundial viu sotmesa a règims dictatorials o autoritaris. La democràcia és un sistema en perill fins i tot en estats constitucionals, suposadament democràtics, de la UE. Espanya no n’és cap excepció. Al contrari, l’apel·lació constant al constitucionalisme ha servit —i serveix— per disposar de tribunals especials, per torturar, per tancar diaris, per empresonar activistes, per destituir governs legítims, etcètera. Quan va començar la pandèmia, el govern dels progres, va militaritzar les rodes de premsa. El JEMAD, el general Miguel Ángel Villarroya, va sortir a fer el típic discurs militarista que abans només agradava als feixistes i als comunistes. Amb l’episodi de la vaccinació premium dels militars (“cuya valentia se les supone”), hem constatat de què serveix la xerrameca patriòtica: és una cortina de fum que fan servir els privilegiats. Qui també hauria d’haver dimitit és la ministra Margarita Robles, una antiga jutgessa incapaç de contenir els colpistes de WhatsApp i els traïdors al poble.
4. La submissió és el pecat dels dèbils. Hi ha qui és submís per conservar la feina (la llista d’articulistes és llarga). Hi ha qui ho és per naturalesa, per covardia innata. Hi ha qui s’hi sent còmode mirant cap a un altre costat mentre s’adapta a les circumstàncies per por. Viure és un compromís, que de vegades comporta sacrificis amb conseqüències brutals. A Espanya la catalanofòbia, que és molt agressiva, tant com ho és el supremacisme blanc als EUA, i que afecta també a destacats dirigents socialistes, és una forma de xenofòbia. Es podria fer un anunci com el de les cerveses que se serveix de Lola Flores per dir que tenir accent català a Espanya et converteix en sospitós encara que pertanyis al grup dels catalans covards, els agraïts amb un poder que sovint només ensumen des de la distància. Si tens accent català i ets independentista, senzillament entres en la categoria dels delinqüents. “Ningú pot fer de tu un esclau, si tu no penses com a esclau” era una de les moltes recomanacions que el reverend Martin Luther King feia als defensors dels drets civils als EUA. Valia per als lluitadors afroamericans, però continua vigent per als que, certament, volen alliberar-se d’un règim constitucional, el del 78, que els impedeix, fins i tot escampant mentides, ser lliures.