Els presos polítics sobiranistes no poden ser moneda de canvi de res. No estan a subhasta en una negociació pressupostària que té com a únic objectiu salvar Pedro Sánchez i un govern que, de moment, en relació al conflicte d’Espanya amb Catalunya no ha aportat res de nou. Ni tan sols ha rebaixat la tensió. El govern del PSOE continua instal·lat en la lògica repressiva del PP i de l’anterior fiscal general de l’Estat, el conservador Julián Sánchez Melgar. La nova fiscal general, María José Segarra, podia haver pres una altra actitud sobre els presos si el PSOE l’hagués instat a fer-ho, que per això van nomenar-la, perquè és una magistrada afí al govern actual i de la total confiança de la ministra de Justícia, Dolores Delgado. Aquestes són les normes espanyoles. A govern nou, fiscal general nou. Per tant, el govern que nomena el fiscal general, en aquest cas una magistrada progressista, és l’últim responsable de l’orientació que la fiscalia prengui sobre un afer que és eminentment polític.

Els presos polítics —i no pas els “polítics presos” com diuen els còmplices de l’unionisme— formen part de la confrontació que estem vivint. El sobiranisme català, que és intrínsecament un moviment pacífic per decisió pròpia, va creure, potser ingènuament, que l’Estat respectaria les majories parlamentàries, que a Catalunya es decantaven pel sobiranisme. La falta de perspectiva històrica d’alguns dels grups sobiranistes va instal·lar-nos en una dicotomia perversa en vincular el procés sobiranista a l’aprovació dels pressupostos del 2016. Llavors va ser la CUP qui va caure en la trampa que pot atrapar ara ERC i PDeCAT. Prendre decisions apressadament i condicionats per l’aprovació d’un pressupost, que a més no és el nostre, no té sentit. La moció de censura que va encimbellar Pedro Sánchez a la Moncloa no incloïa, que jo sàpiga, cap acord en aquest sentit. De fet, ERC i PDeCAT no van imposar-li cap condició. Jo mateix vaig criticar aquesta actitud, a parer meu, tan poc política. Repetir aquesta ingenuïtat seria imprudent.

No s’ha arribat fins aquí, amb exiliats, presos i imputats a tot Catalunya, perquè ara unes engrunes ens facin retrocedir fins al 1980

L’independentisme no pot actuar a la desesperada permanentment. La política de la “puta i la Ramoneta”, que és pur tacticisme, sempre s’ha girat en contra de qui l’ha practicada. No ha donat cap rèdit, més enllà del miratge momentani pel traspàs d’una competència (normalment mal finançada) o d’esgarrapar la promesa d’unes quantes inversions que no arriben mai. Aquesta setmana hem tingut una prova emblemàtica de fins a quin punt la intenció del PSOE és prendre el pèl al sobiranisme. La primera Comissió Bilateral d’Infraestructures entre l’Estat i la Generalitat des del 2007, que és una taula de negociació prevista en la disposició addicional tercera de l’Estatut per assegurar que els diners que l’Estat destina a infraestructures són proporcionals al que Catalunya aporta al PIB, va acabar abans d’ahir sense cap acord. Els partidaris de passar pàgina per oblidar-nos del dret a l’autodeterminació van celebrar, sobretot, que la reunió hagués tingut lloc per posar-la com un exemple de “normalització institucional”. El problema és ben bé aquest: que “normalitzar” —tal com ho entén aquesta gent— vol dir tornar a l’època en la qual es feien cimeres que aprovaven coses —que després fins i tot es recollien en el pressupost de l’Estat— sense garantir com finalment es materialitzaria aquest deute. A la reunió de dimecres, el conseller Damià Calvet i el secretari d’estat d’Infraestructures, Transport i Habitatge, Pedro Saura, ni tan sols es van poder posar d’acord sobre els 200 milions ja aprovats per a l’any que ve del total de 759 milions endarrerits des del 2008.

La pressió sobre els grups independentistes perquè aprovin els pressupostos del govern Sánchez només respon a la lògica del règim del 78. No s’ha arribat fins aquí, amb exiliats, presos i imputats a tot Catalunya, perquè ara unes engrunes, que ni tan sols sabem si ens donaran, ens facin retrocedir fins al 1980. A l’autonomisme pur i dur. Això sí que seria tornar a la roda del hàmster. De moment, doncs, no es donen les condicions per “normalitzar” res. Si el PSOE i Unidos Podemos volen oferir alguna solució al conflicte polític català (incloent-hi la situació dels presos i exiliats), ara tenen l’oportunitat d’actuar contra la barbàrie extremista i nacionalista que representen al Congrés espanyol el PP i Ciudadanos i Vox a les sales dels tribunals. Com era allò que atribueixen a l’hugonot Enric IV, el primer Borbó coronat rei de França el 1594? “Paris vaut bien une messe” (“París bé que val una missa”), diuen que va dir el pretendent oblidant-se de la seva confessió protestant. Qui té un interès ha de saber defensar-lo. Oi que ens entenem?