Gairebé a la mateixa hora, dues instàncies judicials diferents han resolt instruir i portar a judici dues famílies emblemàtiques del subsistema autonòmic del règim del 78. No és poca cosa. Vegem-ho.

El jutjat d’instrucció número 4 de Castelló (País Valencià) ha dictat una interlocutòria de procediment abreujat contra qui va ser president de la Diputació d’aquesta província, Carlos Fabra, aquell franquista reciclat que es tapava els ulls amb unes ulleres de sol com les que portava Pinochet en un retrat famós. El Tribunal Superior de Justícia de l’anomenada Comunitat Valenciana creu que hi ha indicis que assenyalen que Fabra va amagar el patrimoni del qual comptava per tal d’evitar que la justícia i l’Administració Tributària executessin la seva condemna per delictes fiscals, per percebre suborns i blanquejar diners. A més, l’instructor ​​ha afegit a la causa la dona de l’expresident, María Desamparados F.B., així com dos dels seus fills, un gendre, cinc empresaris i cinc societats mercantils. S’albira el fantasma d’una trama que barreja la família, el poder econòmic i les administracions públiques. La màfia, certament, actuava igual. 

Per la seva banda, l’Audiència Nacional ha confirmat la resolució del jutge José de la Mata, de l’estiu passat, que proposa dur a judici la família Pujol Ferrusola pels delictes d’organització criminal i associació il·lícita, blanqueig de capitals, contra la hisenda pública i falsedat documental per haver-se enriquit a través de concessions d’obra pública. Cristóbal Martell, advocat defensor de la família Pujol Ferrusola, al·lega per defensar els seus clients que els delictes d’associació il·lícita, equiparable al que podria ser un clan mafiós, i el de falsedat documental estan prescrits perquè les darreres accions conjuntes daten del 2004. No soc jurista, però sí historiador, i per això em fa l’efecte que el fet que un delicte prescrigui per una qüestió legal no esborra què va passar realment. Vull dir que, si en comptes d’estar parlant d’un fet coetani estiguéssim parlant d’uns fets ocorreguts en un altre temps, evidentment diríem que la família Pujol Ferrusola actuava col·legiadament per aprofitar-se de la circumstància que el patriarca, Jordi Pujol i Soley, era el president de la Generalitat.

Com que ja he explicat com crec que es valorarà la tasca de Pujol d’aquí a cent anys, no crec que hagi de justificar-me, perquè sé diferenciar què van significar els vint-i-tres anys de pujolisme del capteniment il·legal familiar. La família Pujol Ferrusola, com el rei emèrit, també va tenir un munt de còmplices que van fabricar-los durant anys una armadura per dissimular el que era motiu d’enraonies privades sobre els excessos recaptatoris del fill gran del clan. Ningú va posar-hi fre. El president Pujol tampoc, evidentment.

La construcció de l’armadura protectora del règim ha estat patrocinada per jutges, empresaris, alts càrrecs de l’administració, militars i polítics de tots els colors. I també pels mitjans de comunicació públics i privats

Aquestes dues famílies no tindran la sort que ha tingut el rei Joan Carles I, qui va abdicar després que es fessin públics diversos escàndols, el menys important dels quals era que visqués amb la seva amant a La Angorrilla, com qui diu a quatre passes d’on vivia la seva dona. François Mitterrand va fer el mateix però al Palau de l’Elisi i tothom va guardar el secret. “Dels pecats del piu, nostre senyor se’n riu”, diu una dita valenciana. Que cadascú faci el que vulgui amb la seva moralitat. Però resulta que Joan Carles de Borbó i Corinna Larsen també formaven un clan mafiós, però a l’engròs. És la diferència que hi ha entre ser el cap d’estat del règim del 78 o ser, simplement, gestor d’una part, d’un subsistema de poder que actua amb la mateixa lògica però amb molts menys recursos. Afirmen els autors de L’armadura del rei (un assaig periodístic que els recomano si demà, Diada de Sant Jordi, no saben quin llibre triar), que el seu propòsit no és anar contra la monarquia. Doncs quina llàstima!, perquè tota la informació que donen deixa el règim monàrquic del 78 a l’altura del betum. No se’n salva ningú. La monarquia, en primer lloc, encara que l’abdicació hagi estat el tallafocs per salvar Felip VI, qui no sembla que estigui molt net de culpa. Però la construcció de l’armadura protectora del règim ha estat patrocinada per jutges, empresaris, alts càrrecs de l’administració, militars i polítics de tots els colors. I també pels mitjans de comunicació públics i privats.

La principal amenaça de la democràcia, segons Daniel Innerarity, no és la violència, ni la corrupció o la ineficiència, sinó la simplicitat. L’obsessió de la classe política és dominar el relat per justificar les seves accions. I quan el relat s’ha de sintetitzar en una piulada o en un titular de diari, es tendeix a la simplicitat o directament a la mentida, com passa sovint. El llibre d’Albert Calatrava, Eider Hurtado i Ana Pardo de Vera és un compendi de delictes. Si en comptes de periodistes fossin jutges, ja tindrien feta la instrucció d’un judici que no se celebrarà mai, el que hauria de jutjar i condemnar el rei emèrit, el seu entorn i més enllà: les monarquies corruptes i autoritàries del golf Pèrsic. Però els partits del règim del 78 es van encarregar que això no fos possible, com Donald Trump va utilitzar el seu dret a veto per anul·lar els acords del Cambra de Representants i del Senat estatunidencs per aplicar sancions contra l’Aràbia Saudita per la participació del príncep MBS, que així és com és conegut, en l’horrorós assassinat del periodista saudita del Washington Post Jamal Khashoggi, mort i esquarterat a Turquia el 2018.

La lliçó de moralitat que sobresurt d’aquests tres casos és que els mateixos periodistes i tertulians que són capaços de linxar els Fabra i els Pujol Ferrusola, es converteixen en servents mansois d’una monarquia que ha tingut com a grans finançadors, precisament, els xeics que van ordenar assassinar Khashoggi. Però aquí no tenim un escamot d’abelles que contraresti l’exèrcit de mosques que els règims corruptes acostumen a tenir per controlar el preuat relat, defensar l’establishment i per atacar l’oposició, fins i tot criminalment. Si no em creuen, busquin a Filmin el documental The dissident, que em va recomanar un amic i que em vaig empassar anit esglaiat. Tots els sistemes polítics són un perill, tant és amb quina intensitat, quan es converteixen en règims. El del 78 espanyol va donar les perles que els acabo d’explicar i moltes més que ningú, almenys de moment, no s’ha decidit a destapar amb el risc, si calgués, de perdre-hi la vida o el benestar.