Sergi Sabrià (Esquerra) i Elsa Artadi (Junts), dos dels negociadors per formar govern / Sergi Alcàzar
1. Divendres s’acaba el termini per celebrar la primera convocatòria del ple d’investidura. Falten cinc dies i el més calent és a l’aigüera. Ateses les diferències abismals entre els tres partits de la majoria independentista, no seria estrany que finalment no poguessin arribar a un acord. Si cadascú tiba la corda per imposar els seus criteris, serà realment difícil superar les diferències. El sistema d’idees que separa Esquerra de Junts, un cop escindida la dreta del PDeCAT, és molt menor que la rasa ideològica que separa els dos partits majoritaris de l’anticapitalisme de la CUP. Si no estiguessin a matar, Esquerra i Junts no haurien de tenir problemes per acordar un programa de govern que es proposés controlar la pandèmia, recuperar l’economia i reforçar l’estat del benestar no pas des de la perspectiva antisistema, que és el sant i senya de la CUP, sinó amb una orientació socialdemòcrata i liberal. És a dir, des de la defensa escrupolosa de la llibertat i del foment d’una economia pública i privada que eviti el jacobinisme dels estats que abans s’anomenaven del socialisme real.
2. Per tant, si Esquerra i Junts estan a la grenya no és per motius ideològics. Si a Catalunya existís un SNP, tindríem sorpreses, perquè dirigents d’Esquerra estarien situats a la dreta d’alguns dirigents de Junts. Dubto que cap se’n separés per afiliar-se a la CUP. Aquesta no és la qüestió, doncs. Una altra cosa és que les animadversions personals, el factor humà que també condiciona la política, s’emmascarin amb escarafalls ideològics. Quin és l’escull que alenteix les negociacions per formar govern? La discrepància estratègica. Aquest és el pinyol de la negociació i l’antagonisme entre els dos antics socis és tan profund que no està clar que abans de divendres puguin superar-lo. Des que Esquerra va rectificar de rumb i Rufián va passar d’acusar Puigdemont de no se sap què —aquell piulet mític sobre les 155 monedes de plata el perseguirà tota la vida— per esdevenir el gestor a Madrid del pacte amb el PSOE, els republicans estan enrocats a voler imposar la via del pacte amb el PSOE com a única solució al conflicte català. No és una negociació amb l’Estat, sinó entre partits i per això els jutges i la policia fan el que volen. Junts només creu en una negociació que impliqui l’Estat i per això propugna que la manera de fer-lo seure a la taula de negociació és debilitant-lo prèviament.
Quin és l’escull que alenteix les negociacions per formar govern? La discrepància estratègica
3. No és el mateix negociar de partit a partit que fer-ho amb l’estat. Qualsevol que hagi participat en un procés de resolució de conflictes sap perfectament quina és la diferència. A Irlanda del Nord, que és un cas que vaig estudiar sobretot durant la negociació dels acords de pau de 1998, les converses entre partits i govern tenien l’aval de l’estat i no depenien tan sols de les majories parlamentàries de cada moment. Quan a Londres van arribar a la conclusió que calia posar fi a tants anys de violència per la via del diàleg, conservadors, liberaldemòcrates i laboristes van donar suport al procés de pacificació, que només va ser refusat per una minoria extremista. Quan les negociacions són entre partits, passa el que va passar la setmana passada al Congrés dels Diputats, que el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, diu ara que la tramitació dels indults no és el més important. El desembre de l’any passat afirmava tot el contrari. Llavors el PSOE necessitava els vots d’Esquerra, mentre que en aquests moments, després del fiasco murcià i davant les eleccions a la Comunitat de Madrid, més aviat els molesten. El tacticisme és l’enemic de qualsevol pacte.
4. Com que la dinàmica d’enfrontament entre Junts i Esquerra no té cap amortidor, perquè la societat civil no aconsegueix de convertir-se en vaselina que alleugereixi el ròssec entre els dos grups, sinó que sovint està al servei d’un partit o de l’altre, es fa difícil superar els múltiples desacords. La CUP va una mica per lliure, perquè se sent forta amb nou diputats (una minoria comparada amb els 65 escons de Junts i Esquerra), i considera que té la clau de la governabilitat. Això encara fa més llarg el camí cap a la formació del nou govern. La CUP no és la frontissa entre els altres dos partits. En primer lloc, perquè, malgrat les aparences, com ja he apuntat, ideològicament reclama coses que són inacceptables per algú que vulgui tenir un mínim de credibilitat per governar. Sobre el paper, Esquerra potser s’atrevirà a pactar la dissolució de la Brimo, però fins que no ho vegi no em creuré que el conseller (o la consellera, segons els rumors) d’Esquerra que es faci càrrec d’Interior ho apliqui. Tiraria per terra l’obsessió dels republicans per esdevenir el nou partit de la moderació. Soc partidari que la CUP assumeixi responsabilitats governamentals precisament per acabar d’una vegada amb el purisme de qui se sent còmode en el paper de Pep Consciències. Als ajuntaments on governa, la CUP és molt més pragmàtica.
5. Si al final els tres partits independentistes no es posen d’acord per investir president Pere Aragonès i Salvador Illa insisteix a optar-hi perquè almenys té els vots del seu grup i els dels comuns, potser que l’independentisme deixi de fer el ridícul. El més assenyat seria, abans que Laura Borràs acabi al TC pel recurs que interposarà el PSC si impedeix el ple d’investidura d’Illa, que Esquerra i la CUP intentessin investir Aragonès, atès que, segons la versió del diputat Carles Riera, els acords entre republicans i cupaires van com una seda. Al capdavall, ERC va triar començar a negociar abans amb la CUP que amb Junts simplement per marcar terreny. Potser han de passar dos mesos per madurar un acord que té massa trinxeres. Una investidura fallida d’Esquerra i la CUP donaria el marge de temps per llimar les arestes i que tothom assumís el rol que li pertoca. Catalunya no seria una excepció a Europa. Els governs de coalició no són fàcils de gestionar enlloc: ni als Països Baixos, ni a Itàlia ni a Bèlgica. El 2011 Bèlgica va batre el rècord mundial sense govern —589 dies— i el país no es va enfonsar. El 2019, els partits belgues van repetir el prodigi i van trigar 400 dies a pactar un nou govern. La política és sainet i drama.