Tot just quan el tercer judici contra l’1-O ha quedat vist per a sentència, la jutgessa de vigilància penitenciària, Maria Jesús Arnau Sala, ha acceptat un recurs de la fiscalia espanyola contra el tercer grau atorgat a cinc dels presos polítics. No seran els únics a tornar a la presó. Aviat hi tornaran a ser tots. Per als encausats en el tercer judici (Mireia Boya, Ramona Barrufet, Anna Simó, Lluís Corominas i Lluís Guinó), la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i Vox (quina gran anomalia judicial!) demanen penes d’inhabilitació i multes per desobediència. La repressió no s’atura, mani qui mani, perquè la justícia espanyola es mostra implacable contra els protagonistes del procés, i el “govern progressista” no té cap voluntat política de trobar una solució. L’Estat vol derrotar l’independentisme i s’aprofita de les febleses polítiques d’alguns partits per dilatar qualsevol solució. La famosa taula de diàleg encara està per parar. Als jutjats i a la presó els presos de Junts i ERC hi entren plegats, perquè la persecució política no distingeix entre el groc dels uns i el turquesa dels altres. El càstig és el mateix. Quan són al carrer, en canvi, la manca d’entesa entre Junts i ERC és total. Cadascú fa la seva i això afebleix el moviment independentista. No hi ha unitat estratègica de cap mena.

La repressió és l’instrument del poderós per contenir la dissidència política. Si a la dècada dels noranta del segle passat les guerres balcàniques van generar estupor i repulsa, ara l’onada repressiva que afecta molts estats es deixa passar com si res. A la Xina o a Turquia, o a Hongria o a Polònia, els governs canvien les lleis per poder reprimir, a Espanya el Suprem ha canviat la llei per convertir la justícia en venjança i els presos independentistes en ostatges permanents a qui cal reeducar, com fan les millors dictadures. Hi haurà qui ho justificarà amb l’argument que l’independentisme va provar de forçar una negació amb l’Estat amb la proclamació de la República catalana i que aquesta amenaça de separació calia castigar-la exemplarment. La repressió uneix o separa segons si s’assumeix o no la culpa. A l’exili republicà li va costar molt suturar les ferides que havia provocat la Guerra Civil i els enfrontament interns, que es pot dir que van ser una guerra civil dins la guerra civil, precisament perquè tots es culpaven del desastre. Les ferides de la guerra i la manca d’unitat de l’oposició democràtica —per altra banda molt reduïda i dominada, sobretot, pels comunistes—, va facilitar la perpetuació del franquisme. L’independentisme hauria de repassar les lliçons del passat si no vol quedar paralitzat durant anys. És difícil negociar amb l’Estat si a l’altra banda de la taula la concòrdia no existeix. Avui la distància entre les dues estratègies independentistes està marcada per la metodologia més que no pas per l’objectiu a assolir. “No es pot seure a una taula amb algú que té l'objectiu que l’altre desaparegui”, declara Josep Rull a la ràdio tot esperant retornar a la cel·la, mentre que Joan Tardà inclús renya, via Twitter, els principals defensors de les tesis republicanes per haver gosat criticar el PSOE. Tardà, que també ha començat a rebre les crítiques dels seus companys de partit, encara es creu les piulades —entre cíniques i hipòcrites— de Jaume Asens. L’amnistia és a les mans del seu govern si realment Unides Podem creu que la justícia espanyola no és justa. L’immobilisme i l’oportunisme sempre van junts.

A Espanya el Suprem ha canviat la llei per convertir la justícia en venjança i els presos independentistes en ostatges permanents a qui cal reeducar, com fan les millors dictadures

L’error d’ERC amb la seva proposta unilateral de taula de negociació amb l’Estat és haver-la convertit en moneda de canvi partidista per afavorir la investidura de Pedro Sánchez. Els republicans van seguir la manera de fer del pujolisme que havien criticat tant en un altre temps. Lligar els interessos nacionals als d’un sol partit dona un rèdit momentani, és la filosofia del “peix al cove”, però, com s’ha vist, no porta enlloc. Quan han anat mal dades, el castell de cartes ha caigut perquè no tenia uns fonaments sòlids. Els pactes entre partits polítics són com un grapat de sorra dins l’aigua. L’autonomia és ara menys del que havia estat perquè tots els avantatges obtinguts no s’han traduït en res legislativament parlant. Al contrari, l’Estatut actual, després de l’escapçada parlamentària i judicial, és pitjor que el del 1979. Els polítics espanyols tenen un pla, que uneix la dreta i l’esquerra, i que està molt ben resumit en el llibre de Santiago Muñoz Machado, Informe sobre España: repensar el Estado o destruirlo. Aquest pla consisteix a buidar les autonomies per dins sense tocar-ne el recobriment. Això vol dir, ras i curt, que el president de la Generalitat, posem per cas, pot aparentar que mana però, de fet, qui mana de veritat és l’Estat. Amb les decisions sanitàries s’ha vist clarament.

La repressió es proposa acabar la feina anunciada pel director de la Reial Acadèmia Espanyola. Es tracta de reforçar l’Estat contra qualsevol “amenaça”, externa o interna. Els discursos ultranacionalistes espanyols contra la UE són preocupants, però no aniran més enllà de l’eurofòbia perquè l’Estat necessita els diners europeus per recuperar-se econòmicament. L’independentisme és una amenaça molt més real. És per això que els poders de l’Estat retornen a la presó els presos del procés. Volen “aguditzar les contradiccions”, com es deia abans, entre els independentistes i castigar la perseverança. Com que ningú es vol rendir del tot, ni els partidaris de la negociació sense condicions, la repressió política s’aplica amb l’objectiu d’acabar amb la resistència i estovar encara més els febles. La lògica del poder és aquesta.