Privilegis i corrupteles

1. Més sobre les llicències al Parlament. Potser hauríem hagut de donar la raó a Ernest Benach quan va declarar que les milionàries llicències per edat dels treballadors del Parlament responien a la lògica d’una altra època. Furgant un mica, t’adones que res ha canviat. Arran del meu article anterior, un lector molt amable m’ha fet arribar una informació publicada a La Vanguardia el diumenge 4 d’octubre de 2009. El titular de la notícia, inclosa a la secció d’economia i signada per Eduardo Magallón, era aquest: “El Parlament prejubila con el 100 %. Los empleados pueden dejar de trabajar a los 60 años con el sueldo íntegro”. Fa tretze anys el diari dels Godó ens avançava el que la setmana passada va publicar el diari Ara després de les indagacions de la jove periodista Núria Orriols. La secció de política de La Vanguardia obria, en canvi, amb dues notícies molt diferents. La creació de Reagrupament, el partit independentista escindit d’Esquerra i dirigit per Joan Carretero, i amb una frase lapidària pronunciada per José Montilla, en al·lusió al cas Millet, que feia poc que s’havia descobert: “La política està per servir la cultura i no per servir-se’n”. És a dir, que l’enrenou actual per les llicències per edat és fictici. Ja se’n tenia coneixement des de fa anys i, tanmateix, llavors no va escandalitzar ningú, ni a CCOO, que segons la notícia sembla que ho justificaven. El problema del Parlament no és que els seus treballadors es puguin prejubilar als seixanta anys, com fan altres col·lectius, sinó que ho facin amb un sou íntegre que és escandalós i desproporcionat. Els privilegis i les corrupteles sempre van agafats de la mà.

L’enrenou actual per les llicències per edat és fictici. Ja se’n tenia coneixement des de fa anys i, tanmateix, llavors no va escandalitzar ningú, ni a CCOO, que segons la notícia sembla que ho justificaven

2. Ada Colau i els codis ètics. Totes les administracions disposen d’un codi ètic que defineix els valors que han de guiar l’actuació dels servidors públics. El Parlament té un codi de conducta aplicable als diputats, però no als treballadors, que se suposa que han d’acatar el codi ètic de la Generalitat de Catalunya, que va ser elaborat per un comitè d’experts presidit pel professor Àngel Castiñeira. L’Ajuntament de Barcelona també té el seu codi ètic, aprovat pel Plenari del Consell Municipal, en sessió  del dia 30 de juny de  2017. L’alcaldessa era Ada Colau. El codi municipal no diu res sobre com actuar en el cas que un càrrec electe sigui investigat. Per contra, sí que disposa que el  “Codi  s'ha  de  revisar  i  actualitzar  cada  dos  anys  seguint  el  procediment  administratiu  previst  per  a  la  seva aprovació”. Diria que en aquests cinc últims anys no s’ha complert el requisit, el que demostra quina consideració mereix als polítics un text llarguíssim. Barcelona en Comú, la candidatura d’Ada Colau, sí que té un codi ètic que preveu la dimissió immediata d’un càrrec electe que sigui investigat. Però per als comuns els codis ètics són paperassa administrativa que no s’aplica si els afectats són peces de caça major. La regidora Gala Pin va incomplir el codi ètic municipal en incorporar-se a treballar a la Fundació Goteo, una ONG que prèviament havia estat subvencionada amb 300.000 euros pel consistori. Janet Sanz, la regidora encarregada de l’urbanisme tàctic, està sent investigada des de fa un any pels presumptes delictes de “prevaricació, omissió de l’obligació de perseguir delictes i obstrucció a la justícia”. Les querelles són sempre penals i Sanz segueix en el seu càrrec. Ara, un jutge ha citat com a investigada Ada Colau. Tampoc no pensa dimitir. En aquest país el verb dimitir només es pronuncia per reclamar la dimissió de l’adversari.

3. Els bombers incendiaris. Després de la telesèrie dedicada al relleu de la cúpula dels Mossos amb el Major Trapero al capdavant, s’estrena ara l’escàndol dels bombers. Es tracta d'unes possibles factures duplicades, que s’ajunta als indicis de comissions d'un 2% en els contractes de manteniment dels camions dels Bombers de la Generalitat. La jutgessa ha citat a declarar divendres que ve l’antic director general de Prevenció i Extinció d’Incendis, Manel Pardo, i el seu successor, Joan Delort, un d’aquells alts càrrecs de la Generalitat que sempre s’aguanten drets, mani qui mani. El conseller Joan Ignasi Elena va destituir persones eficients quan va fer-se càrrec del departament d’Interior per la seva significació política, i, en canvi, va promocionar personatges com aquest, que ja es veurà com acaba. El cas ha sortit a la llum perquè el conseller anterior, Miquel Sàmper, de Junts, va encarregar una informació reservada a la secretària general del departament, Elisabet Abad, i després de llegir l’informe, el va enviar a la fiscalia. Ho aclareixo perquè és bo penjar medalles a qui li toca. No fos cas que tornéssim a caure en la temptació d’endossar-li a qui no toca —per exemple, a l’actual presidenta del Parlament, Laura Borràs— haver pactat els privilegis dels treballadors de la cambra catalana en comptes de reconèixer que fou ella qui, des de la mateixa presa de possessió, n’havia començat a negociar la supressió. El que no entenc, francament, és per què no va suprimir-los de cop, com tampoc no entenc per què Sàmper no va destituir Delort a l’instant.