Jordi Carbonell, president d’ERC entre el 1996 i el 2004, l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, va pronunciar una de les frases mítiques d’aquells anys de transició política, de debat entre la reforma i la ruptura. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va dir des de l’escenari muntat per l’Assemblea de Catalunya i es va convertir en el titular d’aquella jornada. L’advertiment d’un antic lluitador antifranquista, llavors independent, anava dirigit als que, esporuguits per la força del militarisme franquista, volien passar pàgina ràpidament del passat. Un dels errors de la transició va ser la pressa, però no precisament per accelerar el canvi. Al contrari. El PSUC, malgrat que era el partit més ben organitzat sota la dictadura, va imposar un ritme, diguem-ne, lent a la transició amb l’excusa que calia atraure els sectors moderats franquistes cap a les posicions democràtiques. Ara sabem que el que hauria calgut era escarmentar-los de debò. Els franquistes van poder sobreviure al dictador sense pagar el que devien.

L'agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre, integrada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i altres grups que no participaven en aquests dos organismes unitaris. L'objectiu era aconseguir l'autorització per celebrar, de nou, la Diada Nacional. Des del primer moment les discussions internes i les negociacions amb el governador civil, Salvador Sánchez Terán, van ser difícils. El governador civil era el guardià de les essències de la legalitat d’aleshores. El Club Catalonia, liderat per Juan Antonio Samaranch, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona, es va despenjar de la convocatòria per desacord amb la referència a l'Estatut republicà en el document unitari que s’havia de llegir aquella tarda. Samaranch, antic falangista, encara no s’havia convertit en el pròcer barceloní que es va voler vendre després del 92. Era un home de la dictadura i per això molta gent es va oposar que l’Estadi Olímpic portés el seu nom. Despenjat Samaranch i com que calia que a Sant Boi parlés un conservador, es va haver de recórrer a Octavi Saltor, un venerable escriptor catòlic, promotor de la Lliga Liberal Catalana, que no obstant això, com va quedar demostrat a les eleccions de 1977, no representava ningú.

La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme 

La manifestació havia de tenir lloc a la Ciutadella però el govern Suárez va vetar la proposta precisament pel simbolisme que havia intuït Josep Solé Barberà, l’advocat comunista que havia fet la proposta. Finalment, Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació, va autoritzar la manifestació, que es va celebrar a Sant Boi a proposta de Josep Benet. Els historiadors tenen predilecció per preservar la memòria i en aquella ciutat del Baix Llobregat hi havia estat enterrat, per bé que l’any 1976 res no ho indicada, Rafael Casanova. La plaça on va tenir lloc el míting estava plena de gom a gom i Jordi Carbonell va encendre els ànims en comparar el 1714 amb el 1939: “Que la prudència no ens faci traïdors” —cridava mentre la gernació allí aplegada es desfeia en aplaudiments. Va ser premonitori. La “traïció del líders”, per resumir-ho amb el títol de les denses i acusatòries memòries de Lluís Maria Xirinachs, va deixar oberta una ferida que el règim del 78 no va saber suturar. Des dels inicis de la democràcia, la tònica general de les polítiques autonomistes aplicades per l’Estat ha sigut la regressió en comptes de la superació dels dèficits constitucionals.

Quan Carbonell va morir, el 22 d’agost de 2016, feia una mica mes de mig any que s’havia constituït el Govern presidit pel MHP Carles Puigdemont, després del famós pas al costat d’Artur Mas, rebregat per la CUP. Els companys de partit de Carbonell, integrats a Junts pel Sí, van repetir la mítica frase del 1976 una vegada i una altra per ressaltar, suposo, que ells es mantindrien ferms en la defensa d’un full de ruta que ens havia de dur al que va passar el 27-O, que no va ser altra cosa que la proclamació de la República catalana, seguint el mandat de l’1-O. Dubtar de l’altre és un dels esports favorits de l’independentisme. Però hi ha unionistes catalanistes que s’han especialitzat a sermonejar tothom, com Jordi Amat, aquest assagista que titlla d’irresponsables els que defensen un projecte polític independentista simplement perquè comporta riscos. Posar al mateix nivell les formes autoritàries imposades pel PP a l’estat de dret i l’independentisme és un insult. És, al capdavall, justificar la violència, la iniquitat, l’arbitrarietat, les mentides i la xenofòbia promoguda pel PP i pels mitjans de comunicació espanyols. De quina irresponsabilitat parla, aquest home? Fins i tot un polític tan conservador con Churchill sabia, l’any 1945, que el món estava canviant més de pressa del que podien canviar ells i, per tant, que el gran error dels conservadors seria aplicar al present els hàbits del passat. La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme.

“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”

“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”, en una feliç coincidència entre unionistes i repenedits. És legítim tenir por davant la repressió que aplica l’Estat contra els dirigents polítics i de la societat civil del sobiranisme, però l’acció política no pot quedar subordinada al temor sobre què ens passarà individualment. Cal assumir les conseqüències del que s’ha fet i de com s’ha fet. I si no es pot resistir l’estrebada, cal optar per retirar-se de la primera línia. Aquesta no és l’hora dels adormits. Cal saber defensar el que s’ha guanyat i no acceptar, si més no d’entrada, les condicions de rendició que busquen l’Estat i l’unionisme. És per això que el MHP Puigdemont, destituït il·legalment, com va quedar clar en el recurs interposat pel Parlament contra el 155, ha d’afrontar el debat d’investidura sense por. Un cop investit, si torna a ser destituït o els partits unionistes recorren a argúcies reglamentàries per impedir la investidura, ja es veurà què cal fer. És per això que la constitució de la mesa del Parlament i el debat d’investidura són dues cares d’una sola moneda. Separar-ho és una trampa que faria perdre la legitimitat que avui és a mans dels sobiranistes.

Prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Puigdemont i el seu Govern al capdavall ens convertiria en traïdors

Temps hi haurà per determinar si fins a l’aplicació del 155 hem viscut una fase naïf del procés, com indiquen alguns articulistes lligats al passat i que recomanen calma des dels diaris unionistes, o bé si ha quedat demostrat que almenys la meitat del poble de Catalunya està disposada a mantenir les posicions. La idea de legitimitat va donar la victòria a JuntsXCat en detriment d’ERC i la CUP. Aquesta legislatura, que serà llarga, no en dubtin, perquè cal refer l’autogovern, tanmateix no serà normal perquè comença amb una gran anormalitat, que és que l’Estat vol alterar la voluntat popular impedint que el líder de la majoria sobiranista sigui investit president. Serà una legislatura presidida pel conflicte, d’això tampoc no cal dubtar-ne. Dir el contrari seria enganyar-se o bé demostraria que ha triomfat el vell autonomisme de la mà dels que ara criden a la prudència. Ens cal formar ben aviat un Govern per començar la remuntada, però cal, també, que preservem la legitimitat, perquè prescindir-ne, prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Carles Puigdemont i el seu Govern, al capdavall ens convertiria en traïdors a l’esperit de l’1-O i el 27-O. Jordi Carbonell ho tindria avui tan clar com ho tenia el 1976.