El 26 de gener, una data que fa de mal recordar per als catalans perquè és l’aniversari d’aquell 26 de gener de 1939 que va acabar amb la caiguda de Barcelona a mans dels insurrectes franquistes, l'exvicepresident del govern espanyol i exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba va fer unes declaracions inquietants a Onda Cero. L’anomenat “Fouché espanyol”, que va ser portaveu del felipisme durant els anys més obscurs de la corrupció, els GAL, el cas Roldán i la crisi econòmica, va deixar anar a la ràdio que “el que volen els independentistes és que l'Estat els tregui Puigdemont del mig”. Estic segur que hi ha pretesos independentistes que estan disposats a pactar amb l’Estat això i més, com ara la salvació personal. Però aquesta no és la qüestió que em preocupa ara. El que em va preocupar de veritat és que Pérez Rubalcaba es va mostrar convençut que “l'Estat ho farà, pagarà el cost [...] Ara el que estem discutint és quin cost paguem perquè Carles Puigdemont no sigui investit president de la Generalitat”. “Llamp de llamps!” —s’exclamaria escandalitzat el capità Haddock—. Així que el PSOE s’apunta al cop d’Estat perpetrat pel PP per la via judicial. Es veu que els socialistes estan disposats a sacrificar la democràcia.

Pérez Rubalcaba, que continua essent una persona influent encara que estigui en hores baixes, també va aconsellar l'executiu espanyol que fos “hàbil” en l'estratègia a seguir perquè el descrèdit de l'Estat sigui el menor possible. Els polítics espanyols, quan no fan com Franco i entren a la capital catalana per la Diagonal muntats sobre els tancs de l’exèrcit nacional, es fixen en el comte-duc d’Olivares quan volen reprimir sense que es noti gaire. Crec que el dirigent socialista fa tard per aconseguir el seu propòsit, perquè el descrèdit d’Espanya cada dia és més gran a l’Europa democràtica, que no abasta tots els Estats de la UE, com és evident. De la mateixa manera que “els carrers seran sempre nostres”, l’autoritarisme és dels euroburòcrates i dels Estats que no tenen cap inconvenient a violentar els drets polítics i civils de l’oposició, com ja passa a Hongria, Polònia, Txèquia o Romania. Els partits espanyols, siguin del signe que siguin, els tradicionals (PP i PSOE) o els de la nova extrema dreta (Cs), no escatimaran esforços per destrossar la democràcia per un bé que consideren superior, que és la unitat de la pàtria. L’equidistància de Podemos és l’anestèsia que la UE ja va aplicar a la gran esperança que era el seu homòleg, el grec Alexis Tsipras.

La normalitat democràtica reclama que el Parlament continuï essent sobirà. I si no ho ha de ser, de sobirà, millor que el tanquem abans que ens els destrueixin per la via de la ingerència externa

I tanmateix, de tant en tant cal que algú recuperi el seny. No aquest seny que propugnen Ramon Espadaler i Joan Tardà, ara que a tots dos els fa nosa Carles Puigdemont i propugnen “sacrificar-lo”, sinó aquell que es fonamenta en la justícia justa de veritat. El Consell d'Estat va donar una mala notícia als partidaris de vulnerar l’Estat de dret, encara que el TC s’hagi volgut erigir en la Mesa del Parlament en interpretar qui pot i qui no pot ser elegible com a president de la Generalitat. L’assetjament judicial contra Carles Puigdemont és immens, però també ho és, d’immensa, la fortalesa del Grup Parlamentari que li dona suport, JuntsXCat. Ningú més que aquest grup pot reclamar-ne la representativitat. El president del Parlament ha convocat el ple d’investidura per dimarts que ve, dia 30, i el TC no l’ha suspès. Per tant, endavant. Estic segur que el Molt Honorable Roger Torrent farà honor al tractament del seu càrrec i no es farà enrere. La normalitat democràtica reclama que el Parlament continuï essent sobirà. I si no ho ha de ser, de sobirà, millor que el tanquem abans que ens els destrueixin per la via de la ingerència externa.

Carles Puigdemont té el dret —i el deure, perquè així ho va proclamar en campanya— d’anar a la investidura. I cal que aquell dia es dirigeixi a la nació per explicar quin serà el full de ruta dels pròxims mesos. No es tracta tan sols que expliqui quin serà el programa de Govern per als propers quatre anys, cosa que ja s’està pactant amb la CUP i ERC, sinó que tingui l’oportunitat d’explicar al país, a la nació dels catalans, què passarà d’ara en endavant amb el realisme d’acceptar que l’Estat està disposat a fer, sense cap mena de complex, el que diu Pérez Rubalcaba que farà. Aquesta partida serà llarga, però cal jugar-la amb més intel·ligència que no pas estimulats per la típica testosterona masculina. Deixem enrere l’apel·lació a les 155 monedes de plata d’aquells que amb la seva irresponsabilitat ens van obligar a xocar contra les roques, perquè avui dia ja sabem que la por els ha acovardits. Els que abans es mostraven molt gallards, ara s’amaguen. No cal fer-los cap retret, la culpa que la por hagi retornat a Catalunya és d’aquells que amenacen tothom, com explicava Jordi Barbeta (per cert, benvingut i ben trobat) en el seu primer article a El Nacional.

És millor que els sobiranistes que volen guanyar no es passin el dia fent declaracions. Cal reclamar-los, si de cas, que sàpiguen actuar de la manera més encertada per convertir aquesta nova fase del combat per la sobirania en un infern per als unionistes i els pusil·lànimes. Defensar la democràcia, i fer-ho sense caure en els tics autoritaris que mostren Pérez Rubalcaba i Soraya Sáenz de Santamaría —perquè en aquest sentit “tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”—, és el que donarà credibilitat a un sobiranisme que té el suport de dos milions quatre-centes mil persones. No poden decebre-les si volen acabar la feina que va començar amb les consultes populars del 2011, va continuar amb els referèndums del 9-N del 2014 i de l’1-O del 2017 i va culminar amb una inapel·lable victòria electoral el 21-D, amb Carles Puigdemont com a emblema dels partidaris de la restauració de la legitimitat republicana que el tripartit del 155 havia enderrocat un mes abans. L’obediència a una autoritat que no està avalada per la legitimitat de les unes és un malson, afirmava, si no recordo malament, Simone Weil. Això ja va passar a l’Europa negra dels anys trenta. Puigdemont és avui l’exemple dels polítics que són capaços de pagar un alt cost personal per preservar la democràcia. És l’actitud contrària a la Pérez Rubalcaba i a la de la seva versió nostrada, Miquel Iceta.