Gabriel Rufián és l’Alfonso Guerra d’Esquerra Republicana. Com Guerra, Rufián busca l’aplaudiment fàcil. Des del faristol o des de l’escó del Congrés dels Diputats espanyol s’empesca alguna manera que li riguin la gràcia o bé amenaça algú amb l’estil pijoaparte que li escau tan bé. L’episodi de la tramitació dels pressupostos i la disputa amb Laura Borràs, que va portar-lo a parlar del preu de les jaquetes i de les bosses de mà, ha tingut continuïtat a Twitter. Amb una piulada amenaçadora, Rufián es va deixar anar i, quan tothom acusa els seguidors de Puigdemont d’ultramuntans i radicals, ell els assenyala com a representants del règim del 78. El noi no té pa a l’ull. Per acabar de pintar un panorama negre, el diputat Rufián pronostica dues notícies. Una de dolenta: “La mala noticia es que la campaña del 14-F será la campaña más sucia de la historia. Ganar a sus herederos [del règim del 78 o de CiU?] no saldrá gratis”. La bona notícia, diu ell, és que ERC sap com fer-ho.

Quin és el preu que haurà de pagar ERC per guanyar Junts? Els autèntics hereus de CiU estan molt repartits en una sopa de lletres que es refugia dins el PSC, o que van per lliure amb suports bancaris i mediàtics exagerats tenint en compte la irrellevància dels dirigents i dels partits. Fèlix Riera, que és un destacat servidor del règim del 78 de la mà de Duran i Lleida i que va saltant d’un lloc a l’altre a la velocitat d’una llebre, ha escrit un article a La Vanguardia, diari que no em cal qualificar, i que potser aclarirà les coses a l’ínclit Rufián. Afirma Riera que constata “la plasmación del independentismo pragmático de ERC, recuperando el pactismo político, pero con el trasfondo legitimador del referéndum ilegal [el subratllat és meu] del 1 de octubre; la irrupción de una oferta política independentista más moderada para las próximas elecciones autonómicas, representada por el PDeCAT y el PNC. Son datos que priorizan la gobernabilidad de Catalunya a la independencia”. Si féssim cas a Riera, el preu que s’ha de pagar és oblidar-se de la independència. Convertir-la en una mena de mantra idealitzat que, com el socialisme per al PSOE, mai no s’assoleix. Rufián ja ha dit moltes vegades que ell no era especialment independentista.

Rufián aviat serà el passat. Tant si les enquestes l’encerten i ERC guanya les eleccions com si no, les seves formes no serviran per a aquest nou moderantisme que l’establishment desitja 

Abans del 27-O i de la fallida proclamació de la República Catalana, Rufián es va apuntar als hiperventilats que empenyien en la direcció contrària que els hipoventilats com ara jo, que preferíem convocar eleccions i acumular forces, amb la victòria que significava poder celebrar el referèndum amb una participació molt notable. Llavors Rufián es va equivocar, com tot el seu partit, i ara ens proposen retornar a les formes del règim del 78 amb l’eufemisme de la governabilitat. Que cal governar en un moment com l’actual és una obvietat, com també ho és que els consellers d’ERC són un desastre en les àrees vitals per fer front a la pandèmia. El darrer episodi de la purga feta al Departament de Treball i Afers Social és escandalós, com l’amenaça d’ERC que no tornaran a asseure's amb els seus companys de Govern, amb Junts, fins que “parin les filtracions i hi hagi un pacte de lleialtat”. Estaria bé que comencessin per fer un acte de contrició.

Rufián aviat serà el passat. Tant si les enquestes l’encerten i ERC guanya les eleccions com si no, les seves formes no serviran per a aquest nou moderantisme que l’establishment —de dreta i d’esquerra— desitja perquè l’octubre del 2017 es converteixi de nou en un episodi fallit del moviment d’alliberament nacional català. Diuen que Lluís Companys va dir que després del 6 d’Octubre els hiperventilats d’aleshores ja no el podrien acusar de tebior. Ara Rufián busca l’aplaudiment de les deixalles del règim del 78 —apuntalades per Podemos— per fer-se perdonar el pecat de la incongruència.