Perpinyà ha deixat consternat l’exèrcit de l’ordre. Tots els que voldrien “independitzar” l’independentisme de Puigdemont encara no s’expliquen per què diantre va acudir tanta gent a la crida del Consell per la República després dels esforços que havien esmerçat per aïllar l’expresident i acoquinar el personal. La coalició contrària a l’estratègia de ruptura de Puigdemont, que inclou el partit rival, l’unionisme postcomunista i també la nova dreta autonomista que somia tornar a l’època en què la independència era una mena d’utopia inassolible, només sap recórrer a la desqualificació. Fa gràcia que algú que ha exaltat els líders fins al punt de convertir-los en protagonistes de cançons tan meloses com aquella que cantava Raimon per exaltar “la bondat a la cara” del secretari general del PSUC, ara s’escandalitzi pel que, a parer seu, és una exagerada exaltació del líder exiliat dels independentistes i per la sobrecàrrega de banderes a l’esplanada de Perpinyà. Ves per on, mai no hauria dit que els que desplegaven banderes vermelles i entonaven La internacional com qui estava passant el rosari retraurien estúpidament la simbologia política dels altres.

En comptes de plantejar-se la pregunta pertinent: ¿per què el Consell per la República i els tres eurodiputats no va poder organitzar l’acte a la plaça de Catalunya i van haver d’aturar-se a Perpinyà?, aquesta coalició unionista es dedica a atacar Puigdemont i l’independentisme que no està disposat a claudicar. És la repressió el que manté viu el conflicte i no pas la resistència independentista. A Perpinyà hi vaig veure un munt de persones que sé segur que voten opcions polítiques diferents però que no segueixen les doctrines sectàries dels seus partits. I és que hi ha qui vota legítimament una opció i actua seguint el seu propi criteri. I això em sembla molt sa. Només els que viuen de la política es veuen obligats a callar i sotmetre’s al comandament superior. L’electorat és més madur del que creuen els “il·lustrats” que sempre saben què convé al poble.

La forta ressaca de Perpinyà està accelerant els moviments per descavalcar Puigdemont i enfonsar JxCat. Internament hi ha qui contribueix al caos, això és ben cert, perquè no entén que el seu moment ja ha passat. ¿És que no s’adonen de la raó per la qual el Tribunal Suprem espanyol ha ajornat per quarta vegada dictar la sentència ferma del cas Palau que, a més d’afectar els sàtrapes que van espoliar el Palau de la Música, també va condemnar CDC a pagar 6,6 milions d’euros, que són els diners que hauria rebut com a beneficiari a títol lucratiu de Ferrovial i altres empreses? Qui no s’adoni que els magistrats Julián Sánchez Melgar, Andrés Palomo i Vicente Magro esperen el millor moment per deixar caure la bomba, és que és cec. El peix podrit s’aparta i es llença. No se sorprenguin si l’Estat no persegueix alguns dels responsables d’aquell immens desastre. No ho farà per raons òbvies, perquè han “renunciat” a Satanàs i a la unilateralitat. Els concentrats a Perpinyà, fins i tot la gent honrada que està afiliada al PDeCAT, es volen desfer tant de l’herència corrupta de CDC com del que representa el grup de Poblet, per crear un espai polític diferent, preparat per sintetitzar el pluralisme dels tres grups parlamentaris —a Catalunya, a Espanya i a Europa— de JxCat. Aquesta és la fórmula guanyadora, com s’ha constatat en les diverses convocatòries electorals, i no pas el retorn al passat. La “tieta convergent” o la gent del Baix Llobregat que vota per la independència es va alliberar dels tòpics sociològics el 2012 i avui és més progressista i rebel que alguns dels seus nets.

A Perpinyà s’hi van aplegar patriotes, com li agrada a dir a Pablo Iglesias quan parla d’ell mateix i dels seus seguidors. Patriotes catalans, no cal dir, i no pas els votants xenòfobs que ara són partidaris de Salvini amb la mateixa passió que abans ho eren del comunista Berlinguer, seguint l’estela dels votants de Le Pen que en un altre temps adoraven Georges Marchais, el secretari general del PCF. Perpinyà va ser escenari d’una concentració en defensa de la llibertat, de l’alliberament nacional i sí, és clar que sí, també va ser una festa de celebració. La doctrina Puigdemont, per donar nom a una manera de fer, és la que ha vençut la repressió de l’Estat espanyol en diverses ocasions. Emprendre el camí de l’exili va ser dur, tant com ho és estar tancat a la presó, però la llibertat de moviments dels exiliats, si més no dels que han continuat actius, ha servit per desemmascarar l’Estat. És això el que desespera a la coalició unionista que s’emborratxa amb paraules i difon mentides. “El poder real és la por”, va declarar Donald J. Trump, candidat a la presidència dels Estats Units, en una entrevista amb Bob Woodward i Robert Costa. L’actual president dels EUA sap de què parla. La por és l’eina que fan servir tots els reaccionaris per intentar acabar amb la llibertat. És la doctrina Steve Bannon, que a Espanya també serveix per perseguir l’independentisme.