Ahir, sí! Ahir, 27 d'octubre del 2017, va ser finalment el dia històric que no va acabar essent el proppassat 10-O. L'aprovació de la moció mitjançant la qual es declarava la independència de Catalunya es va saldar amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions. El que va ser una llàstima és que els diputats del PP, PSC i Cs abandonessin l'hemicicle per intentar deslegitimar la votació. No acabo d'entendre aquestes actituds de boicot parlamentari, perquè el més fàcil hauria sigut sumar-se als vots en contra de la independència i llestos. Els partits unionistes tendeixen a aplicar aquest gest de menyspreu tan sols al Parlament de Catalunya, perquè no he vist mai que abandonessin el ple ni del Congrés ni del Senat. I és que hi ha gent que només respecta les institucions que senten seves.

Sigui com sigui, ahir es va acabar la Catalunya del Règim del 78, un dia abans del 44è aniversari de la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya, que va ser un dels grans errors de la dictadura, pocs anys abans de la mort de Franco. Aquella detenció massiva va afavorir la cohesió de l'oposició antifranquista i, a més, va ajudar a internacionalitzar la causa catalana. El retorn del president Tarradellas el 23 d'octubre de 1977 no s'entén sense l'Assemblea de Catalunya ni aquella batuda policial del 28 d'octubre de 1973. Qui vulgui explicar l'Operació Tarradellas sense tenir en compte aquest antecedent és que no sap història. El retorn de Tarradellas no va ser cosa de quatre burgesos preocupats per aturar l'esquerra catalana. Va ser alguna cosa més.

Ara comença l'etapa més dura d'aquest viatge que va començar el 2010, arran de la sentència  del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia

En aquests dies d'aniversari, els unionistes han volgut utilitzar Tarradellas contra els sobiranistes i, en especial, en contra del president Carles Puigdemont. Però hi ha fenòmens que són incomparables. I el primer, i més evident, és que Tarradellas no va pretendre mai separar-se d'Espanya, a diferència de Carles Puigdemont. Tarradellas va anar a Madrid a negociar la restauració de la Generalitat autònoma i el seu retorn com a president legítim dels catalans. Carles Puigdemont, en canvi, des del 27-S del 2015 ha intentat negociar amb el govern espanyol els termes de l'exercici del dret a decidir o d'autodeterminació dels ciutadans de Catalunya. Són dues accions ben diferents, encara que tinguin com a rerefons el reconeixement de Catalunya com a nació. Aquell crit de "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" dels anys de la transició, ara s'ha transformat, a la vista de la deriva autoritària dels partits del Règim del 78, en "llibertat, amnistia i autodeterminació".

La Catalunya independent que va néixer ahir encara no l'ha reconeguda ningú. Trigarem a veure-ho, però cal actuar amb mentalitat de país independent des d'avui mateix.

L'única manera de preservar la llibertat és separar-se d'Espanya i, per fer-ho, cal exercir el dret a l'autodeterminació. Ja s'ha fet. Només així es podrà aconseguir la llibertat dels presos polítics. Ara comença l'etapa més dura d'aquest viatge que va començar el 2010, arran de la sentència  del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia. I ahir, a Madrid i a Barcelona, el 27 d'octubre va prendre un caire ben diferent. Mentre que al Senat els diputats del PP esperonaven Mariano Rajoy a reprimir els catalans i a destituir el president català i el Govern com si assistissin a un combat de gladiadors, al Parc de la Ciutadella la proclamació de la República catalana es va viure com una festa. A Madrid són sanguinis, a Barcelona es peca, de vegades, de ser naïf. Però unes reaccions tan diferents són la prova, una prova més, que Catalunya no és Espanya, diguin el que diguin els dirigents unionistes.

Avui som República, i Catalunya aspira a convertir-se en el 194 estat membre de les Nacions Unides. No serà fàcil, perquè entre els actuals 193 estats membres de les Nacions Unides, només 187 estan reconeguts per tots els altres. La Catalunya independent que va néixer ahir encara no l'ha reconeguda ningú. Trigarem a veure-ho, però cal actuar amb mentalitat de país independent des d'avui mateix. "A tots ens pertocarà mantenir el pols del país", va dir el president davant dels alcaldes que l'aclamaven després de la proclamació de la República. I per mantenir-lo viu, el primer que caldrà fer és desobeir els actes de repressió que ens vulgui aplicar el govern d'un Estat clarament enemic. Només així es guanyarà.